militants d’esquerra de què serien violades, entre les quals es trobaven Concha Gisbert i Conxa Blat de l’LCR i Amparo Ferrando i Gertrudis Cortés del PCE. Tanmateix aquesta acció dels paramilitars feixistes marcaria el seu definitiu afonament a la universitat».133 Ve al cas recordar que el 6 de maig de 1966 el Consejo de Ministros va acordar la constitució d’una ponència «para estudiar las medidas que deban adoptarse con vistas a evitar nuevos incidentes estudiantiles en el próximo curso académico» que reunia els ministres de Governació, Educació, Informació, el secretari general del Movimiento, i més avant també el de Justícia. Un dels materials de treball de la ponència era la informació subministrada per la Comisaría General de Investigación Social de la Dirección General de Seguridad. Des d’allí editaven un Boletín Informativo de Actividades Estudiantiles que incloïa com a apartat fix la Sección de Antecedentes, que confeccionava sobre la marxa un registre detallat d’activistes, i ocasionalment dades sobre la «Estructura sindical autónoma y democrática impuesta de facto por el movimiento estudiantil español». Entre els números de maig del 66 (amb la inscripció en portada de «Confidencial» i la nota «Difusión restringida a Plantillas del Cuerpo Nacional de Policía, correspondientes a Distritos Universitarios y con ramificaciones escolares de aquellos») s’hi troba un «Nomenclatur [sic] de las organizaciones estudiantiles políticas» que atribuïa «als violents ultradretans de Defensa Universitaria “tendencias moderadas hostiles a los grupos marxistas e izquierdistas” i valorava la seua activitat dient que “no cuenta con gran número de miembros pero viene desarrollando una estimable labor de propaganda y de acción en los medios universitarios (para romper manifestaciones, retirar carteles, anti-propaganda, etc.)”».134 Aquesta Defensa Universitaria creada després de la desaparició del SEU, s’escindí més tard en el FRENS (Frente Revolucionario Español Nacional Sindicalista) i el PENS (Partido Español Nacional Socialista), més avant el Movimiento Social Español, i també cal comptar l’aparició dels Guerrilleros de Cristo Rey. Aquests grups petits d’ultradreta i feixistes tingueren presència irregular a la universitat, i estaven dirigits per algun estudiant d’extrema dreta, d’altres eren membres de la mateixa policia o bé persones alienes al món acadèmic, i la seua activitat buscava intimidar els demòcrates i l’estudiantat dissident, d’una banda, i també aprofitaven com a «agents provocadors» que iniciaven un conflicte i creaven la situació per tal que la policia entrara als recintes universitaris. «Els grups d’extrema dreta –PENS, el MSE i altres– estaran finançats i recolzats sempre des del govern civil de la província, així com per la BPS, i els grups falangistes i d’extrema dreta política. Accions com prendre la Facultat de Dret i llevar els cartells, o impedir l’eixida dels estudiants després d’una assemblea a Filosofia i Lletres, o accions d’aquest estil, provocaran enfrontaments violents, que obligaran a la intervenció dels “grises”, per a protegir els “provocadores”. La presència de l’extrema dreta era esporàdica, i sols en els moments de major tensió esdevindrà més habitual, enrarint un ambient ja prou tens».135
Entre el moviment universitari sovint existia un gran desconeixement de la realitat social, i això ajuda a explicar la inconsistència de la majoria d’organitzacions polítiques universitàries, afectades per un biaix elitista que tomba de tos, per molt revolucionàries que pretengueren ser. En part el seu tancament era induït pel perill dels confidents i els infiltrats de la policia, arriba un moment que tot està prohibit a la universitat i la vigilància és propera i contínua. I també ajuda a explicar la radicalització de les propostes i el dogmatisme amb què s’expressaven. Algunes persones que ajuntaven el pas per la universitat i la implicació política i social, prengueren llavors la decisió de «proletaritzar-se», viure i treballar com la classe obrera. Això els dugué a canviar la perspectiva de qui es prepara per a llocs tècnics i dirigents, puix passaven a ensenyar-se de l’organització i la consciència dels treballadors, i així rebaixaven la radicalització i adaptaven el programa polític a la realitat de l’entorn, amb la prioritat de la millora concreta de les condicions de vida de les persones. La pràctica ensenyava més que les teories de tertúlia, tan mal·leables. Una d’aquelles persones va ser Cristina Piris, que de Filosofia i Lletres passà a treballar en el tèxtil, i arribà a ser una de les líders del moviment obrer valencià. Va ser delegada en el congrés fundacional de CCOO (amb Josep Maria Felip, un altre estudiant que es va proletaritzar, de la LCR aleshores, que després d’una trajectòria tècnica destacada i política rocambolesca, a hores d’ara està imputat en la causa de desviament de fons de cooperació de la Generalitat Valenciana governada pel PP), col·laborà en l’organització i extensió de les Comissions Obreres i sempre es mantingué en primera línia de compromís. Tot i això per a mi el record de Cristina (vingut de coincidències propiciades per l’associació Revolta, més tard Ca Revolta i d’altres projectes veïns) és el del seu somriure hospitalari i engrescador, incombustible com la seua energia.
Un altre exemple que ajuda a repassar els esdeveniments d’aleshores és Feliciano Albaladejo.136 De ben jove a Múrcia ja havia viscut la militància, primer dins de les Juventudes de Estudiantes Católicos (JEC) on arriba a presidir l’organització a l’ensenyament mitjà. «Vinc d’una cultura sobretot de principis, sense renunciar als propis postulats i experiències», diu com a síntesi. Comença a la Universidad de Murcia els estudis dels cursos comuns de Filosofia i Lletres. I allí ja té els seus primers problemes amb la policia franquista. Se’n ve a València a cursar-ne l’especialitat en filosofia i forma part del relleu inicial de l’organització universitària del PCE que havia caigut l’any 71.137 S’hi dediquen a reconstruir-ne l’estructura i se centren a combatre la Ley General de Educación del ministre Villar Palasí. Les comissions de curs promogudes pel PCE defensaven la realització d’assemblees obertes a tot l’estudiantat, l’elecció oberta dels delegats d’estudiants, assumir la responsabilitat institucional i de manera més general, eixir a la superfície, donar la cara, conquerir zones de llibertat. Al capdavall els militants més marcats ja estaven fitxats o controlats per la policia i no calia dissimular, amb la confiança que el règim no podia durar molt més. Lògicament no tota l’organització podia ser pública. Continuaven distribuïts en «cèl·lules» de 5 o 6 persones, que eren els únics membres del partit que tenien identificats, llevat d’un altre membre d’una altra cèl·lula, com a prevenció en cas de ser capturats. Albaladejo també estava integrat en el comité tècnic de protecció de les assemblees generals que es feien a la Universitat, per part del PCE. I així arriba l’assemblea de districte de febrer del 72 a Medicina i els aldarulls posteriors en què és detingut. Això li costaria un consell de guerra (per la implicació en els fets de la Policía Armada no s’hi seguia el tràmit civil) i al voltant de mig any tancat a la presó Model de València. També una multa molt considerable, de 25.000 pessetes; i posteriorment fou un dels 312 expedientats i expulsats pel rector Bàguena. Hi tornà a començaments dels 80 a fer Dret.
Albaladejo explica que el pas per la presó li proporcionà la coneixença de persones decisives en la seua vida. Com ara José Luis Beunza, el primer objector de consciència civil de l’estat espanyol, a més d’Enric Valor i Francesc Soriano, que en aquell moment duien la biblioteca de la presó. «Enric Valor encertà a unir la reivindicació identitària del País Valencià i la llengua, amb la lluita contra la dictadura», que ara es pot veure normal però que quan ell va plantejar-ho no ho era. «L’aportació de Valor, magistral, va ser triple: la seua literatura, les rondalles, etc.; la filològica; i la unió de la defensa de la cultura amb la lluita contra la dictadura». El testimoni d’Albaladejo continua pel vessant més personal:
Per a mi això va ser molt important. Jo era un xiquet de Múrcia de 20 o 21 anys, que no sols no sabia valencià, sinó que tampoc tenia molt clar què era «açò» del valencià, un «dialecte»... Jo parlava en castellà amb Enric, però Enric era una persona molt tendra i em vaig vore tan indefens, amb pinta de xiquet llest però en el fons ingenu que, com que em va adoptar. L’etapa de la presó va tindre eixa possibilitat, eixe consol d’una persona que t’estimava. Però va ser molt més que això, perquè jo després, quan vaig aprendre açò de la política una
