de l’alta edat mitjana estava molt endarrerida en comparació amb els mons musulmà, bizantí o xinès. Però el creixement agrari i una sèrie de canvis institucionals afavoridors del creixement econòmic (Van Zanden, 2009) van permetre que l’Occident europeu superés les anteriors potències mediterrànies a partir del segle XII i aconseguís el predomini sobre el comerç mundial a partir dels grans descobriments de final del segle XV.
Certament, el predomini sobre la navegació i el comerç mediterranis va deure molt als aspectes militars, que es poden sintetitzar en la primera croada (1096-109), però no s’hauria pogut mantenir sense el creixement del comerç intraeuropeu, i més concretament sense la disponibilitat de productes amb una demanda suficient en el comerç oriental. En un primer moment, només el comerç d’esclaus, obtinguts sobretot als Balcans, permetia minorar una mica la sortida de plata. La situació va canviar amb l’exportació de draps de Flandes, teixits de llana gruixuts, de bona acceptació a Europa, però que sobretot es van convertir durant molt temps en el principal producte d’exportació al Pròxim Orient a través dels ports italians: a la vegada aquest intercanvi va activar el comerç europeu, en el qual entraven també productes orientals i italians (altres teixits de llana, lli i seda i metalls obrats, en especial armes i cuirasses).
Es va constituir així l’eix comercial Flandes - Itàlia - el Pròxim Orient, a partir del qual s’organitzava la resta del comerç europeu. Amb el temps aquest eix es va transformar pels dos extrems. A Europa perdé importància relativa a partir de final del segle XIII, com a conseqüència de l’establiment de la ruta marítima directa entre Itàlia i el mar del Nord, un cop aconseguit el domini cristià de l’estret de Gibraltar (1277). Ja des del segle XII Gènova era la potència predominant, seguida de Venècia i Pisa, però aviat van adquirir també gran importància Florència, Barcelona i la Ciutat de Mallorca; Flandes destacava pel gran nombre de ciutats mitjanes, amb Bruges com a centre principal. A Orient, el gran eix comercial es va perllongar cap a l’interior asiàtic, a través de l’anomenada ruta de la seda, que permetia entrar en contacte amb el comerç xinès; l’episodi més conegut d’aquesta ruta és el viatge i estada del mercader Marco Polo a Pequín (1275-1291).
Itàlia i Flandes van continuar sent els grans centres comercials durant tota l’edat mitjana, però després de la Pesta Negra van aparèixer nous centres comercials. Els principals van ser Anglaterra, la Hansa, l’Alemanya del sud i la zona compresa entre l’estret de Gibraltar i la desembocadura del Tajo. Anglaterra, tradicional exportadora de pesca salada i de llana, al segle XIV començà a exportar teixits barats mentre els seus mariners es van convertir en els principals transportistes internacionals. La Hansa era una agrupació de ciutats mercantils del nord i el centre d’Alemanya, les principals de les quals eren Hamburg, Lübeck i Colònia. El gran negoci de la Hansa era el domini del comerç amb el món Bàltic, del qual obtenia matèries primeres (cereals, pells, fustes) a canvi de vi, sal i productes de luxe. L’Alemanya del sud (Augsburg, Nüremberg, Ravensburg...) va créixer gràcies a la seva situació a mig camí entre Flandes i Venècia pels passos del Tirol i les bones comunicacions cap a Hongria i Polònia, però va adquirir sobretot importància per la seva gran riquesa minera, en especial de plata.
La façana sud-occidental d’Europa, de l’estret de Gibraltar al Tajo, o sigui, les corones de Castella i Portugal, amb els dos grans centres de Sevilla i Lisboa, era el punt de contacte entre el Mediterrani i l’Atlàntic i el centre dels avanços, més militars que comercials, sobre les costes africanes i les illes atlàntiques, on es podien obtenir or i esclaus i on es va introduir la producció de sucre. Aquesta penetració per l’Atlàntic culminaria amb els grans descobriments de finals de l’edat mitjana: l’arribada de Colom a Amèrica (1492) i de Vasco da Gama a l’Índia (1498).
2.2 L’organització del comerç a escala mundial
Els grans descobriments van permetre una integració relativa del comerç mundial en un espai que abastava gran part d’Europa (sobretot els ports de l’Atlàntic i del mar del Nord i els seus rerepaïsos) i zones concretes de les costes d’Àsia i d’Amèrica, i més tard també d’Àfrica. Amb el temps, aquest espai s’expandiria fins a ocupar pràcticament totes les costes i aniria penetrant de forma més irregular cap a l’interior dels continents, augmentant a la vegada les àrees relacionades i els territoris sotmesos políticament a les potències europees.
L’expansió europea va ser possible per la superioritat en «veles i canons» (Cipolla, 1967): millors naus, però sobretot millor instrumental d’orientació per a la navegació en alta mar i superioritat de les armes de foc i en especial de l’artilleria; però també per la iniciativa comercial i l’impuls dels poders públics, a pesar del dèficit constant de la balança comercial. Els països que van iniciar l’expansió europea van ser, com ja hem dit, Portugal i Castella, seguits al segle XVII per Holanda, la Gran Bretanya i França. Les zones d’expansió de Portugal i Castella eren molt diferents, i per tant també van diferir les formes d’explotació.
2.2.1 El segle del predomini ibèric
Castella no va trobar a Amèrica una vida comercial organitzada; l’explotació del nou continent es va basar en el saqueig, l’ocupació del territori i la submissió o l’aniquilament dels indígenes i, més tard, en l’organització de la producció. El saqueig, sobretot dels tresors dels imperis asteca (Mèxic) i inca (El Perú), va ser molt rendible i va anar seguit per l’explotació de mines de plata, primer a Potosí (a l’actual Bolívia) i més tard també a Mèxic.
Portugal, en canvi, va organitzar l’explotació colonial com una empresa comercial: es tractava de portar a Europa els productes de l’Índia (espècies, teixits de cotó i de seda, joies...) a un preu millor que el de la ruta tradicional del Pròxim Orient. Per a aconseguir-ho, van ocupar enclavaments (factories) al llarg de les costes d’Àfrica i a l’Índia, des de les quals comerciaven amb els mercaders indígenes. El principal problema era com pagar les compres: les manufactures europees oferien pocs productes desitjables per al comerç oriental, de manera que s’havia de marxar proveït d’importants quantitats d’or i plata, obtinguts en part drenant les existències a Europa i la resta a Àfrica. Un finançament suficient només va ser possible amb l’arribada de metall preciós d’Amèrica (or i sobretot plata), obtingut del saqueig de les acumulacions seculars dels indígenes i de la conquesta dels imperis asteca i inca, però sobretot de la posada en explotació de les mines de plata del Perú i de Mèxic. El metall preciós americà va ser l’element definitiu per a la integració comercial a escala mundial.
S’ha d’advertir, però, que aquesta integració comercial va ser limitada, lenta i canviant. Limitada, perquè només afectava directament les zones de més fàcil comunicació (ports i zones pròximes) i els productes més desitjats pel comerç internacional, però també perquè el volum de mercaderies implicat era molt petit, i per tant tenia poca incidència sobre el conjunt del comerç, i encara menys sobre el conjunt de l’economia europea. Lenta, perquè les expedicions duraven molt temps (un any i mig per anar i tornar de Lisboa a l’Índia), però sobretot perquè tant el creixement del comerç com l’ampliació de les àrees afectades es van produir molt a poc a poc. Canviant, perquè els països capdavanters i les formes d’explotació van experimentar també variacions importants.
El segle posterior als grans descobriments l’esquema bàsic del gran comerç intercontinental era el següent: el metall preciós americà arribat a Sevilla servia, en part, per a pagar les despeses exteriors (politicomilitars) de la monarquia hispànica, i per a saldar el dèficit comercial provocat per la importació d’espècies (de Lisboa) i de manufactures (del centre-nord d’Europa). La part que sortia cap a Lisboa finançava directament el comerç amb Orient; la que anava a l’Europa nord-occidental vivificava tot el comerç europeu, en especial el comerç amb el Bàltic. Les manufactures del nord-est d’Europa satisfeien la demanda ibèrica i en part eren reexportades cap a l’Índia i cap a Amèrica.
Aquest
