Alcaide, Gregorio; Agulló Calatayud, Víctor; Valderrama Zurián, Juan Carlos; Aleixandre Benavent, Rafael (2010). “El desenvolupament de la investigació sobre pilota valenciana: guia bibliogràfica i fonts d´informació”, dins Apunts: Educació Física i Esports (2010;99 (1):5-12).
Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana (2005). Valencia: Prensa Valencia, D.L. Veus sobre Pilota Valenciana redactades per Víctor Agulló Calatayud i Rafael Mora Sesma.
Gran Enciclopedia de la Región Valenciana (1973). Valencia: Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Veus sobre Pilota Valenciana redactades per Llorenç Millo i Casas.
Llopis Bauset, Frederic (1984). El joc de pilota al País Valencià: estudi lexicogràfic de cultura popular. [Tesis de llicenciatura.] Valencia: Universitat de Valencia.
López Egea, Miguel Ángel (1998). Pelota valenciana. Entrevistas y reportajes. València: l’ autor.
López i Muñoz, Aureli (2004). La pilota valenciana: deport, cultura i llengua del nostre poble. Valencia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana, D.L.
Martos García, Daniel; Torrent Benavent, Guillem (2009). Pilota valenciana. Propostes didàctiques per ensenyar i aprendre el nostre joc. Paiporta: Denes.
Millo i Casas, Llorenç (1976). El trinquet. Valencia: Prometeo, D.L.
Mollà Orts, Toni (1994). El Genovés. Valencia: Tàndem.
Olaso i Climent, Salvador (1993). El joc de pilota en la Comunitat Valenciana. [Tesi doctoral.] Barcelona: Universitat de Barcelona.
Soldado Hernández, Alberto (1998). El joc de pilota: Historia de un deporte valenciano. Valencia: Publitrade, D.L. Obra que va comptar amb els següents collaboradors: Llorenç Millo i Casas; Paco Durà López; Enrique Balaguer; Rafael Blasco Hernández; Josep Sapena; Armand Verdú; Francisco García; Salomé Cardet; Francisco Cortell Chesa; Jesús Cortell Chesa; Vicent Malonda i Mestre, i Toni Martí.
Vidal Corella, Vicent (1969). “La pelota valenciana, un deporte con historia de siglos”, València: Boletín de Información Municipal (1969 (62):5-47).
Vocabulari del joc de pilota (2010). València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
1. Universitat de València.
Bloc 2
Modalitats
Evolució històrica del reglament de pilota a llargues
Sebastià Giner1
A hores d’ara no tenim cap certesa per poder dir quin és i on se situa l’origen del joc de pilota a mà. El Joc de Pilota, que al País Valencià coneixem també com a Pilota Valenciana, és una de les activitats lúdiques més antigues conegudes i va lligada a l’existència de la humanitat. Sabem, per indicis i troballes, que en totes les civilitzacions conegudes s’ha practicat, d’una o d’altra manera, el joc directe al llarg: a la ciutat de Tebes (Egipte), les tombes dels reis i de l’alta noblesa contenien pilotes usades d’aquest joc; a la península del Iucatan (les runes arqueològiques de Cobà) hi ha una pista de l’època dels maies, quan es jugava a una mena de joc de pilota entre dos equips de guerrers, l’objectiu del qual era l’eternitat. De la mateixa manera podem parlar d’altres civilitzacions antigues, com els xinesos, els esquimals... tots han jugat, d’una manera o d’altra, al que ara coneixem com el joc de pilota. Cal dir també que el material utilitzat sempre anava lligat al tipus de material conegut en cada lloc: cautxú, llana, greix... Segons diferents autors (Ter Grouw, Joan Amades, Llorenç Millo), el filòsof grec Herodot 848 a. C. diu que el joc de pilota fou inventat pels lidis, un poble que vivia a Àsia menor, actual Turquia. Un dels seus reis, Giges, es va inventar el joc per a distraure el poble en una època difícil i de moltes necessitats. Tanmateix, aquesta teoria no parteix de testimonis evidents sinó de llegendes.
El que sí que podem afirmar, a partir del treball de tots els historiadors que han dedicat temps a estudiar directament o indirecta el nostre esport, és que la pilota, així com nosaltres els valencians l’entenem, té les seues arrels en la cultura grega, la qual cosa no és d’estranyar si tenim en compte que tota la cultura occidental europea prové, de forma directa o indirecta, de Grècia, on se senten les bases de les diferents cultures occidentals. L’investigador Víctor Iñúrria va realitzar un estudi on conclou que la feninde provindria d’aquell joc grec. Doncs bé, segons Iñúrria, l’autor del fris intenta deixar constància de la manera de jugar, ja que si analitzem el quadre, els jugadors representen fil per randa una partida de pilota al llarg. Tres jugadors contra tres: col·locats uns enfront dels altres i preparats per fer front al llançament de la pilota. Tanmateix, si bé els grecs van ser els iniciadors de la pràctica del joc, és en l’època dels romans quan passa de tenir-ne un objectiu religiós o d’entrenament militar a ser-ne un acte lúdic sense més; una activitat saludable recomanada pels metges. Segons Luis Bombín Fernández és en aquesta època i a causa de la popularitat que adquireix el joc de pilota quan comença a jugar-se en llocs tancats, pels problemes de trànsit als carrers i places. Així, comencen a jugar en les termes públiques amb tota mena de comoditats. I aquest fet pot ser un possible precedent del trinquet que després apareixerà a l’edat mitjana. Un exemple podria ser l’estadi de Domicià, on cabien 30.000 espectadors i tenia 250 metres de llargada.
França és l’estat europeu on el joc de pilota va adquirir més prompte i durant segles el caràcter d’esport nacional. A més a més, és on més documentació i bibliografia s’ha generat: hi ha escrits des del segle xii i es coneixia com el jeu de paume. Les primeres formes o modalitats del joc de palma es jugaven a l’exterior, sobre una praderia o en un camí. En el transcurs del segle xiii, el joc va penetrar a les ciutats i es va practicar als carrers i places. No existia diferència de classes en la pràctica del joc, encara que la noblesa es refugiava en sales tancades originant el joc de courte paume (curta palma) i el poble pla utilitzava terrenys públics, fins i tot fora de les ciutats. Continuaren la pràctica del joc sota la seua forma inicial amb el nom de longue paume (llarga palma), molt semblant al joc de llargues valencià. Tanmateix, la pilota a França deixà de difondre’s durant la Revolució perquè el poble francés identificà el joc com una activitat pròpia de la reialesa i, per tant, contrària a la revolució. Actualment aquest joc es juga, encara que amb una presència molt minsa, als carrers i places públiques amb normatives equivalents a les del joc de llargues, tot i que ha acabat per jugar-se tan sols en espais oberts amb unes línies a terra que demarquen el perímetre de joc. Les mesures són 65 metres de llargada per 12 d’amplada. Es juga al nord de França, a la regió de Picardia, i, com ja he dit, les regles també són paregudes al joc de llargues.
A Itàlia, molts són els testimonis que observem en la toponímia dels carrers de Roma possiblement per la influència que durant el Renaixement (segles xv-xvi) van tenir els valencians i els papes Borja a la ciutat. Cal dir que també hi havia trinquets i eren pareguts als francesos, tot i que els italians tenien teulada a les dues galeries. En l’actualitat, el joc de pilota només es practica a les comarques del nord d’Itàlia, Piemont i Ligúria, en dues modalitats de joc directe. La primera modalitat, el bracciale,ha evolucionat al llarg del temps i ha romàs més pura en algunes zones d’Itàlia com ara Treia, on se celebra tots els anys La Disfide del Bracialle. Té els seus orígens en els antics guerrers que portaven un braçalet de puntes i jugaven
