el seu comportament així com la seva praxi productiva en tant que discurs periodístic de l’actualitat. Val a dir que aquest enfocament, modern i integral des del moment que combina l’anàlisi històrica, l’estructura social i mediàtica i les teories de la comunicació, és minoritari.
L’encert del llibre de Mònica Parreño rau en el fet que ella, sense ser ni periodista ni sociòloga, s’endinsa molt bé en l’estructura dels mitjans de comunicació valencians i en la pràctica dels seus periodistes, a través de l’acurada metodologia de la pragmadialèctica. Es mou, doncs, en un territori teòric i aplicat alhora, gràcies a la seva formació, d’humanitats i filosofia, i de comunicació i lingüística argumentativa, reforçada al llarg de l’elaboració de la seva tesi doctoral per l’estreta col·laboració amb Rafael Xambó, el sociòleg que més ha estudiat els mitjans de comunicació al País Valencià. En beure de diferents disciplines, tot fent-les dialogar mútuament, la mirada sobre el seu objecte d’estudi (mitjans i periodistes valencians) és rica i matisada.
Aquest llibre, que podria pensar-se que són dos textos en un –sobre els mitjans i els seus artífexs–, és un plantejament sincrètic, encara que volgudament presentat en dues parts per facilitar-ne l’ús. En la primera part s’aborda –després d’una necessària explicació conceptual del camp periodístic i de l’habitus de Bourdieu– l’estructura periodística i l’actuació dels seus professionals. Les entrevistes en profunditat a una mostra representativa dels periodistes no només han servit per obtenir informació de primera mà, sinó també per recollir-ne les opinions i els arguments. Posteriorment, l’autora emmarca tot aquest coneixement amb l’explotació de les dades objectives, la qual cosa li permet interpretar una realitat complexa i, des fa anys, en crisi.
En una segona part del llibre es donen les dades més actualitzades i completes fins ara de l’estructura dels mitjans de comunicació al País Valencia. Aquestes dades faciliten comprendre la dimensió real de la forta davallada del sector valencià en un moment de metamorfosi de l’ecosistema comunicatiu. El balanç palesa una situació molt preocupant de feblesa periodística, amb el consegüent empobriment de la democràcia, deteriorada encara més amb l’ensorrament del sector de l’audiovisual després de l’abrupte i autoritari tancament de l’RTVV, per part del govern de la Generalitat en mans del Partit Popular, el 29 de novembre de 2013.
En definitiva, ens trobem davant una aportació significativa a les anàlisis sobre la comunicació i els professionals d’un país, que va molt més enllà de la insuficient descripció de l’estructura mediàtica en què sovint cauen certes panoràmiques periòdiques, més preocupades per la quantitat que no per la qualitat. No pot haver-hi avenç en la recerca comunicativa si no es parteix d’una una sòlida teoria social, sobre la qual bastir –com es fa en aquest cas– el treball de recollida adequada d’informacions, a fi de situar-les en el context corresponent i operar amb indicadors pertinents i criteris solvents. Només així els resultats es fonamenten en arguments comprovats. Justament per tot això podem concloure que l’estudi de Mònica Parreño, en conjunt, és un bon exemple que aplicar una bona teoria social permet evidenciar una pràctica mediàtica, un comportament professional i les conseqüències socials que se’n deriven.
JOSEP LLUÍS GÓMEZ MOMPART
Catedràtic de Periodisme de la Universitat de València
Obertura
La motivació principal per a escriure aquest llibre ha estat la preocupació sobre l’estat actual de la funció del periodisme per a la societat i, per extensió, la contribució d’aquest a la formació de l’opinió pública quant a la participació responsable en el joc democràtic. Aquesta inquietud està relacionada també amb el debat sobre la dependència dels mitjans dels poders polític i econòmic, i la qüestió sobre els canviants models de periodisme i de producció de notícies. Tot plegat, juntament amb els efectes de la recessió econòmica, forma part de les explicacions sobre la mal anomenada «crisi del periodisme». La degeneració de l’estatus del professional ha arribat a un grau tan alt de desprestigi i descrèdit –per molts motius– que s’imposa el treball de rescatar el periodisme de les cendres, cosa que demana la incorporació de la percepció dels mateixos professionals a l’hora d’avaluar la situació actual.
Aquest llibre recull les opinions i els arguments sobre una àmplia temàtica relacionada amb el camp periodístic i la professió. La situació actual, contràriament al que es diu sobre la crisi del periodisme, ha estat producte en bona part de l’estratègia empresarial per a devaluar les condicions laborals dels professionals de la informació i procurar més beneficis econòmics per als grans grups de comunicació. Si tenim en compte la relació, cada vegada més estreta, entre política, poder i control de la informació, veurem que la crisi econòmica, juntament amb els canvis que s’han produït al si del camp per la introducció de les tecnologies i els usos d’Internet, que han fet reestructurar des de la base els procediments de treball i fins i tot les relacions, és només això, una estratègia per a mantenir el control de la informació, amb el problema consegüent: la manca d’informació independent, plural i elaborada amb el màxim respecte a les regles del periodisme.
Els periodistes i el periodisme han viscut moments d’esplendor, nodrits per la mítica imatge cinematogràfica del periodista que investiga i desvetlla casos –com ara l’escàndol polític Watergate de l’any 1972.
Aquells que volen ser periodistes i que han iniciat el seu període de formació, aquells que estan exercint la professió, aquells que senten que formen part d’un projecte comú de construcció democràtica, és a dir, tots aquells que senten la necessitat d’esforçar-se per una societat més justa, igualitària i que done oportunitats per a tots, són els lectors més apropiats d’aquest llibre.
La reflexió sobre la professió es troba clarament vinculada a les consideracions sobre el valor empresarial del periodisme o, millor expressat, de l’empresa periodística la missió de la qual és obtenir un benefici econòmic. Encara que hi ha altres factors, aquest s’imposa d’una manera central. Com ha quedat demostrat per estudiosos i professionals, els trets dels grans canvis que està vivint la professió són comuns a qualsevol àrea geogràfica. Em centraré en els trets propis del periodisme en un àrea concreta, el País Valencià, el nostre espai de referència, on, a hores d’ara, és preocupant el greu problema de manca de llibertat d’expressió i de destrucció del teixit cultural. Com que són ben pocs els estudis1 fets sobre l’estructura mediàtica d’aquest territori, tot i considerar els escassos i valuosos treballs anteriors, he centrat l’atenció en les dades sobre l’estructura dels darrers deu anys per a l’anàlisi de la situació present.
He tingut en compte l’opinió, la percepció i els arguments dels mateixos professionals de la informació els quals, a més, han estat escassament estudiats i no han tingut moltes oportunitats de participar a les empreses en el debat sobre els canvis en el camp. Les seues opinions estan avalades per l’experiència, que pot ser molt valuosa en aquest temps de transició a un nou model de producció de notícies. Aquest model es caracteritza principalment per l’ús estès de les tecnologies en tots els processos i per l’augment de la participació del ciutadà en la circulació de la informació per diferents plataformes. Precisament, els periodistes són els que haurien de ser consultats si volem conèixer quin és el grau d’acceptació i de compliment de les regles professionals en aquest nou paradigma de la comunicació.
Els professionals no han sigut rellevants perquè són vistos com una part d’un negoci o empresa que els considera fonamentals per a complir els seus objectius, a saber, obtenir beneficis per la venda i distribució de la informació, però no com a agents importants per a l’empresa en tant que activitat econòmica; és a dir, del negoci no n’han de dir res, això és qüestió de la gerència i dels propietaris o accionistes principals. L’estudi de
