dels tributs estatals.17
Com podem veure, en tots els casos exposats coincideix l’existència prèvia d’un poblament camperol dispers anterior al segle X (no sempre queda massa clar si indígena o arabo-berber, però això no és important ara); i, posteriorment, sempre a partir del Califat, apareixen les ciutats, quasi del no res, acompanyades de gran àrees irrigades en extensió. Tant en el cas d’Oriola i Elx com a Sogorb, València i Tortosa. Pel que fa a l’altra opció, que defensa un origen camperol per a les grans hortes al marge de les ciutats i del poder, per ara no ha tingut tanta difusió, perquè els seus plantejaments a partir d’estudis de casos concrets són més recents i escassos.18 No obstant això, ja fa temps que Miquel Barceló va defensar des d’un punt de vista teòric que no hi havia raons per a pensar que el disseny i origen de les grans hortes fluvials fos diferent al dels petits sistemes hidràulics de les muntanyes, d’unes poques hectàrees cadascun.19 En aquell moment inicial, però, ningú no va procedir a estudiar una gran horta fluvial periurbana mitjançant la metodologia de l’arqueologia hidràulica, que havia estat desenvolupada recentment per Barceló i el seu equip de col·laboradors a partir de petits sistemes hidràulics.20
La Vega de Granada és un dels pocs casos de gran horta lligada a una madīna important que, posteriorment, ha estat parcialment estudiada amb una certa metodologia d’interpretació morfològica. Patrice Cressier i Mar Osuna han plantejat que l’actual vega està formada per diversos espais hidràulics independents entre ells que, a més, han tingut transformacions al llarg del temps, especialment després de la conquesta cristiana de Granada. Tant pel que fa a les infraestructures hidràuliques (assuts de pedra amb forma de mitja lluna construïts sobre altres assuts més antics de fang i pedres), com a l’existència de densificacions parcel·laries de morfologia regular, realitzades en aquest mateix període cronològic. A més a més, per a Cressier, cadascun dels sistemes hidràulics que formen en conjunt l’àrea irrigada de Granada estan relacionats amb alguna de les alqueries que hi ha a la zona. No pareix, doncs, en principi, que les ciutats –Madīnat Ilbīra primer i Madīnat Garnāṭa després– hagen influït en la selecció dels espais de cultiu; si bé, per a aquest autor, resulta difícil obviar la presència de la ciutat i la seua possible influència sobre la vega; almenys a posteriori.21
Per a l’Horta de València, al marge de la hipòtesi de Mateu i Marco que hem vist adés, hi ha una altra proposta semblant a la de Granada que, a més, fou publicada de forma quasi simultània, però sense connexió inicial entre elles. Enric Guinot va observar que els canals principals pels quals circula l’aigua habitualment es divideixen mitjançant partidors proporcionals –que a València són anomenats «de llengua»– i a partir d’aquests punts clau de cada sistema es creaven nous canals secundaris, de manera que els sistemes hidràulics formaven estructures arborescents ben identificables. En conseqüència, aquest autor va proposar que, en el període andalusí, molt probablement, cadascun dels canals secundaris que naixien als partidors proporcionals conduirien l’aigua fins a les alqueries. Aquestes darreres serien, alhora, els llocs de residència i treball dels clans berbers, ja que l’andalusina era una societat de tipus segmentari formada per grups tribals de diverses mides, tal i com havia establert Pierre Guichard i veurem després amb detall. Amb tot, el paper que la ciutat i l’Estat van poder tenir en aquesta estructura física de l’horta i, per tant, en la seua construcció més inicial, de moment, no s’evidenciava clarament.22
Finalment, es pot esmentar ací la tesi doctoral sobre l’horta o palmerar d’Elx que ha realitzat Dominique Aviñó, on planteja igualment que el braços secundaris que naixen dels partidors proporcionals situats sobre la séquia principal conduirien l’aigua fins a les alqueries rurals, que estarien situades just al final de cada braç i entre les quals hi hauria grans intersticis. D’altra banda, i això és encara més interessant, a partir de la mesura d’aquests partidors en els quals ha identificat rastres del colze ma’mūní i del raššāší, i basant-se en el fet que un és més antic que l’altre, proposa que l’horta perifèrica lligada a les alqueries és més antiga que no la zona d’horta central que envolta directament la ciutat islàmica d’Elx, fundada la segona meitat del segle X.23 D’ací caldria deduir, segons aquest plantejament, que la madīna hauria estat fundada al bell mig de l’horta amb posterioritat a les alqueries; si bé aquesta autora no creu que aquestes darreres estiguessen relacionades necessàriament amb grups gentilicis, per la manca de topònims que comencen per la particula beni-.
En definitiva, com hem pogut veure, en general existeixen dues propostes per a l’origen de les grans hortes periurbanes: d’una banda la urbana i estatal, i d’altra banda la camperola al marge de l’Estat. Però totes dues hipòtesis han estat construïdes sobre casos molt concrets que no han estat estudiats des de diverses perspectives i metodologies. Per exemple, el cas més primerenc de l’horta d’Oriola ha estat a bastament citat per tots els investigadors al llarg dels darrers vint anys, perquè els resultats semblen versemblants per les proves arqueològiques i documentals presentades, però realment es tracta d’una anàlisi bastant superficial que actualment mereix una revisió profunda per a identificar els presumptes espais hidràulics regats per les sénies.24 A més a més, caldria encara datar els canals principals de l’horta per a confirmar que la cita d’al-’Udhrī té realment el significat que se li ha donat. De fet, és ben cert que el geògraf àrab diu clarament que la séquia fou construïda pels habitants de la ciutat d’Oriola –segons les traduccions habituals–, però la pregunta és si cal entendre necessàriament que es refereix només als habitants de dins dels murs de la madīna. Per a la mentalitat d’un geògraf palatí com ell, potser no formaven part d’Oriola també els habitants del districte rural que depenia de la ciutat?25 D’altra banda, si el canal el van obrir els habitants estrictes de la ciutat –se suposa que per a irrigar els seus propis cultius–, per què van construir llavors l’assut del canal sobre el riu al costat dels murs d’Oriola, i la zona irrigada tan lluny de la ciutat? Quin sentit té això?
En el cas de l’horta de Sogorb, els autors que la van estudiar assumeixen que el sistema hidràulic complet es va construir en època andalusina, amb l’excepció d’alguns pocs braços que van ser afegits ja en època contemporània, i no se sap si totes les parcel·les irrigades pels braços d’origen andalusí ja s’irrigaven en aquell període. Els braços i les terrasses que tallen els jaciments camperols abandonats abans del segle X podrien ser de construcció baixmedieval o posterior, i no del moment inicial de construcció del sistema hidràulic, de manera que no es pot relacionar directament un fet i l’altre. Finalment, en el cas exposat de l’horta de Tortosa cal admetre que els arguments esgrimits per a justificar que els tres presumptes canals fluvials són de construcció estatal són bastant dèbils, i que no proven res definitiu sobre el tema. De fet, un altre estudi realitzat paral·lelament per autors diferents, que sí que han fet una prospecció hidràulica i una interpretació morfològica, descarta per complet l’existència de regadius fluvials a l’horta periurbana de Madīnat Turṭūša en època andalusina. També és cert, no obstant això, que aquests autors no entren tampoc en la qüestió de l’origen estatal o no d’aquesta petita àrea irrigada, més enllà de relacionar-la amb la ciutat.26
Això no vol dir que els treballs realitzats en el sentit contrari, que defensen un origen camperol per a les grans hortes periurbanes,
