rector no representà cap mena d’obertura, doncs en consonància a haver estat triat com a persona de tota confiança, encara demostraria menys escrúpols a aplicar amb duresa la política repressiva dictada pel ministeri.
L’1 de maig de 1967 es produí una unió pública d’obrers i estudiants, a partir de la idea del PCE, com a desafiament a les prohibicions de les Comissions Obreres (CCOO) i del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEU). «L’objectiu n’era doble: accelerar la politització del moviment estudiantil i incorporar-lo a una contestació més àmplia, encapçalada pel moviment obrer i guiada pel PCE». Tot plegat xocava amb resistències diverses de tots dos àmbits, cosa que va retardar la distribució de propaganda de les CCOO per barris i fàbriques fins a només dos dies abans de la manifestació. Finalment sumaren al voltant de cinc-centes persones, la majoria treballadors però també nombrosos estudiants de la minoria polititzada i artistes, les dones presents sí eren majoritàriament estudiantes. Entre altres diversos missatges reivindicatius, en destaquen «Llibertat sindical!», «Democracia, sí! Dictadura, no!», i la novetat de «País Valencià, lliure i socialista». La cosa anà a impulsos pels carrers cèntrics, amb la descoordinació que es pot atribuir a les temptatives inicials i a l’abús de la violència policial que oferia la dictadura. Aldarulls amb moltes detencions i nombrosos ferits, entre els quals només dos pertanyien a la Policía Armada. La premsa de l’endemà assumia la manipulació habitual i la pintoresca paranoia interpretativa promoguda pel règim de Franco: «atribuint els fets a l’aliança entre “un separatismo tantas veces archicapitalista con fracciones de un comunismo más o menos prochino y con zonas sociales en que actitudes de una díscola secularización pugnan con el caràcter peculiarísimo del ministerio sagrado”, llenguatge enrevessat que venia a reconéixer la varietat antifranquista». De qualsevol manera, la manifestació de l’1 de maig de 1967 fou la primera acció pública del moviment obrer en la ciutat des del final de la Guerra Civil: «treballadors i estudiants s’havien manifestat junts; i junts reberen els colps dels “grisos”. Aquesta convergència fou vista amb notable preocupació per les autoritats franquistes».127 Però és important tindre sempre en consideració que «l’objectiu dels quadres de la dictadura no era resoldre problemes, sinó mantindre’s en el poder: tot el temps la gestió del dissentiment es veié mediada per les lluites internes en la coalició franquista».128
Els darrers anys del franquisme esdevenen una esquizofrènia, tant per als defensors del règim com per a l’oposició antifranquista. El clima optimista dels anys seixantes arreu del món occidental i la sobrevaloració d’allò jove com a sinònim de rebel i transformador (que ja començava a esdevenir un tòpic de la cultura d’èlit i del consum de masses), xoquen amb la violència repressiva de la dictadura. En una universitat que fins al curs 68-69 disposava d’una organització que aplegava tot l’estudiantat demòcrata i antifranquista (el SDEUV) i un partit omnipresent i hegemònic (entre el 1966 i el 1969, el PCE) que plantejava una lluita preferentment sindical, encara que també política, de signe moderat i reivindicatiu, es produiria un trasbals que faria desaparéixer aquest panorama en pocs mesos. Hi hagué un esclat que portà l’aparició «d’un gran nombre d’organitzacions, grupuscles i partits de les més diverses ideologies, abans desconegudes o marginals sota el franquisme, amb molt pocs punts en comú: ser antifranquistes, anti PCE, radicals, i que proposen la revolució –de diferent contingut cada un dels models– com a forma d’eixir de la dictadura. Poc més tenen en comú. A l’hora de donar una alternativa al règim, no coincideixen ni en la forma, ni en el tipus de tàctica o estratègia, aliances de classe, lluita armada o no, nacionalistes, proletaris, sindicalistes, etc.».129
Ara cal esmentar un dels fets més sinistres de la repressió estudiantil del franquisme tardà: la mort a mans de la policia secreta de l’estudiant comunista Enrique Ruano, que havia repartit propaganda. S’esdevingué el 20 de gener de 1969, després de passar 48 hores detingut en les dependències de la Dirección General de Seguridad. Segons la versió de la policia política Brigada Policial de Investigación Social (coneguda com Brigada Político Social, BPS), Enrique Ruano Casanova, quan l’havien dut a regirar un seté pis del carrer General Mola, de Madrid, «inopinadamente emprendió una corta carrera» i «sin llegar a la escalera, se arrojó a un patio interior, falleciendo en el acto». Si l’havien mort mentre el torturaven a comissaria o bé el llançaren allí mateix, no canvia el fons tèrbol de l’assassinat. Potser aprofite per a copsar el perill de la gentola de dirigia aquell règim criminal esmentar l’almirall Luis Carrero Blanco, aleshores vicepresident del govern, que en un discurs davant Las Cortes el 6 de febrer de 1969, justificava la imposició de l’Estat d’excepció del 24 de gener alertant de la subversió que comportava el moviment estudiantil. Amb frases així: «Una ulterior degeneración del estado de cosas a que habíamos llegado en las últimas semanas podría habernos conducido a un bache difícilmente salvable y quizás hasta situaciones extremas, como las que en Méjico desembocaron en encuentros armados en el que hubo que pagarse el precio trágico de centenares de muertos y heridos» (volia dir la mena d’encuentros armados en els que tots els morts cauen del bàndol de la població i dels estudiants). Per descomptat totes les culpes les carregava «una juventud que se ha entregado a las drogas, al ateísmo y al anarquismo, solo Dios sabe por qué medios». I sentenciava que «La Iglesia no es un lugar para hacer deportes, ni el circo un lugar para la ciencia, ni la universidad un lugar para la política».130 La mort de Ruano i l’Estat d’excepció mobilitzaren totes les universitats per a denunciar els fets que la dictadura pretenia encobrir: manifestacions, distribució de pamflets, escamots,131 etc. El PCE de la Universitat de València també es mobilitza per la detenció d’una part de la seua direcció «provincial» i de CCOO, i per les tortures que hi patiren, de manera que s’hi produeix una agitació constant.
Segons el testimoni d’aquella època de la militant estudiantil Amparo Ferrando, arreplegat per Benito Sanz,132 la «gran campanya d’aquestos anys va ser el procés de Burgos que va polaritzar multitud d’accions: pamfletades, manifestacions, assemblees en les facultats, etc. A partir de 1970 començaria el moviment contra la Ley General de Educación. Va culminar en la famosa «assemblea de Medicina» analitzada pel PCE com un salt qualitatiu en el moviment estudiantil. En realitat es tractà d’una assemblea massiva de tot el districte universitari que acabà amb l’assalt de la facultat per part de la Policía Armada amb tot el material antiavalots disponible, i va ser la primera volta que trobaren resistència entre els estudiants. En efecte, els milers d’estudiants concentrats comptaren amb l’ajuda inesperada de dos camions de repartiment de la Coca Cola aparcats en l’Hospital Clínic Universitari, que els van proveir d’inesperats i valuosos projectils: centenars d’ampolles de Coca Cola. Hi hagué diverses detencions malgrat la solidaritat dels metges i ATS de l’Hospital Clínic que amagaren totes les persones que pogueren en llits, armaris i serveis d’urgències». Els enfrontaments a Medicina desembocaren en un boicot als exàmens de febrer de 1972, amb un suport ampli del professorat, sobretot dels PNN. La Universitat va tancar al maig per la impossibilitat de controlar el moviment universitari. Hi hagué enfrontaments de la jerarquia acadèmica contra la política repressiva dels ministeris, i cal destacar-ne la negativa de la Junta de Govern a no renovar contractes de professorat ni gestionar sancions contra l’alumnat. Això fou el 4 de setembre de 1972, i com a conseqüència la Junta de Govern dimití en bloc, encapçalada pel rector Manuel Bartual Vicent. Des d’ací el nostre reconeixement a aquelles persones que no acceptaren el col·laboracionisme amb la política repressiva indiscriminada que practicava la dictadura de Franco.
Del 1971 Ferrando recorda la convocatòria del FRAP d’una acció unitària: «fer caure l’estàtua de José Antonio en l’actual avinguda Regne de València. Un escamot d’estudiants del PCE, la LCR, la UML, i el mateix FRAP la dugueren a terme amb èxit, aconseguiren tombar l’estàtua amb cordes i colps». I del 1973 esmenta una campanya important del moviment estudiantil amb anècdota violenta i de masclisme fastigós: «fou la campanya antirepressiva i contra l’ocupació de les facultats per la policia. En el marc d’aquesta campanya es va convocar una concentració en les facultats de Filosofia i
