irrigats entre una societat romana esclavista, una societat musulmana andalusina de base tributària estatal, i una societat medieval cristiana basada en el feudalisme i les senyories.
Tot això està en el punt de partida del llibre que teniu a les mans, de Ferran Esquilache. La seua tesi doctoral no versa sobre l’ús físic de l’aigua per a regar en els voltants de la ciutat de València, sinó sobre els orígens de l’Horta de València com a paisatge històric complet i construït socialment en època andalusina, abans de l’any mil. Una investigació que té un component fonamental en la metodologia de l’arqueologia espacial desenvolupada, entre altres, pels tres autors destacats anteriorment. El treball de camp ha estat minuciós, laboriós, detalladíssim a microescala, de reconstrucció dels elements físics que caracteritzen els espais irrigats: séquies, canals, camins, espais d’habitació, espais de treball, parcel·les, marges i bancals... Una tasca de detecció de les seues regularitats, però especialment de les irregularitats, les diferències d’organització a nivell físic, material, entre una zona i altra, les distintes dimensions de les construccions del territori, amb la inestimable ajuda del canvi històric que el rei Jaume I va fer el 1238, arran de la conquesta de València, en imposar un nou sistema de mesures agràries amb el qual es va fer el repartiment de les terres entre els conqueridors.
És per tot això que les planimetries juguen un paper fonamental en aquest llibre, perquè no es limiten a ser il·lustracions del text escrit. Són veritables fonts documentals tan valuoses o més que els vells pergamins dels arxius. En bona mesura és a través dels plànols com podem entendre el procés de fundació dels primers espais irrigats al costat de les alqueries andalusines entre els segles VIII i IX. Així com la detecció del canvi a nous espais irrigats més extensos en una segona etapa posterior, lligada a una transformació significativa en la toponímia de les alqueries habitades. I encara, la posterior densificació de la xarxa hidràulica i l’establiment de nous espais habitats al ritme del creixement demogràfic i econòmic al voltant de l’any mil.
Sens dubte, estem davant d’una obra important, que planteja un nou camí obert per a la investigació històrica, que suggereix possibles explicacions o planteja com han de ser quan trobem limitacions o carència de més fonts conegudes o possibles en aquest moment. Que revisa idees preconcebudes d’autors anteriors, però també construeix el seu discurs històric sobre allò que han comprès i explicat aquests. Que deixa interrogants, qüestions obertes i enceta el debat sobre altres aspectes. Què més podem demanar a l’obra d’un historiador?
ENRIC GUINOT
Catedràtic d’Història Medieval
de la Universitat de València
INTRODUCCIÓ
La part més substancial d’aquesta obra és fruit de la meua tesi doctoral, que es va titular Els espais agraris i l’estructura social d’una gran horta fluvial andalusina. La construcció i evolució de l’Horta de València entre els segles VIII i XIII, i que vaig defensar a la Universitat de València en gener del 2016. No obstant això, hi he introduït modificacions que no es limiten a l’habitual adaptació del text original per a la publicació definitiva, sinó que he fet diversos canvis, ampliacions i altres millores substancials del contingut gràcies als consells i oportunes crítiques constructives que he rebut de diverses persones.1 Però també gràcies al meu propi procés de maduració dels resultats en els dos anys llargs que han passat entre la defensa de la tesi i l’edició definitiva d’aquesta obra per Publicacions de la Universitat de València. A més, he afegit alguns apartats nous que, al meu parer, ajuden a donar un caràcter més global i complet al llibre.
Això no vol dir, però, que considere aquest treball una recerca tancada, sinó tot al contrari. La necessitat de publicar aquests primers resultats en forma de llibre m’obliga a donar-li una forma d’obra acabada, però crec que només estem en realitat al principi de tota una nova línia de treball sobre les grans hortes andalusines que a penes ha fet els primers passos, i estic segur que, a llarg termini, algunes de les idees, propostes i hipòtesis de treball que he plantejat ací hauran estat modificades o superades per l’avanç de la investigació. I això, per descomptat, serà una bona notícia, perquè significarà de forma inequívoca que el coneixement històric sobre la societat andalusina ha avançat més encara del que ja ho ha fet.
El meu propòsit amb aquesta recerca, de fet, ha estat sempre intentar respondre antigues preguntes i solucionar vells problemes que havien estat ja plantejats pels historiadors que van estudiar la societat d’al-Andalus al llarg dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX, a través de metodologies documentals i arqueològiques. Crec haver pogut resoldre’n alguns o, almenys, espere haver aportat alguna idea nova, però, com en tota recerca científica sobre les societats del passat, el que es presenta ací ara són sobretot hipòtesis, nous dubtes i altres preguntes, més que no respostes definitives i contundents. I així és com voldria, de fet, que s’interpretassen les conclusions d’aquest treball, com un pas més en el continu procés de recerca global de la Història, amb tots els encerts i els errors que haja pogut haver comès i que només el temps i més recerca faran evidents.
Si el meu treball serveix per a estimular recerques semblants en altres hortes i àrees irrigades equivalents a l’Horta de València –bo i contradient els resultats que jo he plantejat ací, o les conclusions a les quals he pogut arribar–, i serveix encara per a generar debat historiogràfic, em podré donar per satisfet. Sóc conscient que no tothom pensa igual sobre la confrontació d’arguments, però jo continue creient, com molt bé vaig aprendre fa anys quan estudiava a la universitat, que un pas essencial del mètode històric –és a dir, de la nostra professió– és l’intercanvi i la confrontació d’idees entre la comunitat científica per a augmentar plegats el coneixement sobre les societats del passat i, en conseqüència, entendre millor la nostra pròpia societat. De fet, sense el debat i el contrast d’arguments no existeix la Història com a ciència, i es converteix en un simple relat d’erudits sense sentit. Però també és cert que per a poder avançar en el debat historiogràfic, el punt de partida ha d’estar necessàriament ben plantejat, i això no sempre ha estat així al llarg del temps. Ho demostra el fals «debat» sobre l’origen romà o islàmic de les grans hortes mediterrànies de la península Ibèrica, que es va desenvolupar al llarg dels segles XIX i XX i que va condicionar la recerca sobre aquests espais hidràulics enfocant-la de manera equivocada, com assenyala encertadament Enric Guinot en el pròleg d’aquest llibre. Així, doncs, cal contextualitzar molt bé el punt de partida i els objectius de tota recerca històrica abans de començar a analitzar les dades i extraure’n conclusions.
DOS FALSOS DEBATS: L’ORIGEN DE LES GRANS HORTES FLUVIALS
Mientras no salga prueba de lo contrario, y pienso que no saldrá, seguiré creyendo que el sistema de riegos de la huerta de Valencia no es cosa de moros.
Amb aquesta frase tan contundent, l’arabista valencià Julián Ribera va acabar un text breu que va publicar l’any 1908 en l’Almanaque del diari Las Provincias, i que va titular originàriament «El sistema de riegos de la huerta de Valencia, ¿es cosa de moros?».2 Ribera hi comparava els sistemes hidràulics de Marràqueix, on abunden els qanats, amb els sistemes hidràulics de l’Horta de València, que són de derivació fluvial, i arribava a la conclusió que ambdós eren molt diferents. Per tant, deia, els de València necessàriament devien haver estat construïts en un moment diferent al període musulmà i això, inevitablement, havia de ser en l’època romana. Aquesta afirmació no deixa de ser estranya venint d’un arabista, però la seua postura –potser anecdòtica– és ben significativa respecte a tot el debat que més tard es desenvoluparia
