part de fruits. També els senyors van anar cedint de la mateixa manera les terres de la seva reserva. A la inversa, en alguns llocs els senyors van aconseguir recuperar la plena propietat de la terra, bé recuperant les terres abandonades o bé arrabassant als pagesos els drets inherents a les tinences, substituint així la propietat feudal de la terra (propietat compartida) per la propietat absoluta; i la tinença indefinida i amb rendes fixades, per contractes a curt termini.
Sigui quin sigui el seu origen, la cessió temporal de la terra es pot fer en arrendament o en parceria. L’arrendament és un contracte a termini curt o mitjà, pel qual l’arrendatari, a canvi del pagament de la quantitat de diners acordada, obté la plena possessió de la terra durant el període pactat: pot conrear el que vulgui i els fruits obtinguts li pertanyen plenament. La parceria és en teoria una societat temporal entre el propietari i el conreador, en la qual el primer aporta la terra i part del capital d’explotació, el parcer aporta el treball i l’altra part del capital i tots dos prenen de comú acord les decisions que afecten l’explotació i es reparteixen els fruits obtinguts segons els pactes establerts: és un contracte a parts de fruits. Quan la parceria obliga a residir en l’explotació i a dedicar-hi tota la força de treball familiar, el contracte s’anomena masoveria (métayage a França, mezzadria a Itàlia).
La renda de la terra no substituïa la renda feudal, sinó que s’hi afegia, de manera que moltes terres estaven en mans d’un tinent, obligat al pagament de la renda feudal, que les tenia cedides en arrendament o parceria a un tercer, que pagava la renda de la terra.
El manteniment de la renda feudal o la preferència per la renda de la terra depenia de dues lògiques econòmiques diferents, però amb la mateixa finalitat: la conservació o l’increment de la renda dels poderosos. La renda feudal era adequada quan hi havia més terra que conreadors, i per tant importava assegurar la permanència dels homes sobre els conreus, o bé quan la posada en conreu exigia unes despeses (en capital o treball) que el senyor no estava en condicions de realitzar; la renda de la terra era preferible quan l’oferta de treball excedia la de terra, i per tant resultava més rendible mantenir-ne el control.
El predomini de la renda feudal o de la renda de la terra permet distingir al conjunt d’Europa tres grans zones amb característiques diferents. A l’Europa oriental, el feudalisme mantingué gran part de les característiques originals: subjecció dels pagesos a la terra i renda feudal basada en l’apropiació del treball pagès per a conrear la reserva senyorial i de part del producte obtingut pel pagès a la seva tinença; a l’edat moderna, la demanda de cereals va tendir a reforçar encara més aquesta situació (segona servitud de la gleva). Aquesta renda feudal plena arribà fins al segle XIX i en alguns països, com Rússia o Romania, fins a la dècada de 1860.
A l’Europa occidental, com hem dit anteriorment, la situació més corrent va ser el repartiment dels drets de propietat entre el senyor i el tinent. Tant senyors com pagesos podien disposar lliurement de la seva part (la podien cedir, llegar o vendre), tot i que els pagesos estaven subjectes a algunes limitacions.
Tant el domini útil com l’arrendament, i en part la parceria, significaven el manteniment d’una pagesia independent en el sentit de responsable de l’explotació familiar. Normalment les explotacions eren de grandària mitjana o petita, sovint insuficients per a assegurar la reproducció de la família, que s’havia de completar per altres mitjans (jornals, treball artesà...).
En algunes zones, sobretot a partir del segle XVI, la recuperació de la plena propietat per part dels senyors feudals, de grans propietaris burgesos o d’institucions eclesiàstiques va fer perdre importància als establiments i a la renda feudal. En aquests casos les relacions entorn de la terra quedaven dominades per la gran explotació i per la renda de la terra; Anglaterra, Andalusia, Mallorca i el sud d’Itàlia mostren estructures de propietat d’aquest tipus.
A part dels pagaments per la renda feudal o per la renda de la terra, la pagesia estava subjecta al pagament de les taxes locals i sobretot de l’impost monàrquic, cada cop més important a partir del segle XIV. Taxes locals i impostos no pesaven exclusivament sobre la pagesia, sinó que afectaven tota la població no privilegiada, o sigui, la immensa majoria de la població que no formava part dels estaments senyorial i eclesiàstic.
4. El creixement agrari
Les economies agràries preindustrials eren incapaces de generar un creixement autosostingut. A partir d’una relació terra-població favorable, s’aconseguia incrementar durant un cert temps la productivitat, i per tant el creixement econòmic, però a llarg termini el mateix creixement de la població imposava una productivitat decreixent per dues raons: a) la utilització de terres de menys qualitat, i per tant de rendiments cada vegada més baixos; i b) el fet que l’afegit de treball marginal sobre la mateixa terra té, a partir d’un cert nivell, uns rendiments marginals decreixents. Per tant, el creixement de la població, que en un primer moment és un factor d’increment de la productivitat, a llarg termini la redueix (Bois, 1976 i 1988; Kriedte, 1982). El resultat és l’alternança de fases de creixement i de regressió paral·leles i relacionades amb els cicles de creixement i estancament de la població, als quals ja ens hem referit. S’ha de tenir present, però, que cada moment de crisi comporta canvis en l’orientació de l’economia i aplicació de noves tecnologies que fan que el punt de partida i el d’arribada se situïn cada vegada a nivells més alts: per tant, no hi ha creixement autosostingut, però sí una tendència general creixent. Només la difusió de la revolució agrària anglesa, fet paral·lel a la Revolució Industrial i interrelacionat amb aquesta, permetrà un creixement agrari autosostingut, però aquest és un procés que avui en dia encara no està acomplert a escala mundial. Les bases principals del creixement agrari al llarg de l’etapa preindustrial són la millora de les eines i coneixements, obtinguda i difosa molt lentament a partir de l’acumulació d’experiències, l’especialització i la introducció de nous conreus (Persson, 1989).
L’especialització depèn del mercat, aspecte que estudiarem més endavant: quan hi ha possibilitats d’intercanviar productes, un grup humà (família, poble...) pot deixar de preocupar-se per l’obtenció de productes imprescindibles però costosos d’obtenir, que poden ser canviats per altres productes per als quals es disposi d’avantatges comparatius (per exemple, es pot deixar de produir vi i obtenir-lo al mercat a canvi de llana, o a la inversa). Per regla general, el cereal bàsic queda fora d’aquest intercanvi: es prefereix assegurar-ne l’abastament, encara que produir-lo tingui un cost superior al corrent en el mercat, que córrer el perill de no poder-ne disposar o d’haver-lo d’adquirir a preus excessivament elevats els anys de mala collita. De manera que la lògica bàsica del creixement agrari preindustrial consisteix a assegurar l’alimentació de la família al llarg de l’any i dedicar la terra i el treball sobrers, quan se’n disposa, a l’obtenció d’algun o alguns productes comercialitzables. Els més corrents d’aquests, a més dels cereals, van ser el vi i les fibres tèxtils (lli, cànem) i els productes ramaders (formatges, pells, llana), tot i que en territoris concrets tenien també molta importància altres productes com el safrà o les plantes tintòries.
La introducció de nous conreus té dos moments principals amb orígens diferents: durant l’edat mitjana es tracta sobretot de plantes procedents d’Orient, aclimatades a través del món musulmà, amb gran abundància de fruites i hortalisses (taronja, préssec, meló, carxofa, albergínia...), tot i que el producte més important des del punt de vista comercial seria el sucre. Durant l’edat moderna, s’introdueixen sobretot plantes procedents d’Amèrica. La més important en un primer moment va ser el blat de moro, cereal d’estiu, de gran rendiment a les zones humides, que es va expandir a partir del segle XVII pel nord de la península Ibèrica, el sud de França, la vall del Po i diverses zones de l’est d’Europa, en gran part de les quals es convertiria en el principal cereal panificable. A llarg termini, va ser encara més important la patata, d’adopció més tardana, que proporciona més calories per unitat de superfície que qualsevol cereal; però la patata no va passar del consum animal a l’humà
