les zones que han desaparegut en els darrers anys i dècades mitjançant una reconstrucció amb fotografia aèria i amb planimetria històrica anterior a la destrucció física del paisatge; especialment plànols cadastrals dels anys vint i quaranta del segle XX, com hem vist ja adés. Però els plànols no serveixen en el cas de les zones desaparegudes abans d’aquestes dates indicades, que són les zones més immediates a la ciutat de València i a altres poblacions de l’horta, la informació de les quals no es pot recuperar –més enllà d’algunes séquies i camins importants– a causa de la inexactitud dels plànols anteriors al segle XX pel que fa als parcel·laris.
Finalment, un darrer risc que existeix amb la interpretació morfològica, i que suposa una certa limitació, és el dels possibles canvis en el traçat d’alguns canals. Això està demostrat que va passar de forma ocasional, i més endavant veurem algun cas que ha estat detectat a la mateixa Horta de València. Però aquests canvis de traçat són quasi sempre recognoscibles i, quan no ho són, és perquè són de poca entitat i no tenen cap importància rellevant en el funcionament del sistema; i, per tant, en la interpretació de la seua estructura. De fet, és evident que els sistemes hidràulics mai no han estat construïts de forma capriciosa. La seua forma i estructura responen a criteris socials (per això ens serveixen als historiadors com a font), però també a criteris físics i topogràfics, ja que l’aigua només es mou per gravetat i difícilment es pot modificar un traçat sense alterar el seu correcte funcionament. És allò que Miquel Barceló va anomenar principi de rigidesa del sistema, que cal no confondre amb immutabilitat, com fa temps es va poder demostrar. Per tant, es tracta d’una limitació que cal tenir present, però que no és especialment important.
Comptat i debatut, l’objectiu és estudiar la societat andalusina i la seua evolució a través d’un espai agrari irrigat que és l’Horta de València, entenent sempre aquest estudi com una manera d’aportar més informació de la que s’ha pogut extraure fins ara a partir de la documentació escrita, parcialment esgotada. És evident que hi haurà molts aspectes que no es podran esclarir per ara, a causa de les limitacions esmentades, especialment pel que fa a les datacions. Però aquesta és una forma vàlida, i legítima, d’intentar avançar en la recerca i plantejant més hipòtesis i resultats, perquè altres metodologies combinades amb aquestes ens aporten una visió més global als problemes històrics que han estat fins ara plantejats pels historiadors.
Per a poder arribar a conclusions més sòlides i definitives caldrà fer excavacions arqueològiques de séquies, de terrasses i de nuclis d’habitatge, així com anàlisis paleoambientals i aplicar qualsevol altra metodologia o tecnologia nova que pot aparèixer en el futur. Encara queda molt de camí per recórrer i, per tant, el que s’explica en aquest llibre ha de ser sempre considerat com una primera hipòtesi de treball, un punt de partida per a una recerca interdisciplinària. Com deia, és possible que més endavant algunes o moltes de les hipòtesis i afirmacions provisionals que es fan en aquesta obra hagen estat confirmades, o matisades. Potser, fins i tot, rebutjades i corregides. Només el temps i la recerca ho dirà. En qualsevol dels casos, siga quin siga el resultat que ens aporten les noves recerques en el futur, serà la prova que tindrem un millor i més complet coneixement històric de la societat andalusina en general, i de les grans hortes en particular. Només per això haurà valgut la pena fer aquest treball, com una peça més del trencaclosques històric que hem d’intentar resoldre entre tots els investigadors.
1 Al llarg dels anys que ha durat aquesta recerca he rebut l’ajuda de moltes persones en diversos àmbits, i a totes n’estic ben agraït, però vull esmentar específicament aquells que en la darrera etapa m’han aconsellat, han fet crítiques oportunes al meu treball o m’han ajudat d’alguna manera: Enric Guinot com a director de la tesi i autor ara del pròleg; Josep Torró, Helena Kirchner i Antonio Malpica Cuello com a membres del tribunal que va jutjar la tesi; Pierre Guichard i Thomas F. Glick com a revisors de l’obra; Vicent Baydal com a difusor de la recerca i crític sempre punyent; Virgilio Martínez Enamorado en la part toponímica; i finalment Miquel Barceló, qui fa uns anys em va reorientar l’objectiu de la recerca i a qui crec que hauria agradat veure-la acabada. Tots ells m’han ajudat d’alguna manera a millorar aquest llibre, si bé els errors que (de segur) hi romanen són tots només meus.
2 Vint anys més tard es publicaria de nou en un recull de textos recopilats pels seus deixebles, anomenat Disertaciones y opúsculos, Madrid, 1928, pp. 309-313, on apareix amb el títol lleugerament modificat: «El sistema de riegos de la huerta valenciana no fue obra de los árabes».
3 T. F. Glick, Regadío y sociedad en la Valencia medieval, València, 1988, pp. 239-240 (original en anglès: Irrigation and Society in Medieval Valencia, Cambridge, Mass., 1970). Cal dir, d’altra banda, que a Marràqueix sí que hi ha hortes fluvials, i bastant més antigues i nombroses que no els qanats, segons es pot veure en P. Pascon, Le haouz de Marrakech, Rabat, 1977.
4 M. Tarradell, Història del País Valencià, Barcelona, 1965, p. 152. J. Llorca, «Romanidad de los riegos de la huerta valenciana», en Notas sobre la antigüedad de la agricultura y el regadío en tierras valencianas, València, 1964, pp. 104-114. A. López Gómez, «El origen de los riegos valencianos. Los canales romanos», Cuadernos de Geografía, 15 (1974), pp. 1-24. Els famosos canals romans abandonats havien estat abans «estudiats» per Rafael Valls, quasi al mateix temps que Ribera defensava la romanitat de l’horta, en R. Valls David, Pallantia, vulgo Valencia la Vieja; su historia, su río Turia y el Palancia, sus acueductos o canales de riego y abastecimiento de agua a algunas poblaciones y entre ellas nuestra ciudad de Valencia, Vinaròs, 1902. Més endavant veurem amb detall el tema dels aqüeductes romans (§ 5.1). Un altre autor de prestigi, citat sovint, que va defensar la romanitat de les grans hortes, fou l’arqueòleg i filòleg alemany Adolf Schulten, qui era expert en Tartessos però mai no va treballar sobre València.
5 T. F. Glick, Regadío y Sociedad..., cap. 9. A. Bazzana i P. Guichard, «Irrigation et société dans l’Espagne orientale au Moyen Age», en L’homme et l’eau en Méditerranée et au Proche-Orient, vol. I, Lió, 1981, pp. 115-140.
6 K. W. Butzer, J. Mateu, E. K. Butzer i P. Kraus, «L’origen dels sistemes hidràulics al País Valencià: romà o musulmà?», Afers, 7 (1988-89), pp. 9-68 [p. 28], que és traducció de «Irrigation Agrosystems in Eastern Spain: Roman or Islamic Origins?», Annals of the Association of American Geographers, 75/4 (1985), pp. 479-509. Les referències a la perspectiva geològica de Butzer en T. F. Glick, Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España medieval, València, 2007, p. 101, i en A. Furió, «I paesaggi dell’aqua nella Spagna mediterranea: le huertas e l’agricoltura irrigua», I paesaggi agrari d’Europa (secoli XIII-XV), Pistoia (Itàlia), 2015, pp. 323-384 [p. 355]. Sobre els aqüeductes romans de València i la coincidència d’alguns canals actuals amb les centuriacions, vegeu més endavant cap. V, § 1.
7 M. Barceló, «La qüestió de l’hidraulisme andalusí», en Les aigües cercades. Els qanat(s) de l’illa de Mallorca, Palma, 1986, pp. 9-46 [p. 10].
8 F. Beltrán, «An irrigation decree from Roman Spain: the Lex Rivi Hiberiensis», Journal of Roman Studies, 96 (2006), pp. 147-197; i especialment F. Beltrán i A. Willi, «El regadío en la Hispania romana. Un estado de la cuestión», Cuadernos de Prehistoria y
