Valencia Semanal va presentar el blaverisme vinculat a grups residuals com Unió Regional Valenciana i Grup d’Accio Valencianista, com un reducte del franquisme. Una mena de neocentralisme (franquista) vestit de regionalisme i glòries locals. A finals de desembre de 1977 va esclatar una bomba a la impremta Vila, on s’imprimia precisament Valencia Semanal, a més de Cal Dir, butlletí del PCPV i El Poble Valencià, portaveu del PSPV. La tensió era evident, però semblava molt circumscrita. Si més no, el que en 1977 era l’expressió d’un búnquer local, l’any següent es convertia en una cosa molt diferent: la UCD, coordinada per Manuel Broseta i Emilio Attard, estretament lligada al diari Las Provincias, es decidia per una estratègia política que tindria conseqüències de llarga durada consistent a fer seu el discurs del blaverisme i aprofundir en l’anomenada Batalla de València, un debat públic sobre la llengua, els símbols, el territori i la seua denominació que buscava rèdits polítics.
Aquest llibre és també una nova llum sobre el moment àlgid de la transició, aquell en què la polaritat catalanisme/blaverisme vol desplaçar el tàndem esquerra/dreta sobre el qual havia girat majoritàriament la política valenciana fins 1978 i que tan malament li havia anat a la UCD, que veia com es consolidava l’hegemonia de l’esquerra al País Valencià. Valencia Semanal va ser protagonista perquè volgué mostrar les arrels del moviment i perquè volgué exhibir el nou blaverisme ucedista com un producte no estrictament local, pensat des d’altes instàncies per frenar el procés autonòmic valencià i per fracturar l’hegemonia política que l’esquerra socialista havia guanyat a les eleccions de juny de 1977 i que revalidaria en les generals i locals de 1979. Ni tan sols una publicació com Valencia Semanal va poder transitar tres anys intensos sense sotracs, tot i voler ser, també, un setmanari modern d’informació general. La política, la intensa política, ho arrossegava tot. També l’economia dels impulsors de la publicació, que a l’alçària de 1979 estava molt minvada. La revista, aleshores, va canviar de mans per recalar en les del partit polític, el PSPV-PSOE, que estava agafat entre focs creuats. Carles Senso no només explica eixe canvi de mans de la publicació, sinó que ens dona les claus per entendre la seua significació en els jocs de poder intern del nou adquirent.
Arriba, doncs, l’hora del lector. Carles Senso ha fet un esforç notable i pacient per investigar Valencia Semanal i la seua atrafegada vida en tres anys, el que discorren entre 1977 i 1980, molt intensos. El resultat ens endinsa en un temps apassionant contat per un jove historiador i periodista que no el va viure i que se’l mira des de la distància fent balanç de mèrits aconseguits, contradiccions assumides –Valencia Semanal s’escrivia en castellà– i oportunitats perdudes, però més encara, posant en valor el paper de la premsa en la configuració de les opinions públiques i en la seua qualitat actoral en la vida política.
Francesc-Andreu Martínez Gallego Universitat de València
REFLEXIONS PER A UN DEBAT
per Ferran Archilés Cardona
La mitificació de la transició començà ben aviat, començà de fet en encunyar-se el sintagma «transició democràtica» mateix, que serví per a donar cos i nom a un procés i alhora cloure’l. El procés de construcció democràtica quedava així fixat com un objecte, un objectiu a assolir i que per tant podia ser imaginat de manera concretíssima i al qual se li podia atribuir paternitats. La transició, però, fou exactament un procés, un moviment fluctuant i en canvi, no un lloc prefixat al qual arribar, ja predeterminat.
Tenen raó els qui des de fa ja un grapat d’anys s’han dedicat a revisar el procés de canvi democràtic i a matisar –si no a enderrocar– les premisses de molts dels eslògans triomfalistes servits a tort i dret. Això, però, no ens hauria de fer caure en l’adanisme en que semblen instal·lats alguns analistes que en els darrers dos o tres anys s’han entestat –i amb notable èxit mediàtic cal dir– en presentar les seues opinions com a absolutament novedoses i trencadores. No ho són. I a més no van acompanyades de veritables investigacions que donen suport a les gruixudes afirmacions que fan. En realitat, beuen d’un nou clima social i polític però de fonts ja antigues. Gairebé tot el que sembla nou... ja ho sabíem. Potser no sabíem que ho sabíem i en efecte això ja és prou greu, però ho sabíem. Una vegada més se’ns obre al davant l’abisme de les dificultats que els historiadors tenim per a fer arribar el nostre missatge més enllà de l’àmbit estricte de la disciplina acadèmica. Des de fa ja alguns anys no ens han faltat, ni de bon tros, les publicacions, els congressos i patracols realitzats amb perspectiva crítica sobre el període. Un article o altre, un llibre fins i tot, són llegits i comentats, en el millor dels casos per uns centenars de col·legues, més o menys benintencionats o displicents. El salt fins als mitjans de comunicació i un públic general és escàs, sovint inexistent. Un dia, algun hàbil comunicador fa la seua feina i els historiadors quedem acaçant mosques.
Des de 2008 un nou clima cultural ha predisposat la societat valenciana tant com l’espanyola a repensar moltes coses, potser totes. La crisi econòmica ens ha tornat molt més sensibles a les indignitats i les injustícies. Ara són el pa nostre de cada dia i la, de vegades, culpable innocència i fins i tot complaença que havíem exhibit ja no té cabuda. L’arrel de les nostres mals ha anat a cercar-se al mateix lloc d’on, sovint, se’ns havia dit que venia el nostre benestar. Havíem asombrado al mundo amb la nostra transició (o fou només amb la Movida madrileña?). Polítics i acadèmics espanyols anaven pel planeta explicant les bondats del que havíem sabut fer pacíficament. Ara altres acadèmics i polítics amenacen amb mamprendre el camí contrari. Esperem, però, que vagen guiats per la prudència que els seus predecessors és evident que no van tindre.
Perquè fóra desitjable no cometre un error: creure que els qui creien en un procés de recuperació de la democràcia diferent al que finalment s’imposà tenien prou força. No la van tindre mai. La societat marcà el camí –per dir-ho amb una ajustada expressió d’Ismael Saz– dels canvis: amb el moviment obrer, veïnal, els moviments socials, de reivindicació nacional, contraculturals, etcètera, al capdavant. Lluitaren a peu d’obra per empentar els canvis, per crear-los. Sense aquesta pressió la «transició democràtica» hauria estat precisament el dibuix en la pissarra que el «pilot del canvi» i els seus portaven en el cap. Fou aquesta pressió des de baix, contradictòria i diversa sempre, la que va fer que les coses canviaren. Però mai no tingué la força suficient per a imposar-se. El desencís i la malenconia dicten l’esperit dels temps. Crec que seria just recordar que la idea de desencís o de desencantament no és cap peculiaritat espanyola. Ni la transició fou modèlica ni el nostre desencís tampoc. Després del maig de 1968 hi hagué un moment en que tot semblà possible arreu d’Europa. Alguns es desencantaren ja a l’endemà de maig –són els qui ocuparien el poder una dècada més tard, per cert-, però la majoria de l’esquerra europea –i no europea– engegà una de les etapes més creatives (i sovint més absurdes també) de la seua història recent. Però a finals dels anys setanta tot havia acabat. Fou el temps d’un riflusso general. El cas espanyol demostra simplement, que el que no fou possible ací tampoc no havia estat possible enlloc d’Europa. Espanya visqué una oportunitat única: un canvi de règim. Però ni l’esquerra ni la societat espanyola estaven més ben preparades que altres societats i esquerres europees per a donar suport eficaç a un canvi de gran abast.
Sempre he pensat que fóra bo no llançar l’aigua i el xiquet per la finestra. Cal assenyalar amb precisió totes les mancances del procés de reconstrucció de la democràcia a Espanya. Però cal, també, evitar el perill de l’anacronisme i atribuir als nostres desitjos de l’ara i ací, una viabilitat que en 1975 mai no fou real. Fou tot un engany? Foren tots còmplices en una gran estafa? Tots foren «ells»? Per dir-ho a la manera del genial Joan Fuster, desencisat capdavanter, insubornable.
L’estudi de les dificultats i dels anhels d’una esquerra (im)possible és, en la meua opinió, un dels grans encerts del treball de Carles Senso
