Una vegada expulsat de la universitat el 1973, se’n va a la fàbrica («si no podem fer la revolució a la universitat, la farem a la fàbrica»). Un cas més en què el procés de proletarització va lligat a l’extensió i organització de les Comissions Obreres (CCOO), on compartí l’experiència «entrista» de les eleccions del 75 en les quals els delegats sindicals opositors prengueren el sindicato vertical, aquelles quan cantaven «¡ha ganao, ha ganao, el equipo colorao!» i que entre altres resultats, portaren el comunista Antonio Montalbán a ocupar la presidència de la unió de treballadors i tècnics de la fusta. Feliciano Albaladejo també va participar en la primera coordinadora del moviment ciutadà, i va arribar a assumir la secretaria general de la federació estatal de la fusta de CCOO. Posteriorment ha estat regidor a l’Ajuntament de València per Esquerra Unida durant huit anys (1991-1999). Vol dir que ha mantingut la seguida de la participació social, organitzativa i política. I va tornar a la universitat com a estudiant de Dret (per capitalitzar millor l’experiència militant de la dècada anterior), del torn de vesprada (el dels qui també tenien una faena principal) a començament dels huitantes, a temps de ser testimoni del sorgiment del Bloc d’Estudiants Agermanats.
Per això n’aprofitem alguna opinió que subratlla la relació entre diferents temps: «existeix una certa mitificació de la gent que va lluitar contra el franquisme (ara sembla que tots van lluitar contra el franquisme...). És de veres que nosaltres, la gent dels partits polítics, vam aconseguir que participara la majoria de l’estudiantat universitari. Perquè les assemblees eren obertes, i perquè les facultats eren zones de llibertat. Eixa participació permet a hores d’ara a molta gent dir “jo vaig lluitar contra el franquisme”... Bé, bé. La veritat és que érem molt poqueta gent. Igual que avui». Per tal de completar aquesta visió de la militància reconeix que «nosaltres no vam ser millors que la gent d’ara, ni molt menys. T’ho assegure. La gent d’ara està molt més preparada. I jo els tinc una gran confiança. Mira, la mateixa confiança que vaig tindre en la meua gent que m’acompanyava, perquè pense que no hi ha tantes diferències». Una d’aquestes diferències és el canvi de marc polític i de llibertats reconegudes, en què ara com ara es desenvolupa la tradició de reivindicació democràtica i l’aspiració a la justícia social. «La conquista de la democràcia canvia molt les coses. La democràcia fa més complexa la participació, perquè l’adversari també s’organitza. La dictadura era molt grollera. La dictadura responia a les paraules amb la repressió. Avui la repressió és més subtil. La repressió és Canal 9, la repressió és la delegada del govern, és la vicepresidenta del govern plorant pels aturats... La repressió és la mentida institucional. Combatre tot açò és molt difícil, més complex. Vivim en una altra època, però els objectius no han canviat: una societat més lliure, més democràtica, més justa, una distribució millor de la riquesa, una protecció de la gent més feble...».
Ara continuem amb una d’aquelles provatures polítiques típiques de l’època, Germania Socialista, amb la particularitat de ser una iniciativa absolutament autòctona, nacionalista d’esquerres. També reprodueix les febleses típiques d’aquells grupuscles: «com tots els partits de l’època –en frase de Damià Mollà– el formaven un professor universitari, un estudiant i un obrer»,138 papers representats respectivament per Josep Vicent Marqués, Vicent Franch i Francesc Signes (obrer de MACOSA). N’hi havia més, és clar, per damunt de la vintena, entre els quals Josep Lluís Blasco, Ricard Pérez Casado, Gustau Muñoz i Pep Laguarda. Però la clandestinitat imposada impedia als mateixos militants fer-se una idea de la implantació de la pròpia organització, i a més el compromís personal solia ser voluble i duia a tastar diverses militàncies. En paraules de Franch, els militants de GS estaven exposats a les represàlies comunes als estudiants antifranquistes: «detencions, controls policials, retirada del passaport, llevar pròrroga d’estudis per la mili, i impedir fer milícies universitàries, ser enviat a destinacions que no ho eren pel clàssic sorteig, etc.»; tot i que mai en detingueren cap, de GS, potser perquè els consideraven marginals, sí patiren algunes incomoditats, incloses les visites de la Guardia Civil a les famílies. «Tractàvem de convéncer-nos a nosaltres mateixos que tenia sentit el que féiem –apunta Franch– però el grup no creixia. Això sí, els «papers» polítics que elaboràvem estaven molt ben fets». Encara fa una pinzellada a l’origen de les inquietuds juvenils personals: «Era l’any 1968, gent vinguda de pobles, barrejats amb l’Església, que llegíem. En eixe context, ens pensàvem que anàvem a “redimir” el món. Ens agradaven els Beatles, Bob Dylan... Ens sentíem com una nova classe, i cercàvem la responsabilitat»;139 i això connecta amb el que explica la recerca de Sergio Rodríguez sobre el paper pioner dels dissidents en diverses manifestacions de la nova subcultura juvenil. Cosa que permetia estretir llaços amb l’audiència potencial i fonamentar una identitat estudiantil renovada, que qüestionava comportaments assumits com a naturals al llarg dels primers vint anys de dictadura, com ara el sexisme, la búsqueda de la promoció individual, el fervor religiós, la preservació de les aparences i el nacionalisme espanyolista, entre més. «En aquell nou imaginari, la consecució dels objectius individuals estava vinculada a assolir les metes col·lectives. D’ací la importància de la solidaritat –sobretot, entre els estudiants– com a desencadenant de bona part de les mobilitzacions de l’època».140 L’única organització del moment que podríem considerar moderada era el PCE, la resta promovien malfiances mútues i el desori discursiu amb els respectius extremismes, tot i que de tant en tant col·laboraven uns amb altres. «Encara que vist amb perspectiva aquestos debats poden causar rialles, en aquella època eren viscuts apassionadament, amb esperit militant revolucionari, i amb un fanatisme fonamentalista sentit com veritats fonamentals i autèntiques», i Franch en completa la valoració així: «érem dogmàtics i perniciosos, com tots els grups d’esquerra. S’hi llegia poc, i eixe poc s’assimilava malament». Per tal de completar aquesta demolidora imatge, explica que va marxar «del “rotllo” quan un de Germania Socialista ens passà un “qüestionari” de Leninisme, que segons em contaven, havia preparat el mateix Lenin, és a dir un “examen” de marxisme-leninisme. Va ser aleshores quan me n’adoní, que jo era un liberal, i no tenia res a veure amb “ismes” de cap mena. Sempre vaig tenir un gran respecte pels activistes del PCE, els únics que donaven testimoni, exemple, i que tenien una gran resistència. Vaig abandonar aquella mena de gent “miserable”, hiperideologitzada, el 1971».141
Una altra expressió de la dissidència, diferent per la temàtica que obria i pel nivell d’exposició al risc personal, és l’objecció de consciència de Pepe Beunza (ja esmentat adés). Estudiava enginyeria tècnica agrícola, pertanyia al Sindicat Democràtic d’Estudiants i havia estat detingut en algunes ocasions, va començar la lluita pel reconeixement del dret d’objecció de consciència, i viatjà per Europa sol·licitant el suport dels grups pacifistes internacionals. El gener del 1971 es presentà al centre de reclutament militar, els portaren fins a la base de Marines, i en ordenar-los vestir l’uniforme es va acostar al sargent i s’hi va negar... En prendre-li declaració el capità, li preguntaren si era testimoni de Jehovà (que habitualment s’hi negaven per motius religiosos) i ell explicà que no, que era catòlic, però que era objector de consciència no violent, i el primer dels civils. Decretaren presó incondicional, i el procés acabaria amb dues condemnes en consell de guerra, una per desobedient i l’altra per desertor. Com resultava un presoner molt incòmode, pacifista enmig de casernes, el traslladaven sovint, 10 presons i 2 calabossos, i al final l’enviaren a un batalló de càstig al Sàhara. «Intentava amb la meua actitud denunciar l’esclavitud que suposava el servei militar», afirmava Beunza, que va continuar amb el suport a objectors i insubmisos dècades després, amb autoinculpacions incloses.
Un colp col·lectiu provà de tallar de socarrel l’ebullició de la dissidència universitària. A la tornada de l’estiu de 1973 el rector Báguena Candela, nomenat catedràtic de Medicina de la Universitat de València i quasi simultàniament rector, expedienta 312 estudiants als que impedeix l’accés als recintes universitaris. El rector demostrava així un entusiasme repressiu contundent i vocacional, desproporcionat en l’ambient d’un règim que s’afonava. Mentre el
