El professional de la informació
El periodisme i els periodistes al País Valencià
Els canvis en la pràctica: implicacions de les tecnologies de la informació
L'organització en el treball i la igualtat de gènere
El valor de l'experiència i la formació
Condicionaments polítics i econòmics
Funció social del periodisme
Associacionisme i sindicalisme
La lògica de la pràctica
El camp periodístic i l’habitus dels periodistes
La dinàmica del camp i els tipus de capital
EMISSORS, PÚBLICS I QUALITAT PERIODÍSTICA
Capítol 1. Dels emissors i els públics
Les fonts documentals
La propietat dels mitjans i la concentració empresarial
La premsa escrita: comparativa amb les dades europees i espanyoles
La població lectora de premsa al País Valencià
Difusió de la premsa generalista
Els daltabaixos de l'audiència de la ràdio
La concentració de l'audiència de ràdio
Els usos d'Internet com a mitjà informatiu
L'entorn audiovisual i el fracàs del model de la radiotelevisió pública valenciana
El panorama crític del camp periodístic valencià
Capítol 2. Futur del periodisme i qualitat periodística
Rellevància de l'opinió dels periodistes sobre el futur del periodisme
El descens de la qualitat periodística segons els periodistes
Agraïments
Són poques les paraules per a expressar el meu agraïment als divuit periodistes que van permetre’m entrevistar-los, malgrat el poc temps de què disposen, per a contribuir a la investigació sobre el camp periodístic valencià. Els seus noms romanen en l’anonimat, tal com vam acordar.
Els professors Jesús Alcolea, Josep Lluís Gómez Mompart i Rafael Xambó formen part d’aquell grup reduït de persones que, gràcies a la seua constància en mostrar confiança en el meu treball, m’han animat a arribar al final del projecte i a la redacció d’aquest llibre.
Les dades que em van facilitar la Unió de Periodistes Valencians, l’Asociación de Prensa de Alicante i l’empresa Kantar Media han estat imprescindibles perquè no es troben publicades enlloc. El mateix vull manifestar de la informació que em van procurar el periodista Ezequiel Moltó i la documentalista Adelaida Hervàs: Ezequiel em va enviar l’únic informe que s’ha fet sobre els professionals a la província d’Alacant, i Adelaida em va proporcionar fonts documentals sobre el conjunt del País Valencià.
També vull agrair l’acollida dels membres i companys del Department of Speech Communication, Argumentation Theory and Rhetoric de la University of Amsterdam, dirigit en aquell moment per la Dra. Francisca Snoeck Henkemans, on vaig passar tres mesos preparant part de la investigació que és a l’origen d’aquest llibre.
Pròleg
Aquest era un llibre necessari que calia editar per diverses raons. I per tant, que finalment es publiqui, i en català, és un motiu de satisfacció no només per als responsables de la col·lecció Aldea Global, sinó també per a tots els estudiosos de la comunicació, principalment per la utilitat acadèmica que s’espera que tingui. Però, a més, perquè contribueix de manera efectiva a la divulgació d’una de les aportacions més reeixides del pensament, la del camp periodístic, d’un dels sociòlegs –a més de filòsof i d’antropòleg–més brillants de la segona meitat del segle XX, Pierre Bourdieu (1930-2002).
Tot i que les teories i recerques de Bourdieu són conegudes entre el gremi sociològic espanyol, ho són molt menys entre els investigadors de la comunicació –i encara menys utilitzades–, com es comprova tant en els articles de les revistes especialitzades com en les monografies del mateix àmbit. Tal vegada per dues raons: perquè les noves generacions de comunicòlegs no són lectors de la llengua francesa, sinó de l’anglesa –tenint en compte les poques traduccions a l’abast–, i perquè a les facultats de Ciències de la Informació i de la Comunicació no és un dels autors que s’ensenya a l’hora de parlar de teories de la comunicació, ni tampoc en abordar l’estructura comunicativa. Fins a cert punt és comprensible que Bourdieu no sigui considerat com un teòric estricte de la comunicació, ja que no ho és; però és força inexplicable que no sigui aprofitat a l’hora d’argumentar l’estructuració mediàtica d’un país o el comportament dels periodistes en la pràctica professional.
Justament el camp periodístic i l’habitus, dos conceptes complementaris de les teories bourdianes, són els més adients per comprendre el sistema dels mitjans de comunicació i de les rutines productives dels periodistes. «El concepte de camp de Bourdieu –com bé assenyala Mònica Parreño– [és] una eina molt útil per a l’estudi empíric dels mèdia. Intel·lectualment tan potent com els conceptes d’esfera pública de Jürgen Habermas i d’espai mediàtic de Manuel Castells». I més endavant, en referir-se a la teoria de la pràctica de Bourdieu, l’autora d’aquest llibre recorda que «la comprensió corporal es dóna en la internalització de les estructures socials, allò social que és fet cos i incorporat en el modus operandi i el modus operandum de l’agent, és a dir, allò que l’autor anomena habitus. L’habitus [en el cas dels periodistes] conforma les relacions històriques incorporades, integrades, al si dels agents socials».
Al nostre país, tot i que tenim alguns bons treballs sobre la pràctica professional –dels quals Mònica Parreño dóna compte–, en poques ocasions s’han fet servir els esmentats conceptes de Bourdieu, de vegades per moure’s amb plantejaments neopositivistes de caire poc sociològic i, d’altres vegades,
