profitosos, «marcar-nos objectius col·lectius realistes, que redunden en l’interés general i no en interessos particulars».154 Si alguna persona ja ha llegit fins ací ho deu haver sospitat als primers indicis, però com també deixà escrit Sanchis Guarner: «només la voluntat de futur fa que el passat tinga valor». I davant de la qüestió del futur compartit, que ens afecta a tots, ningú hauria de tindre por d’acceptar un debat que permeta aclarir tantes coses que encara no entenem o no se’ns presenten prou clares. «La negativa a acceptar els tòpics injustificats i la incitació al dubte crític, que en el cas de Fuster no van trobar altres respostes que l’insult i la condemna, hauran de repetir-se altra vegada, i si de nou fallessin, si els temps encara no estiguessin madurs per a l’exercici del diàleg civilitzat, caldria tornar a plantejar-ho en el futur, si es vol que algun dia aquest país acabi prenent consciència d’ell mateix per tal que pugui encarar assenyadament el seu destí. Perquè el futur dels valencians segueix depenent avui, com fa quaranta-cinc anys, d’aquesta “presa de consciència” encara no completada, és necessari seguir treballant per aconseguir-la. No serà fàcil, perquè els que s’oposaven ahir al Fuster que incitava els seus compatriotes a fer ús de la raó seguiran oposant-s’hi avui, sabent com saben el molt que podrien perdre si això s’aconseguia, amb l’insult, la calúmnia i, si cal, la foguera».155 Efectivament, ningú hauria de tindre por del debat ni de la discrepància enraonada. I de manera més general, ningú hauria de sentir por.
Però el que ens mostra la lectura del reportatge de la revista Valencia Semanal «1978: A bombazo limpio»156 és ben diferent: «L’any 1978 ha sigut, clarament, el del petard i la garrotada. El de la violència verbal, la provocació, la manipulació de masses i fins i tot l’intent d’homicidi. Lent ha estat el procés democràtic i autonòmic, però cada passet, cada espenta per tímida i breu que resulte, ha provocat una nova ofensiva de l’extrema dreta», diu l’entradeta de l’article. Agressions i ofensives impunes, cal insistir-hi. Algun detall més com a exemple de l’ambient d’hostilitat per a una gent i permissivitat per a una altra, els qui agredien, en aquest cas referit al dia de la constitució solemne del Consell del País Valencià:
Allí pogué comprovar el senyor Clavero que la metxa estava encesa i que «a qui correspon» no sols no té la més mínima intenció d’apagar-la, sinó que és el primer a arrimar el misto. I, de nou, un vergonyós espectacle a l’eixida del Palau de la Generalitat, on esperaven diversos grups d’URV i GAV, degudament flanquejats per esquadres amb creus gammades i mirada desafiant. Consellers insultats, polítics agredits... i sort encara que la cosa no arribara a més.
I una anotació més del mateix article de Valencia Semanal abans de deixar-ho córrer, perquè cal fer memòria per amarga que ens puga resultar (si més no, de tant en tant):
Però sí recordarem que Ignacio Carrau,157 president de la Diputació de València, permeté i capitanejà un ridícul «tancament protesta» en la Generalitat que desembocaria en una marxa cap als locals d’Aitana i el domicili del professor Sanchis Guarner, on tornaren a deixar constància dels seus excessos. En plena campanya –intents de manifestació, cartes al director, pintades, pamflets...– el 22 de maig boicotegen un cicle de conferències sobre Blasco Ibáñez a la Facultat de Filosofia pel simple fet que hi participa el professor Sanchis Guarner. De nou amenaces, crits i intents d’agressió a l’eixida. De nou «els de sempre» esperant a la porta amb pedres i petards... Quan quatre dies després quatre-centes persones realitzen un tancament pacífic en la Facultat de Ciències com a protesta davant d’aquests excessos, aviat hi apareixen grups feixistes en actitud amenaçant i provocadora portant cadenes, garrots, pedres i pólvora: vidres trencats, rodes punxades i pintades contra el Conseller Bevià «adornades» amb l’esvàstica, foren el balanç d’una nit tensa.
La violència en aquells anys fou molt intensa, un «terrorisme de baixa intensitat» (si val l’eufemisme i hi descomptem la mort de Miquel Grau) constant i sense resposta policial per acovardir el personal, que fou la via per tal d’imposar el missatge anticatalanista i controlar o limitar l’autonomia de les incipients estructures democràtiques. Una mica com a resum dels resultats del domini reaccionari sobre el país i de la pràctica intimidatòria sobre la societat, servirà el retrat fet per aquestes paraules de Gustau Muñoz:
Més amunt s’ha dit que el règim franquista congelà el debat d’idees durant dècades. Cal precisar que això no vol dir que fos anul·lat o extingit, sinó que hagué de procedir per les vies subterrànies, distorsionades i indigents que imposava una situació que, caldrà recordar-ho, havia arrasat la cultura liberal, democràtica i d’esquerres preexistent, amb un procés d’exilis, presó i execucions esfereïdor. Que imposava la censura als mitjans de comunicació, els llibres i els espectacles públics. Que sotmeté la Universitat a una depuració implacable de professors i estudiants desafectes. Que lliurà a l’Església catòlica un segment vastíssim de l’educació i grans possibilitats subvencionades d’influència pública. Tot plegat va produir un efectiu endarreriment cultural i científic, que encara es fa notar. Perquè la situació es prolongà massa temps. «La reconstrucció de la raó democràtica, en un context de repressió duradora, i la formació d’una consciència nacional valencianista renovada es va fer en condicions duríssimes. La societat en el seu conjunt, i les capes socials emergents que es formaven en aquestes condicions, acusen encara els efectes del control totalitari imposat, que aconseguí fins i tot una consideració de normalitat». L’adhesió inquebrantable d’amplis grups socials de la dreta estava garantida. La part agredida estava paralitzada per una por interioritzada que s’havia estès a consciència. Alguns fenòmens actuals, quant a actituds i formes culturals de la societat valenciana, s’expliquen, en bona part, per aquesta realitat duradora, configuradora, que no fou, de cap manera, un parèntesi o una circumstància passatgera. I és clar que el franquisme trobà al País Valencià importants complicitats i suports, una base social agraïda.158
Els precedents no determinen el nostre futur, però sí poden explicar moltes limitacions i vicis que patim en l’espai de joc disponible, i així Andrés Boix escriu: «La història del procés autonòmic en el País Valencià és la crònica d’una decepció».159 El temps ha passat i a l’estiu del 2012 trobem una crisi profunda del sistema. Potser és un pas normal del ball del capitalisme, amb un ritme reforçat per la mundialització financera de l’economia, i que ara com ara practica el desballestament de les mínimes garanties assumides com a fonament de la cohesió social. Qui s’arriscaria a afirmarho?... Però a hores d’ara n’apareixen efectes més marcats en l’estat espanyol, cosa que destapa moltes de les seues vergonyes. I la crisi és ben palesa entre el poble valencià: socialment, econòmica, educativa, financera, ètica, representativa, etc. Un desastre de collons, si voleu, encara que ací ens pariren i ací estem, ací treballem i donem besos, ací agonitzem i també riguem, i mantenim l’esperança de contraban... Si bé cal comptar amb moltes més circumstàncies afegides al llarg de les tres dècades posteriors, alguns mals ja s’hi apuntaven en aquell anòmal procés d’accés valencià a una democràcia i una autonomia política ben imperfectes. Fins al descrèdit institucional i la crisi del model conforme s’ha guiat fins ara: «l’actual Govern de la Generalitat i un President que, per molt que la teoria constitucional en diga una altra cosa, deu la seua legitimitat no a l’elecció dels ciutadans sinó al magne dedazo arribat des del carrer Gènova [de Madrid, seu central del Partido Popular]. Poca cosa podem esperar els valencians de qui sap que la seua cadira depén no de nosaltres sinó de què li envien o no un motorista amb el cessament des de Madrid, com en els vells temps. El nostre Estatut i el nostre autogovern, com és sabut, ja començaren amb mal peu. El pacte de més del 90% d’ajuntaments i de les forces polítiques valencianes, l’esquerra i la dreta, va ser esmenat sense compassió a Madrid, des d’on arribaren a imposar, fins i tot, les senyes d’identitat. Vivim en un País en el que per exemple el nom de la comunitat autònoma no fou el volgut pels valencians, i convé recordar-ho, sinó que simbòlicament ni això es va consentir. Tampoc, és clar, un Estatut competencialment ambiciós. Una cosa que s’ha repetit, a més a més,
