que ajudaren la població valenciana a conéixer-se. La inexistència d’altres mitjans de comunicació que se situaren al costat de VS en la lluita contra el blaverisme (traduït com espanyolisme aleshores) durant l’anomenada Batalla de València, féu que l’espai dels Fabregat, Sena o Carrasco, sempre vinculat a ideologies de resistència, acabara radicalit-zant-se i defensant aferrissadament posicions esquerranes i nacionalistes.
Valencia Semanal va desaparéixer per problemes econòmics, com moltes altres publicacions de la transició, a principis de juny de 1980. També pel desencís dels artífexs i per altres raons més subtils que apuntarem més endavant. Deixà de publicar-se amb una línia identificada amb les tesis del PSPV-PSOE, entitat que havia socorregut la revista davant la crisi financera que patia. Més exactament, en la defensa dels interessos del posteriorment president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma. Les vendes de VS, pel que fa al nombre de subscriptors, foren relativament humils, ja que no era fàcil, a finals de la dècada dels setanta, fer-se un espai en el panorama comunicacional valencià. Hi hagué altres projectes com Serra d’Or, que aconseguí 144 subscriptors entre 1962 i 1965, o Gorg, que disparà les seues vendes gràcies a la fidelització de quatre mil persones. VS tingué, durant tota la seua història als comerços, poc més de mil tres-cents subscriptors.
2. L’APARICIÓ DE VALENCIA SEMANAL EN PLENA TRANSICIÓ
La perspectiva històrica que permeten quaranta anys de fonaments democràtics han fet que molts intel·lectuals d’arreu de l’Estat espanyol qüestionen el modus operandi amb què es construí el famós procés autonòmic en la transició. Més enllà, el mateix pas a la democràcia (amb la signatura de la Constitució de 1978) queda en entredit per les àmplies mancances. La societat que, en l’actualitat, segueix negant-se a la investigació del franquisme, a l’obertura de fosses comunes de la Guerra Civil, a la reforma constitucional o a la nova onada de reformes estatutàries, és fruit d’aquell ambigu procés autonòmic incomplet. El pas de la dictadura «feixistalitzada» –com diria Ismael Saz (2004)– a la democràcia parlamentària no va ser un camí tan idíl·lic com volgué vendre’s. Molts dels participants o de la ciutadania que observà els moviments entén el procés com el millor que es pogué dur a cap. Al contrari, les noves generacions, criades plenament en democràcia, poden observar l’immobilisme existent al voltant dels pactes de la transició com un símbol de temps antics. Tanmateix, el presentisme pot afectar la visió de la transició. Afirmar que va ser tancada en fals és construir la història amb les circumstàncies polítiques i socials que es viuen avui, exigir als dirigents i als ciutadans dels anys setanta que actuaren segons els avenços que es gaudeixen al segle XXI. Cada moment de la història és fruit de la seua època, de les circumstàncies, del pensament, de les persones. No és errònia la revisió, però cal respectar el treball realitzat en un període crispat i inestable en el qual el record de les agressions i assassinats franquistes encara estava molt viu. La por és clau per entendre la transició. Es critica, això sí, la voluntat que es respecte un model creat en la transició que pretén que les claus d’aleshores seguisquen responent les demandes de la població d’avui. És una mena de presentisme a la inversa. La transició es configurà sobre una sèrie de paràmetres polítics que ara (després de moltes dècades) han quedat obsolets a l’hora de contestar les noves preguntes.
Els coneguts com a artífexs de la transició espanyola van afrontar la construcció de la nova democràcia amb un caràcter adamista que va ocultar moltes de les anteriors pretensions democratitzadores del país, amb una infinitat de lluitadors per la llibertat contra el règim autoritari encara soterrats en les cunetes. Quan el dirigent sindical (i comunista) Marcelino Camacho va expressar en 1977 que ells, com a comunistes tantes vegades agredits, «hemos enterrado nuestros muertos y nuestros rencores», el discurs de l’acceptació sota paràmetres inacceptables es va fer visible. A França, avui dia, segueixen sonant les campanes el primer diumenge de cada mes per a recordar els bombardejos nazis. «La memòria d’una democràcia no pot ser una altra cosa que la memòria de la construcció de la democràcia», considera el professor Monedero (2013: 39). Els mitjans de comunicació, que haurien d’haver jugat aquest paper com a agents convençudament democràtics i democratitzadors, es caracteritzaren, nogensmenys, per oferir (entre les capçaleres més importants i venudes) un periodisme voluntàriament submís i intel·lectualment silenciat, perquè en els quadres directius se situaren alguns dels sectors més retardataris de la societat espanyola, amb incapacitat d’avançar-se als temps, provocar o respondre les demandes de la societat, fugir de la missió pactada per les corporacions hegemòniques i capitanejar una contribució democràtica. L’oficialisme imposat pel franquisme passarà amb el temps a ser oficialisme pactat pels principals partits, aproximant-se sempre a unes elits que els asseguraven cotes de poder i, parallelament, posició social. Sols alguns mitjans –clandestins durant la dictadura i tàcitament marginals durant la democràcia– assumiren la lluita amb convenciment per la democràcia i els seus valors.
Com defensa un nou corrent de pensadors a l’Estat espanyol (contradient les veus que defensen que el camí a la democràcia va ser obra de quatre polítics il·luminats i el rei Juan Carlos), no hi havia pissarres en les quals s’establira l’esdevenir de la transició. Tanmateix, sí que existia una clara i preparada (des de les elits) voluntat de quin havia ser el discurs que acabara per difondre’s i convertir-se en hegemònic entre la població. Aquests processos s’han demostrat, durant tota la història, com a espontanis, com una suma d’esdeveniments més aviat de caràcter atzarós. Molt al contrari, hi havia clars propòsits per la consecució dels quals es va treballar amb duresa. Un dels propòsits va portar a modificar la dialèctica discursiva per a oferir una confrontació entre reformistes i immobilistes, deixant de costat un debat més real entre franquistes (i, per tant, antidemocràtics) i antifranquistes. Es va començar a crear, així, un debat coix que va vendre els avanços democràtics com a assoliments del consens de les elits i no com a exigències de la societat civil. Quant a aquests propòsits, estudis que vindran (que han de venir) han d’estudiar la influència que tingué el govern dels EUA en la transició, després dels successos de Xile en 1973 i Portugal en 1974. Un govern que va vetar en les Nacions Unides la condemna dels últims assassinats del règim franquista. L’objectiu de l’imperi nord-americà era seguir comptant amb les bases militars en territori espanyol, frenar la influència comunista (sense pes a Espanya més enllà dels lluitadors antifranquistes) en el sud d’Europa i afermar els interessos econòmics (i amb ells, estratègics) de l’imperi capitalista. El paper de la CIA nord-americana ha sigut apuntat per alguns autors, però encara hi ha molt a dir; Vernon Walters és un personatge tal vegada massa important per a que no el conega ni un 1 per cent de la població espanyola.
El secretari d’Estat nord-americà va manifestar a l’ambaixador americà en Espanya, Wells Stabler –en 1975, pocs dies abans de la mort de Franco i per telegrama–, que l’objectiu dels EUA a Espanya era seguir enfortint el conjunt de relacions polítiques i de seguretat, i qualificava com a negativa l’entrada de formacions comunistes en el govern. El seu país, deia Kissinger, «exercirà un paper estabilitzador i de suport, i aconsellarà en contra de qualsevol esforç per impulsar canvis més ràpids, que pogueren forçar el procés més enllà dels límits realistes, amb el risc de provocar reaccions greus» (citat a Monedero, 2013: 78-79). Vázquez Montalbán va denominar «correlació de febleses» aquella fragilitat entre el vell que semblava eixir i el nou que semblava arribar. Va ser, en aquesta indefinició, quan el paper del poder (econòmic, financer, intel·lectual, estratègic o imperialista) va ser clau en la definició del procés, amb l’objectiu que els nous temps no s’edificaren sobre transformacions sense control. Eloqüents van ser les paraules d’Arias Navarro quan va afirmar allò de «o hacemos el cambio nosotros o nos lo hacen» (Monedero, 2013: 77), que s’adiuen amb l’afirmació de Marx –evidentment, sense saber-ho– segons la qual els valors dominants són sempre fruit de la ideologia de les classes dominants. Amb el temps, la dreta es va reformular i l’esquerra –representada parlamentàriament per PSOE i PC– va desmobilitzar el carrer, amb la intenció de dirigir el procés des de les cúpules. Com han mostrat els estudis d’Alfredo Grimaldos (2004) o Mariano Sánchez (2010), la repressió
