de competències.
Abans dels comicis electorals, l’ofensiva popular de l’esquerra contra el règim franquista no tenia precedents. Les contínues accions del moviment en forma de vagues, protestes o assemblees foren ràpidament secundades per les reivindicacions sociopolítiques que demanaven majors llibertats i drets, i posaven de manifest que la societat no permetia de cap manera la continuïtat del franquisme. El nomenament de Suárez, la Llei per a la Reforma Política i el referèndum acceleraren el procés en favor de la via reformista. Igual que havien fet altres comunitats autonòmiques «no històriques» per accedir a la via ràpida de l’autonomia –com s’ha dit–, al País Valencià també s’inicià el procés d’adhesions de les administracions locals. El 88% dels ajuntaments alacantins, el 93% dels castellonencs i el 99% dels valencians mostraren el seu suport a la iniciativa del Consell presidit per Josep Lluís Albiñana. Cercaven aconseguir, com s’havia aprovat al Consell del País Valencià del 25 d’abril de 1979, el major grau d’autonomia possible per al poble valencià. Signaren ràpidament la proposta les ciutats grans governades per l’esquerra, mentre que les ciutats mitjanes i els municipis menys poblats amb administracions governades per les forces de dreta es mostraren poc proclius i sols s’incorporaren a la iniciativa quan ja es trobava força avançada. El procediment va finalitzar al mes d’octubre de 1979, dins del termini legalment fixat, d’una manera semblant a com havia ocorregut també a Andalusia i Canàries. Albiñana presentà els documents per accedir a l’Autonomia per l’article 151 el 17 de desembre en el Ministeri de l’Interior, però la UCD argumentà que no s’especificava la via d’accés i cancel·là el procediment proposat. La conseqüència primera fou la dimissió del president del Consell i la retirada dels socialistes d’aquest organisme. La por monopolitzà un camí autonòmic que acabà a les mans de Madrid, finalitzant el «café per a tots» per donar pas a una via lenta que afectà el País Valencià. La manca de consideració de «comunitat històrica» alentia els passos.
La modificació de la llei sobre la composició de l’ens autonòmic permet que la majoria d’esquerres votada a les eleccions acabe convertint-se en un Consell de dretes pel poder de les diputacions, paralitzant per complet l’executiu autonòmic i forçant l’eixida del president Albiñana qui, abans, protagonitzà pràcticament en solitari la denominada «iniciativa autonòmica» per aconseguir el suport de tots els pobles valencians al procés per la consecució de l’Estatut. El PSPV-PSOE, per la seua part, caminava en direcció contrària, amb la intenció dels lermistes de negociar en secret amb la UCD i evitar els conflictes al carrer. Malgrat l’èxit de la campanya d’Albiñana, el govern cancel·là el procés per la via del 151 (màximes competències autonòmiques) perquè considerà que la voluntat manifestada pel poble no especificava la via a seguir. La reacció per part del PSPV-PSOE fou l’eixida del Consell i l’obligació a Albiñana de presentar la dimissió contra la seua voluntat. A partir d’ací, amb la nova presidència d’Enrique Monsonís, d’UCD, el procés autonòmic quedà paralitzat –cosa que demostrava les pretensions de la dreta escenificades de forma subterrània des de feia mesos– fins al sobresalt de l’intent de colp d’estat de 1981, quan totes les forces polítiques decidiren alinear-se i arribar a un acord consensuat.
En els anys setanta, el País Valencià agafa el tren de la història. No es feia res sense comptar amb els valencians. Fins que la Batalla de València, amb una estratègia d’Estat, aconseguí evitar que el «problema català» s’estengués fins a Alacant. I eixirem molt desfets de la Batalla de València i de l’Estatut d’Autonomia que pactaren Alfonso Guerra (PSOE) i Abril Martorell (UCD) a Madrid sense cap força valenciana present. La Unió Democràtica del País Valencià s’havia dissolt i el PSPV quedà integrat al PSOE. Ahí es va consumar el brutal retrocés del País Valencià i naixé el blaverisme i Unió Valenciana. Aleshores es perderen energies amb coses evidents com que el valencià i el català són la mateixa llengua. I tot es tingué que tornar a reconstruir.3
Després de l’eixida d’Albiñana pel desencís a Madrid –en una situació que queda reflectida a la perfecció en Valencia Semanal pel colp de mà de Joan Lerma en la direcció de la publicació–, Enrique Monsonís ocupà el càrrec en funcions el 29 de desembre de 1979 i de forma efectiva el 14 de setembre de 1981 (fins al novembre de l’any següent). Al gener de 1980 se signà la Llei de les modalitats de Referèndum. La traducció d’aquesta nova trava en la societat valenciana fou una major divisió, l’ampliació de l’anticatalanisme i la definitiva paralització d’un procés autonòmic que ja avançava amb peus de plom, quedant aturat durant més d’un any. Després, ja tot fou diferent. Els partits d’esquerra –no tots, és clar– entengueren que valia més perdre que més perdre. El 4 de novembre de 1980, la UCD de Monsonís i el ja PSOE-PSPV de Joan Lerma arribaren a un acord per acceptar la via 143. Després, la política valenciana en particular, i l’espanyola en general, es van veure afectades greument per l’intent de colp d’estat del 23 de febrer de 1981 dirigit pel militar Tejero i que a València suposà l’ocupació dels carrers amb tancs de combat, sota la direcció de Jaime Milans del Bosch. El colp d’estat inicialment no triomfà en les seues màximes exigències –la més important, el procés involucionista i retrògrad per posar fi a la democràcia–, però ajudà a canviar una societat que veia com el sistema parlamentari no gaudia, ni de bon tros, de la solidesa desitjada. Amb perspectiva –i després d’analitzar les conseqüències que tingué aquest intent en el procés autonòmic dels valencians– és complicat afirmar amb rotunditat que fou un fracàs. Alguns dels objectius dels colpistes sí que van calar a la societat, desmobilitzant una mica més la ciutadania i paralitzant les pretensions autonòmiques. Quan es recuperà la normalitat democràtica, ucedistes, socialistes i comunistes aprovaren per consens, el 30 de març, el projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià a Benicàssim. La reacció immediata dels dos principals partits valencians (PSPV i UCD) sols uns dies després de l’ocupació militar del Congrés dels Diputats va conduir al reinici dels contactes per tal d’impulsar l’aprovació d’un Estatut d’Autonomia sota les condicions que foren necessàries. El colp d’estat del 23F, tot i fallit, va tenir efectes sobre la política que ben bé podrien haver estat entre els seus objectius, no ja solament a escala valenciana –amb el bloqueig del procés autonòmic i la solució consensuada que va acceptar les propostes de la dreta–, sinó també a l’àmbit espanyol. El rei Juan Carlos va eixir novament legitimat a pesar que mai va jurar la Constitució –pel fet que ja anteriorment havia jurat els principis del Movimento–, els partits es van disciplinar per la por a la reculada democràtica i els processos autonòmics es van paralitzar. El colp d’estat va ser un toc d’atenció als polítics rupturistes i a la ciutadania descontenta. Gregorio Peces-Barba, anys després, manifestaria allò que «la intentona colpista fue sin duda una vacuna contra el malestar». Tot aquest entramat possibilità que quan es reprengué la discussió del debat estatutari, l’única opció possible per arribar a l’autonomia fóra la via de l’article 143 de la Constitució. Una normativa que veié modificades algunes parts amb una cessió de competències per part de l’Estat mitjançant l’aplicació de l’article 150.2, que permeté a la Generalitat Valenciana poder incrementar les competències sense esperar cinc anys com marcava la llei. Els membres del plenari signaren el nou estatut el 12 de juny. Els eixos centrals de l’acord consensuat entre els partits valencians amb representació llavors a les Corts Generals suposà l’aprovació d’un nombre alt de competències com a compensació per haver renunciat a la via de l’article 151.
A la fi, algunes competències importants, com la possibilitat de dissoldre les Corts per part del president de la Generalitat o la barrera del tres per cent de representació per accedir a les Corts Valencianes, restaren excloses de l’Estatut valencià. A més, s’acceptà la bandera de la ciutat de València com a representativa de tota la comunitat autònoma en detriment de la històrica quadribarrada i el nom de la llengua passà a ser específicament «valencià» (sense vincles escrits amb la resta dels territoris de parla catalana). El consens valencià viatjà cap al Congrés dels Diputats de Madrid que va debatre l’aprovació en els primers mesos de l’any 1982. Fou aleshores
