portava en el seu si la llavor de la seua pròpia descomposició. Els dos grans intents de construir una opció política d’obediència estrictament valenciana anteriors a la Transició política fracassen, la UDPV i el PSPV. La UDPV encara arriba a les eleccions de 1977 unida, el PSPV ja no; arriben a les eleccions totalment escindits. Tant un com l’altre, el de centre-dreta com el socialista són un fracàs. Es veu que la situació serà difícil de superar. Mentre en el PSPV la majoria de la gent s’integra en el PSPV-PSOE, en la UDPV la part més significativa se’n va a casa, una altra part minoritària se’n va a UCD i una altra part més minoritària passa al PSOE. Jo sóc dels que teòricament me’n vaig a casa però quatre mesos després surt Valencia Semanal. Ingenu de mi, el que considere és mirar de fer una aportació per crear informació pròpia del País Valencià, un mitjà de comunicació d’obediència estrictament valenciana. La idea inicial és partir d’un mitjà setmanal però la utopia, la il·lusió última, és crear un diari també per poder contrarestar i minvar la dependència respecte a Madrid. Aquesta idea inicial la pose en comú amb dues persones, un del món de l’empresa, Paco Carrasco, i l’altre a nivell periodístic, l’Amadeu Fabregat [ES].
Així naix el projecte de Valencia Semanal. Al principi, de la cerca de recursos financers s’encarreguen Sena i Carrasco i ho fan proposant la participació voluntària a familiars, amics i coneguts.
En les fotografies que apareixen de la presentació en el número 2 de Valencia Semanal s’observa que tots són companys de curs, familiars i amics. Hi ha una gran aportació que és la de l’empresari Pedro Soler, que després figurarà com a president del consell d’administració. Després, totes les altres aportacions foren molt paregudes econòmicament [ES].
Presentació en societat de Valencia Semanal en l’Asociación de Prensa Valenciana, a principis de desembre de 1977. En la imatge, el president de l’associació informativa, José Barberá, un dels màxims promotors de Valencia Semanal, Ernest Sena, i el primer director de la publicació, José Luis Torró.
A més, hi ha una segona peculiaritat en el finançament: tot el capital recollit és d’origen valencià. Sena pretén allunyar-se del capital català per no vincular el projecte amb el catalanisme: «Després de passat un temps, jo podria haver fet un viatge a Barcelona igual que el vaig fer a Madrid per obligació. Però no ho vaig fer. Si l’haguera fet, tinc clar que els meus contactes m’hagueren donat força facilitats. Açò també és marca ideològica i política» [ES]. La periodista Rosa Solbes afegeix:
Probablement Maldonado i Monrabal també posarien diners, supose que a través de Sena, que era eixe personatge de dretes que exercia de frontissa. A Maldonado li tragué diners tot el món. Si li’n tragueren Ventura i Benlloch per fer un diari, com no anava a traure-li’n Sena, que era un xic de dretes ben vist i d’ordre? Era aquella dreta que no va quallar, que era flor d’un dia, personatges únics i especials i que han existit mitja dotzena en la història del País Valencià [RS].
Per la seua banda, Paco Carrasco explicava:
Els fundadors de Puvasa (Publicaciones Valencianas SA) vàrem ser l’Ernest Sena i jo. Ell venia de militar a la UDPV i jo d’USPV (Unitat Socialista del País Valencià). La revista intentàrem situar-la en les coordenades del valencianisme polític de centre-esquerra. Mai va ser una publicació d’obediència partidista de cap opció política. No es pot alinear Valencia Semanal amb els pressupostos de la UDPV. Els diners tampoc [PC].
Entre la publicitat comercial que apareixia al setmanari es poden trobar empreses com agències de viatge, tendes de roba, autoescoles, bancs, centres d’espectacles, restaurants o llibreries, entre d’altres, és a dir, una representació àmplia i variada d’empreses com a fruit dels treballs de captació realitzats per les agències del sector al qual s’havia delegat la competència de la cerca de publicitat. Els responsables de VS han declarat de forma continuada que no era, ni de lluny, suficient per a fer front a les despeses i que la publicitat institucional –una de les fonts d’ingressos més importants en els mitjans de comunicació dels sistemes democràtiques consolidats– pràcticament no existí durant tota la vida independent de la publicació. Sí que és cert que durant els processos electorals augmentava la publicitat política de les diferents opcions ideològiques i tenien un important espai a VS cartells publicitaris de partits com el Partit Socialista del País Valencià, el Partit Comunista del País Valencià, el Partit Nacionalista del País Valencià o el Partit Comunista d’Espanya.
Ernest Sena explica que Soler fou, en l’origen, en la constitució de la societat,
un dels accionistes de major aportació de capital, si no el primer o tant com el primer. No va intervenir per a res ni en la definició del «producte» ni en la gestió de la societat i de la revista. Molt majoritàriament, es tractava de petites aportacions. Com a destacades, a més de Soler, n’hi havia la meua, i diria que també Carrasco, els Senent... La publicitat, ja es veu a les pàgines de la revista, era ben poca i amb això no es podia mantenir, tot i un nivell de vendes acceptable, en aquell moment i en aquella ciutat. Les aportacions personals van ser fetes per alguns socis inicials i també per algun patrici local (cas d’Álvaro Noguera, per exemple, ACS i poca cosa més). Quan això ja no va donar per a més, cercles propers a la presidència de la Generalitat (tant de València com de Madrid) van facilitar el darrer suport. Però remarque: xifra de capital petita, distribuïda majoritàriament entre petites aportacions [ES].
Per la seua banda, Paco Carrasco diu que
el finançament inicial anà a càrrec de les aportacions voluntàries que realitzaren part dels familiars, amics i coneguts dels promotors de la publicació. Aquesta labor inicial estigué promoguda per Ernest Sena i jo. El capital procedia d’un grup d’amics i gent nacionalista que veníem «rebotats» de diferents opcions polítiques, fonamentalment del PSPV, PCPV i UDPV. Aquest grup de gent invertírem els nostres estalvis en la publicació. El màxim inversor era Pedro Soler, com a president de la revista. Era empresari del sector naval i familiar meu. El movia la seua relació familiar, que tenia molts diners i, influenciat per nosaltres, volia una nova relació de forces polítiques i econòmiques. El seu paper en la publicació passava per presidir el Consell i trobar-se amb gent jove amb idees de canvi. Era, el que es diu, un bon ciutadà i un bon home. També invertírem els nostres diners, sobretot, Ernest Sena i jo [PC].
Sobre les suspicàcies repetides des de la creació de què VS era finançada per UDPV a tall de revista de partit, Ernest Sena, independent d’aquesta formació des d’uns mesos abans, fruit de la desfeta electoral de 1977, afirma:
La UDPV no està mai darrere de Valencia Semanal. Jo vaig tindre especial interés en què a l’hora de constituir la Societat Anònima i buscar gent perquè foren accionistes de l’entitat, no participaren membres de la UDPV. I no van participar. Ho vaig tindre clar com també que, des del punt de vista periodístic, fóra una opció plural. En temes de País es coincideix amb el que pensava la UDPV però no en altres molts temes. Amb el temps, quan es reconeix la feblesa econòmica del projecte, gent d’UDPV participa en el projecte però de forma voluntària. No hi ha cap vinculació més enllà del que és estrictament la meua persona [ES].
Hi ha una segona peculiaritat en el finançament: tot el capital recollit és d’origen valencià. Sena pretén allunyar-se del capital català per no vincular el projecte amb el corrent catalanista que hauria marcat de prejudicis la publicació abans d’arribar als quioscs. Reproduïm un fragment d’un editorial de la revista:
Se’ns han atribuït, d’altra banda, els patrocinis econòmics i ideològics més dispars. De vegades, els mateixos que ens col·locaven sota l’advocació de tal o qual grup o partit ens canviaven la sigla al cap d’unes
