Dos mil estudiants es concentraren davant la redacció del diari Levante, propera a la Universitat, i reberen càrregues policials, a més d’haver-hi detencions i multes.
Aquest impuls puixant de l’oposició estudiantil se sumava a la inoperància creixent d’un SEU burocratitzat i desarrelat entre l’estudiantat, i també a l’arraconament del falangisme dins del règim totalitari en favor dels sectors catòlics i de l’Opus Dei. A poc a poc el SEU apareixia com un problema per a tots els agents implicats en la universitat. Els intents de reestructurar-lo (octubre del 1958, setembre de 1961) per a assegurar la seua funció de vigilant de la universitat no havien reeixit, i el 6 d’abril de 1965 el govern d’en Franco publicava el decret que el deixava de banda definitivament, per a substituir-lo per les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE). Les APE aportaven una aparença més «apolítica», tan volguda i promoguda pel règim feixista, al control governamental de la universitat, tot i que no passava de ser-ne aparença: «La derrota falangista no dugué cap “obertura” o una “liberalització”, cosa que ha de fer-nos memòria que el nacionalcatolicisme no era menys totalitari que els seus malaguanyats rivals».120 En qualsevol cas el procés de resposta estudiantil ja havia assolit una dinàmica autònoma i les APE no pogueren complir el seu paper de canalització de les inquietuds d’una joventut que malfiava del control governamental. A Barcelona l’estudiantat boicotejà les eleccions «obligatòries» a les APE, a Madrid ho aconseguiren en bona mesura, i en altres llocs només parcialment, com ara València, Sevilla o Bilbao, però llavors aprofitaven per a infiltrar-s’hi i fer-les inoperants des de dins. El 22 i 23 de març de 1965 a Barcelona queda constituït nominalment el Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris (SDEUB), que mamprendria la tasca d’organització estudiantil i de formació política d’una generació molt present en les institucions democràtiques futures.
1.G. ESCALADA DE LA CONFRONTACIÓ
Aquesta generació universitària de la segona meitat de la dècada dels seixanta, lliure del trauma directe de la guerra d’Espanya, se sentia capaç d’influir col·lectivament en els esdeveniments de la seua època. Aquesta consciència era més forta que les intencions polítiques, molt limitades o ben difuses, de la majoria del personal que alimentava el moviment estudiantil. Aquest moviment trobava un impuls constant en la impossibilitat de cap diàleg amb el poder franquista. El Sindicat Democràtic va canalitzar aquest potencial, que encara es veié reforçat per la intolerància i l’obstinació repressiva del règim, i portà al fracàs les primeres proves de solució tecnocràtica del «problema»: les APE i la Ley de Bases para la Reforma Universitaria. Si bé ni els refinaments repressius que estengué la dictadura, ni la seua contundència, aconseguiren eliminar la dissidència, sí portaren els nuclis més militants per vies clandestines cap a derives marxistes-leninistes dels discursos, i alhora cap a la pèrdua de connexió amb la massa estudiantil més o menys rebel. També és indefugible recordar el paper fonamental de la lluita duta a terme per les dones, un protagonisme sovint reduït a l’ombra i a l’oblit:
Un dels efectes de la contracultura estudiantil va ser reconsiderar el significat heretat de «allò polític», llevant-li la connotació negativa que li havia encolomat el franquisme i eixamplant-lo, per tal d’incloure-hi aspectes socials, culturals i personals. Respecte a açò, la micromobilització de les dones fou decisiva i assentà les bases de reflexions i reivindicacions que arribarien anys més tard. El compromís partidari reduí els aspectes lúdics i de gratificació immediata, però va contribuir de manera notable a formar i a colrar políticament moltes activistes, que posteriorment pogueren emprar aquest capital polític en altres moviments socials, incloent-hi, per descomptat, el feminista.121
Resulta interessant, a més a més, recordar canvis físics que transformaren la universitat, perquè durant aquestos anys es produí la dispersió dels estudis universitaris. De l’edifici històric de la Universitat de València, al cor de la ciutat, començaria l’eixamplament d’especialitats i la seua exportació cap al campus del Passeig de València al mar (Blasco Ibáñez). Un espai de creixement urbà llavors gens cèntric, però encara més llunyans quedaven la Universitat Politècnica de València (creada com Instituto Politécnico pel ministre Villar Palasí, valencià i de l’Opus, el 1968), al camí de Vera, enmig de l’horta entre Benimaclet, la Malva-rosa i Alboraia. I també la creació del campus de Burjassot, per tal d’aïllar els revoltosos estudiants de ciències. No vull dir que en fóra l’únic motiu, però sí que la repressió de la dictadura no fou aliena a aquesta separació i dispersió física de l’estudiantat universitari i allunyar-lo dels espais més concorreguts de les ciutats.
Anem al marro, però. El primer congrés del Sindicat Democràtic d’Estudiants fon a València entre el 30 de gener i el 2 de febrer de 1967, amb el títol de I Reunió Coordinadora i Preparatòria:122 «la Reunió de València tingué lloc obertament dins de les instal·lacions universitàries i hi acudiren, no només els partidaris del SDE, sinó també molts independents, i fins i tot els delegats de les APE /AE elegits dins de la legalitat franquista. Va ser el primer i únic acte en el qual van aplegar-se representants de tots els estudiants universitaris espanyols –excepte els interceptats per la policia, que s’hi adheriren igualment– i tots junts rebutjaren les actuacions governamentals. Si hi ha cap moment que haja de simbolitzar l’èxit del moviment estudiantil democràtic dels seixantes en la conquesta d’una zona de llibertat pròpia, n’és aquesta I RCP de València».123 El PCE també havia deixat de banda el seu afany de protagonisme, o si més no l’havia moderat a favor de l’eclosió d’un moviment estudiantil d’oposició àmplia. De l’altra banda Corts Grau havia anunciat que prohibiria les reunions, i també el degà Borrajo havia fet distribuir paperets que recordaven la il·legalitat de l’acte. I llavors, dilluns 30 de gener José María Rotger inicià la sessió d’obertura amb la lectura dels tres punts que València proposava com a base inicial del debat: «tendir cap a l’autoorganització, rebutjar les estructures imposades, i voluntat de coordinar-se amb la resta de districtes per tal de celebrar un congrés d’estudiants d’Espanya».124 Els intents de sabotatge del rector provoquen que els 350 estudiants reunits de bon començament passen a serne 1.500. Hi ha embolics amb la policia i algunes detencions. El 2 de febrer Corts dóna permís a la policia per tal que entre a la Facultat de Filosofia a desallotjar-la d’estudiants demòcrates... Tot això produeix la vaga general universitària, assemblees i tancaments, manifestacions i enfrontaments amb la policia del règim. La setmana del 12 al 17 de febrer se celebraren gran nombre de reunions per tal de difondre i discutir la «Declaración de Principios / Declaració de Principis» del SDEUV (el sindicat democràtic de la Universitat de València). «El seu caràcter bilingüe demostrava que la democràcia que els activistes desitjaven era inseparable d’una reivindicació de la llengua i la cultura autòctones, tants anys arrumbades en l’àmbit familiar, o folklòric. La presència d’activistes amb una orientació valencianista –sense necessitat de vinculació al PSV– fou decisiva, però era un sentiment àmpliament compartit en la minoria polititzada, ni que fóra com a símbol». Aquesta voluntat quedava reflectida literalment en l’article 43 de l’avantprojecte d’Estatuts del SDEUV: «Són idiomes oficials del SDEUV el català i el castellà. Els documents elaborats pel Sindicat deuran ser redactats, per tant, en ambdós idiomes».125
El 27 de febrer la policia rep autorització per a reprimir una assemblea a la Facultat de Medicina de València. Com a resultes de tot el merder el govern cedeix en alguns punts, els estudiants detinguts durant el congrés foren posats en llibertat i no van ser processats. I un premi afegit, i no dels menors: «Amb tot, els aldarulls continuaren i Corts fou cessat del càrrec de rector el 31 de març». Com apunta encertadament Xavier Serra, la dissimulació institucional de la destitució i el decòrum acadèmic fingit, fan venir ois: «el dia 10 d’abril de 1967 ha pres el relleu en el dit càrrec (...) D. Juan José Barcia Goyanes. Per lliure i espontània petició del Professor Corts Grau, principalment fundada en motius de salut, que el Ministeri acabà per atendre, es posava així fi a més de quinze anys d’un fecund
