que els avanços democratitzadors es van produir malgrat els mitjans de comunicació i no gràcies a ells, sempre exceptuant alguns espais valents que sí que van acabar convertint-se en «parlament de paper» i ho van acabar pagant. Alguns mitjans, sobretot escrits, s’autocensuraren i es van situar com a còmplices en la creació del nou discurs del règim, cosa que es veu clarament en el respecte –rentada d’imatge– que ràpidament es va aplicar sobre la principal figura de la monarquia malgrat representar una herència del franquisme. En la creació de la nova cultura política democràtica es van haver d’inserir matisacions, en el que Rodríguez Ibáñez (1987) va definir en el seu moment com a «autoritarisme residual». Es va treballar en aquesta direcció des de múltiples mitjans, que adquiriren o simularen, a més, el discurs capitalitzat per l’Agència EFE, oficiosa i estatal fins ben entrada la democràcia i amb innombrables beneficis i privilegis sobre la seua principal competidora, Europa Press, empresa que sí que es va atrevir, com analitzen Carlos Barrera i José Apezarena (2014), a proporcionar informacions que la companyia de Luis María Ansón no oferia pels seus lligams polítics, de manera que creà un relat diferent de la transició.
Aquestes revistes valentes seran les encarregades de crear nous espais plurals de pensament, convertint-se, amb el pas dels anys, en la primera línia d’oposició al règim franquista. Són vertaderes plataformes de debat que viuran sota l’atenta mirada del Ministeri d’Informació. Amb la liquidació de la dictadura, tanmateix, la premsa crítica veié com es desplaçà la seua influència cap a les Corts, on es desenvoluparen, a partir de la mort de Franco, les confrontacions polítiques. Com afirma Javier Muñoz Soro (2005: 363) en el seu estudi sobre la revista Cuadernos para el Diálogo:
Al perdre la seua funció sòcio-política, aquestes revistes van haver de canviar la seua fórmula de redacció per sobreviure i conservar una porció de mercat, transvasant una part de les seues funcions a les revistes especialitzades, els suplements de la premsa diària i altres mitjans de comunicació, en especial la ràdio i la televisió amb els seus programes d’actualitat. En una lògica de mercat no hi havia lloc per a tots, així que en cinc anys de fallida de la dictadura i transició a la democràcia desaparegueren més de vint títols de publicacions setmanals.
La desaparició de revistes polítiques a l’Estat espanyol s’emmarca dins una crisi de publicacions politicoculturals a l’àmbit europeu propiciada a partir dels anys setanta, després del fracàs de l’esperit del 68, quan molta gent s’adonà que havia participat en el que es denominà com una «revolució imaginada» (Haro Tecglen, 1988). Sols les publicacions setmanals amb una sòlida tradició sobrevisqueren a l’àmbit occidental, per bé que a canvi de veure reduïdes substancialment les vendes i amb l’esforç d’haver de modificar part dels continguts i adaptar-se als nous temps socials i periodístics (textos més lleugers i menys compromesos). En aquesta tessitura, a l’Estat espanyol es passà de representar el país europeu amb major nombre de revistes polítiques a, en a penes uns anys, ser només un exemple de resistència. Però, com hem dit, el cas espanyol no fou extraordinari i sols destaca per la rapidesa i la intensitat del fenomen, amb una corba, tant ascendent com descendent, molt marcada.
Els mitjans de comunicació que apareixen en la transició es configuren pràcticament sense experiències anteriors donat l’ampli període de dictadura franquista en el qual no existeixen pràcticament revistes o periòdics valencians plurals i democràtics. Les noves tècniques o pràctiques periodístiques es transformaren profundament a partir dels anys setanta. Tanmateix, no es pot obviar que al País Valencià havien existit un temps abans (cas de les revistes de la II República o les reunions literàries de l’editorial Torre amb els Fuster, Casp, Adlert, Iborra, Valor, Beneyto, Estellés o Sanchis Guarner) experiències comunicacionals de gran interés que serviren de tradició cultural, amb praxi i intencionalitat molt semblant a la que després es configuren en VS. La publicació dels Fabregat o Sena, apareguda ja en la segona part de la transició a la democràcia, és el resultat de múltiples influències anteriors de publicacions que ja començaven a patir les conseqüències dels nous temps. VS, com les altres revistes anteriors, en va ser víctima i desaparegué sols tres anys després de la publicació del seu primer exemplar. Tanmateix, i com s’accepta des de l’equip de direcció del setmanari valencianista, l’intent de fer un periodisme nou, d’un consum més distés i dinàmic que el posat en pràctica fins llavors per les publicacions existents féu que les influències directes de VS superaren les fronteres estatals i vingueren de França (amb la revista VSD) i d’Itàlia (amb Il Meridiano di Trieste). També a l’Estat espanyol es fixaren en les tàctiques de maquetació de la recentment apareguda Interviú, sobretot pel que fa a l’espai dedicat a les col·laboracions. «El projecte de Puvasa, en un principi, volia copiar el model de Cambio 16, pensàvem a editar en un futur un diari i altres publicacions relacionades amb el País Valencià» [PC]. Independentment del seu èxit comercial, ben limitat, VS va suposar la continuïtat d’una proposta que va intentar canalitzar un projecte periodístic en valencià que oferira un prisma autòcton per a interpretar l’actualitat. En aquesta voluntat va ser digna hereva d’altres capçaleres històriques anteriors a la guerra com Acció Valenciana, relleu de les pioneres Dos y Dos i Cal Dir i precursora d’El Temps, un setmanari escrit completament en català, amb un marc d’acció a tot el territori de parla catalana i que subsisteix fins al present.
Segons Torró,
la clau valencianista és essencial en el setmanari. La defensa dels interessos dels valencians és la peça que ens uneix a tots. Seguíem la línia del que havia sigut Oriflama a Catalunya. Tractàvem d’aprofundir en els temes que no apareixien en els mitjans escrits diaris. La revista no aconseguí eixir dels cercles reduïts. Prop del 80% de Valencia Semanal es venia a la capital de València. Però més que el nombre d’exemplars venuts és l’impacte que va tenir. Si repassem la nòmina de periodistes que per allí va passar ens podem adonar que allò suposà l’autèntica escola de periodisme a València. En el moment que naix Valencia Semanal no existeix Escola de Periodisme a València (la que depenia de l’església havia tancat l’any 74) i eixe paper el juga Valencia Semanal [JLT].
A més, el final del setmanari nacionalista valencià no respon a les mateixes causes que les revistes que provenien de la lluita antifranquista i que dedicaren moltes de les seues pàgines a demanar l’arribada de la democràcia. Aquestes publicacions compliren el seu paper i restaren pràcticament sense marge de maniobra amb la mort del dictador. Desapareixeran, sobretot, per l’aparició i proliferació dels periòdics que feren de la informació una necessitat diària. En canvi, Valencia Semanal deixà de publicar-se, principalment, pel desencís de part de la seua direcció, superats per la realitat d’un país amb unes característiques força especials (l’antiga dualitat llavors duta a la seua màxima expressió) que començaren a dirigir-se en un sentit que xocà de front amb el País que havien imaginat els idealistes postfusterians. Una realitat del país que s’uní indefugiblement a una situació econòmica poc propícia. Sols el suport del PSPV-PSOE en la darrera època possibilità que la revista es mantinguera viva al voltant d’un any més (segona part de 1979 i principis dels vuitanta). Malauradament, ja tot semblava dit aleshores.
Referències periodístiques hi ha i moltes entre els artífexs de VS. Són ineludibles Dos y Dos o Cal Dir, i també d’altres com Oriflama, Cuadernos para el Diálogo, Triunfo, Interviú o Destino. Ernest Sena, fruit dels seus viatges arreu d’Europa com a representant de la democràcia cristiana, conegué experiències periodístiques que després volgué utilitzar per construir la publicació que ell tenia al cap. Fou Sena el que presentà als altres membres de l’equip amb capacitat de decisió (format essencialment per Amadeu Fabregat, Paco Carrasco i José Luis Torró) la revista francesa VSD i la italiana Il Meridiano di Trieste. Dues publicacions que mesclaven actualitat i oci i de les quals pretenien copiar el seu tractament fresc i de consum ràpid amb què enfocaven els diferents temes, a més d’incorporar l’emergent frivolitat i sensacionalisme en el periodisme. Però també influencia
