de la modalitat més plàstica, la més admirada per l’afició i, d’acord amb la majoria d’especialistes, la més bonica. La tradició oral, arreplegada per Llorenç Millo en la seua obra El Trinquet, destacava que el fundador de la modalitat va ser el llegendari Nel de Murla. Aquest pilotari va escriure pàgines de glòria per al nostre esport i està considerat, juntament amb altres figures com el meu paisà el Genovés o com Rovellet, Juliet d’Alginet o el Xiquet de Quart, com un dels cinc grans pilotaris de la història. Tanmateix, tot i que Nel de Murla va ser el principal dominador de la modalitat, segons dades aportades per l’historiador de l’esport valencià, Recaredo Agulló, sabem que a escala i corda es jugava als trinquets valencians dels quatre punts cardinals de la geografia valenciana, almenys des de 1893.
Des d’aleshores ençà, la modalitat està considerada com la més emblemàtica. Pense que les principals diferències entre els anys setanta i huitanta del segle passat envers l’actualitat es relacionarien, bàsicament, amb el tema de la prohibició de les galeries coincidint amb l’aparició del Circuit Bancaixa que va suposar tota una autèntica revolució.
Amb aquest campionat es van establir tot un seguit de canvis que van afectar la normativa, sempre buscant afavorir el joc i l’espectacle així com recolzar els jugadors més tècnics. Altres aspectes sobre els quals s’ha incidit i estandarditzat serien el pes i diàmetre de les pilotes, fixat en 42 grams actualment (menys pesades a diferència dels anys setanta i huitanta, que pesaven entre 48 i 52 grams, amb tot el que representava per als jugadors en forma de lesions a les mans i als braços); la indumentària dels jugadors; el fet que la majoria de pilotes de l’escala estiguen parades; l’eliminació dels espectadors que seien baix la corda, i un aspecte que per a mi ha estat fonamental és el fet que els jugadors tenen més contacte amb la Federació de Pilota Valenciana i, per tant, més seguretat, tant per la promoció entre les generacions més joves com per l’assegurança mèdica i l’organització de campionats reglats. El paper que juga la Federació és digne d’elogi i cal donar-li el valor que li pertoca.
Altres temes que m’agradaria comentar són l’aparició de l’empresa Val Net, que va nàixer a finals de 2005 i ha tractat de donar estabilitat laboral als jugadors professionals, així com un seguiment físic més acord a aquest temps; la creació de multitud de trofeus i campionats, però que, malauradament, han propiciat que es rebaixe el número de desafiaments. D’altra banda, i relacionat amb el difícil moment de crisi socioeconòmica en el qual ens trobem, el número de patrocinadors es veu afectat, de la mateixa manera que les partides del dia a dia perden protagonisme. Esperem que en un futur molt pròxim es puga revertir la situació i que els trinquets tornen a omplir-se de bat a bat per a gaudir de l’espectacularitat de la modalitat més emblemàtica de la pilota: l’escala i corda.
El trinquet de Pelaio, la catedral de l’«escala i corda» i per extensió de la pilota valenciana. Esperem que per molts anys (Arxiu FPV).
1. Expilotari professional i seleccionador absolut.
La galotxa: passió i reglaments
Carlos Costa Delhom1
La galotxa és essencialment un joc de carrer. De la mateixa manera que altres modalitats de la nostra pilota valenciana, com les llargues, la perxa i la palma, el seu lloc natural de joc eren els carrers dels pobles de moltes comarques al llarg i ample del nostre territori.
Eren molt habituals les partides al carrer de l’església; les seues parets altes i de poques finestres permetien fer el bot en condicions òptimes, en comparació del que es podia trobar en altres carrers plens de finestres, de portes, de canonades, de fanals i d’altres obstacles.
A la meitat dels anys 80, la galotxa va assolir una gran popularitat en moltes comarques de la província de València. Aquest creixement va provocar que aquesta modalitat adquirira un fet diferencial respecte a altres modalitats del joc al carrer: la construcció de carrers artificials que imitaven les peculiaritats dels naturals i que permetien el desenvolupament del joc sense interrupcions i sense la pèrdua de pilotes.
És així com avui trobem carrers artificials a la comarca de l’Horta Nord (Meliana, Massalfassar, Foios, Borbotó, Albuixech, Vinalesa i Massamagrell); a l’Horta Sud (Beniparrell i Silla); a l’Horta Oest (Xirivella i Aldaia); a la Ribera Baixa (Sollana); a la Ribera Alta (Alfarp i Montserrat); a la Foia de Bunyol (Godelleta); a la Plana Baixa (Almenara); al Camp de Morvedre (Faura), i fins i tot en comarques d’Alacant com la Marina Baixa (Benidorm) i la Marina Alta (Calp).
La galotxa era, abans d’aquest creixement i d’aquesta expansió, un joc tradicional disputat entre rivals (però amics) d’uns pocs pobles (gairebé sempre veïns), sense normes escrites, en el qual tots els jugadors respectaven unes poques regles bàsiques (si les coneixien) i, a més a més, havien d’adaptar el joc als costums dels respectius pobles en cada carrer.
La construcció dels nous carrers artificials i el creixement constant del nombre d’equips participants en les competicions oficials organitzades per la Federació de Pilota Valenciana (FPV) van fer necessària una regulació més clara i consensuada de les regles del joc de galotxa. La mateixa Federació, a instància dels representants dels clubs de pilota, va haver d’impulsar i coordinar aquesta tasca. A més a més, la tradicional absència de jutges i àrbitres federats en les partides (característica que crec que ens fa únics en el món de l’esport) obligava encara més l’aprovació d’aquest Reglament. I no va ser fàcil, gens fàcil.
La galotxa, la modalitat amb més participants federats. En acció, Paco Cabanes «El Genovés» en una memorable partida a l’Orxa (Enrique Bonet-Museu de la Pilota del Genovés).
Partida de galotxa (Arxiu FPV).
Els jugadors i directius dels clubs més veterans podran recordar les llargues i acalorades discussions que van tindre lloc a les assemblees de galotxa per a arribar a acords sobre determinats punts del Reglament. En una d’aquestes, celebrada a principis dels anys 90 a la Cooperativa d’Albal, el conserge, després d’adreçar nombrosos precs per què finalitzara l’assemblea (al voltant de les 4 de la matinada), va amenaçar de marxar-se i tancar el local, deixant dintre els assistents. I és que determinats punts del conjunt de normes foren origen de postures quasi irrenunciables per a alguns.
Tanmateix, la noblesa i la cavallerositat del nostre joc s’imposava al final de les discussions i s’hi van aconseguir importants acords que suposaren una millora per al desenvolupament normal de la modalitat. Amb el pas dels anys, el Reglament s’ha hagut de modificar a causa de la modernització del joc. Així mateix, la galotxa s’ha convertit en un autèntic esport, amb competicions reglades i coordinades per la Federació de Pilota Valenciana i, a més a més, està en constant creixement, potenciat, en gran part, per l’aparició de les escoles de pilota valenciana, fomentades des dels clubs de pilota vinculats, majoritàriament, a la modalitat de galotxa.
No obstant això, a l’actual Reglament encara podem percebre l’origen, l’essència del joc en el seu lloc natural, el carrer, perquè no podem oblidar que encara existeixen clubs que disputen les seues partides en carrers, els de tota la vida, com és el cas de Quart de les Valls o de Murla.
És així com en l’article tercer s’estableix
