de carrer amb la Policía Armada, suports estudiantils a vagues, amb piquets i manifestacions, i a la negociació dels primers convenis col·lectius (aquella cosa que també va per l’aire amb la darrera reforma laboral del 2012). La liquidació via expulsió de l’avantguarda política universitària provocà trasbalsos vitals personals, evidentment, però no una contestació universitària prou àgil. Llevat de l’organització universitària del PCE i la individual d’alguns professors de Dret i Econòmiques, com ara Manuel Broseta, Ernest Lluch (tots dos assassinats per ETA, el primer al campus universitari el gener de 1992, com a mostra de la deriva execrable del grup terrorista), José Galán, M. Baena del Alcázar, José Honrubia... Els sectors progressistes universitaris, amb la col·laboració de M. Consuelo Reyna, el mateix Broseta i la incipient societat civil, mantingué una campanya l’any 1975 per la dimissió del rector Báguena (que en iniciar les expulsions mantenia la seua clínica privada a Santiago de Compostel·la), objectiu aconseguit a començaments del curs següent. Finalment el Tribunal Suprem declarava nul·les les sancions l’1 de juliol de 1975. La repressió acadèmica havia excedit fins i tot la «legalitat» franquista.
1.H «ONES QUE VÉNEN, MAR QUE S’ALLUNYA / TOT ÉS BEN PROP, TOT ÉS LLUNY»142
El moviment estudiantil passaria a una altra fase de la lluita reivindicativa, comuna a altres moviments populars de la transició a la democràcia, com les assemblees de veïns, l’assemblea de professors no numeraris (PNN, que acabà en reivindicacions d’eixides acadèmiques personals), i la lluita estudiantil en l’ensenyament mitjà, que prenia volada (com a mostra d’aquesta forta presència pública trobem l’organització per Acció Cultural del País Valencià d’un «Aplec d’estudiants (d’ensenyament mitjà) del País Valencià», el 26 d’abril de 1980 a Alacant). Sobre el moviment als instituts d’ensenyament preuniversitari, extrac unes paraules que han circulat recentment com a record commemoratiu dels 40 anys d’existència de l’institut Jordi de Sant Jordi de València («Heredando el futuro», vist al facebook): «En els anys finals de la dictadura franquista, els instituts foren les nostres escoles de ciutadania. Mentre el dictador agonitzava i les forces econòmiques, polítiques i socials pactaven una transició que reformava el règim polític però mantenia a les seues elits dirigents, els estudiants del Jordi de Sant Jordi ens metamorfosejàvem en ciutadans. (...) De tot aquell passat de dolor i patiment sols ens arribava un eco llunyà, una sorda remor que els nostres majors no havien pogut contenir. Però també bufava una música, un vent fresc que escampava la boirina del present, ens permetia veure un paisatge diferent, un futur col·lectiu prenyat d’il·lusions i esperances. (...) Aprenguérem que érem els hereus de totes aquelles ferides. Però, sobretot, del projecte d’un futur, lliure, igualitari, just i solidari. Ens hi ensenyaren que ser estudiant és ser responsable del futur, que ser responsable del futur és la nostra condició ciutadana. En el nostre present immediat, aquell projecte de futur segueix més obert que mai, també el record i la memòria d’aquella essencial lliçó de ciutadania».
D’altra banda, als anys seixantes calien bons mitjans per a ingressar en la universitat i això n’allunyava la major part de les classes treballadores i més populars. Però la tendència de creixement de les persones disposades a assolir una formació superior, fou mantinguda i molt marcada. Aportà dinamització i obertura, alhora que contribuïa al col·lapse d’una institució organitzada de manera anacrònica i molt massificada. Tot seguit una evolució de l’estudiantat matriculat a la Universitat de València, amb la prevenció que no totes les dades provenen de les mateixes fonts i això pot produir alguna inexactitud, però malgrat això sí ens permet seguir la tendència de creixement molt marcat fins a començaments dels 90, reducció moderada en la dècada següent, i de l’actual manteniment de les magnituds.143
Amb les dades del Recull de Dades Estadístiques de la UV, i amb la inclusió de l’estudiantat de 3r cicle (doctorat primer i des del 08-09 màsters oficials) queda així:
El moviment universitari, que com veiem afectava directament a un nombre creixent de persones (i de classes socials) que accedien a la formació superior, també mantingué la seua força motriu per tal de connectar amb altres sectors socials, i com més anava més aspiracions generals de canvi i renovació del panorama polític i d’estructures socials. Amb major o menor encert segons els casos, però va ser-ne un impuls cabdal de l’època. Fins al punt que molts dels protagonistes de la militància universitària esdevindrien elements a favor de la transformació de molts altres vessants socials. «Finalment, la repressió policial i acadèmica no impedí, sinó que més aviat alenà, que la politització creixent de l’estudiantat en els darrers anys del règim, per una banda, i l’eclosió d’altres moviments antifranquistes pre i postuniversitaris –el de batxillers i el de PNN, respectivament–, per una altra, acabaren per consolidar l’hegemonia de la dissidència en l’espai públic acadèmic: si ara hi havia cap espiral de silenci al seu si, era en la que havien caigut els franquistes acèrrims i els conservadors de tota mena. Una volta més hom confirma que la universitat no sols reflectí els canvis polítics del període, sinó que també contribuí decisivament a induir-los. Durant la transició a la democràcia el moviment estudiantil va declinar, però la institució mantingué bona cosa del seu protagonisme polític».144 La Universitat de llavors ha de donar respostes a noves realitats socials i també entre els seus integrants, com l’augment de la població per l’allau immigratòria i de les possibilitats d’inversió en estudis de la incipient classe mitjana. El creixement de l’alumnat també obliga a incorporar un nombre creixent de professors, en general persones de noves generacions sense compromisos ni identificació amb el règim, que erosionaren el sistema de càtedres de poder absolut i inqüestionable (80% de PNN):
Ja han viatjat i llegit, i es dediquen a buscar formes culturals i alternatives polítiques democràtiques que el franquisme no podrà oferir-los mai. Si als anys quaranta hi havia al districte universitari de València una sola Universitat a la qual assisteixen estudiants de tot el territori valencià i on hi ha 99 professors (30 catedràtics i 66 professors universitaris) i2.494 alumnes en quatre úniques facultats: Filosofia i Lletres, Dret, Ciències i Medicina, en el 1968-1969, el creixement de la població universitària és ja espectacular respecte a les dues dècades anteriors. La Universitat de València tindrà aquell curs 632 professors (68 catedràtics i 564 professors), i 11.370 estudiants per a les Facultats de Filosofia i Lletres, Dret, Ciències, Medicina, Econòmiques i Enginyers Agrònoms. (...) Els professors i els alumnes, especialment en Filosofia i Lletres i en menor mesura a la Facultat de Dret, ja no són els mateixos. No tenen les mateixes inquietuds ni tenen el mateix origen social.145
Eixos canvis també havien somogut algunes parts del claustre universitari, que del provincianisme més eixorc, sempre a l’espera de la promoció cap a alguna destinació més cèntrica i lluïdora, havien passat a l’atenció profitosa cap al país i a esdevenir motors intel·lectuals de canvi i progrés connectats a la realitat social de l’entorn. Una universitat al servei de la seua societat volia sorgir entre els constrenyiments d’una institució entotsolada i desfasada.
Tothom ha criticat, des de fora i des de dins, la incomunicació entre la Universitat i la societat, desconnexió que, tot i haver minvat prou darrerament, encara subsisteix en part. Un dels aspectes més deplorables de tal falta d’interpenetració és la inadequació de la Universitat de l’Estat unitari a les peculiaritats regionals i la problemàtica concreta del país on radica. La Universitat de València, de fundació municipal, acabà per perdre tots els vincles amb la Ciutat per la llei de 1845. Tothom rebutja el catedràtic-funcionari que limita la seua tasca a la transmissió més o menys mecànica de tècniques asèptiques, i exerceix la docència exactament igual si es troba a Saragossa que a Sevilla o a Compostela. Ja és coneguda la mentalitat del funcionari públic que actua
