target="_blank" rel="nofollow" href="#ulink_6f5912e3-ec06-5580-b899-30d532ba607f">33 H. Kirchner, «Archaeology of the Landscape and Archaeology of the Farmed Areas in the Medieval Hispanic Societies», Imago Temporis. Medium Aevum, 5 (2011), pp. 87-118. Vegeu un recull de treballs en aquest sentit en H. Kirchner (ed.), Por una arqueología agraria. Perspectivas de investigación sobre espacios de cultivo en las sociedades medievales hispánicas, Oxford, 2010, especialment la proposta final.
34 Com a exemple, vegeu el recull de J. Torró i E. Guinot, Hidráulica agrària y sociedad feudal, València, 2012. També hi ha diversos treballs referits a la Catalunya feudal, per exemple de H. Kirchner, o el treball de C. Batet, L’aigua conquerida. Hidraulisme feudal en terres de conquesta, Barcelona i València, 2006.
35 Sobre el naixement de la metodologia vegeu la «Introducción» a M. Barceló, H. Kirchner i C. Navarro, El agua que no duerme. Fundamentos de la arqueologia hidràulica andalusí, Granada, 1995, pp. 9-10.
36 H. Kirchner i C. Navarro, «Objetivos, métodos y práctica de la arqueología hidráulica», Archeologia Medievale, 20 (1993), pp. 121-150. Després es va publicar de nou en la revista Arqueología y territorio medieval, 1 (1994), pp. 159-182; i encara en el llibre recull El agua que no duerme. Fundamentos de la arqueologia hidràulica andalusí, Granada, 1995, pp. 91-118. Posteriorment la qüestió metodològica i la classificació de sistemes ha estat actualitzada en H. Kirchner, «Arqueologia hidràulica i tipologia d’espais irrigats andalusins», Arqueologia Medieval III. La prospecció i el territori, Lleida, Pagès editors, 2010, pp. 129-146.
37 H. Kirchner i C. Navarro, «Objetivos, métodos y práctica...», p. 132.
38 E. Guinot i S. Selma, «L’estudi del paisatge històric de les hortes mediterrànies: una proposta metodològica», Revista Valenciana d’Etnologia, 3 (2008), pp. 100-124.
39 Ja ho va advertir J. Torró, «Arqueologia de la conquesta»..., p. 172.
40 En realitat existeixen tècniques òptiques que permeten veure relativament bé el relleu físic en una fotografia bidimensional, incloent-hi les terrasses agrícoles, però per ara només funcionen en les zones de pendents pronunciats, de muntanya, i no en una plana litoral com la que ocupa l’Horta de València.
41 H. Kirchner, La construcció de l’espai pagès a Mayūrca: les valls de Bunyola, Orient, Coanegra i Alaró, Palma, 1997.
I. LA SOCIETAT RURAL ANDALUSINA
Tota recerca científica comença sempre observant allò que han dit abans altres autors sobre el tema d’estudi, i ja ha quedat establert que el vertader objectiu d’aquest treball és la societat andalusina, per això resulta pertinent començar amb un primer capítol de caire historiogràfic sobre l’estat de la qüestió, més enllà del que ja hem vist del context en què s’engloba la recerca sobre les grans hortes fluvials periurbanes. Per descomptat, la nòmina d’autors implicats en l’estudi d’al-Andalus i les diverses visions del tema s’allarguen bastant en el temps, i han adquirit un volum suficientment important per a admetre des del primer moment que el repàs argumental que fem en aquest capítol haurà de ser massa esquemàtic per a recollir amb prou detall tot el debat historiogràfic generat fins ara. Per aquest motiu, assumint de bestreta el perill que això suposa, prestaré més atenció als autors que han treballat sobre Šarq al-Andalus i només tractaré les propostes dels darrers quaranta anys –a més d’un breu apartat sobre els antecedents–, centrant-me específicament en els autors que han fet una major aportació al debat, d’entre els quals cal destacar indubtablement l’historiador Pierre Guichard.
El darrer apartat està destinat a intentar analitzar el que sabem del funcionament intern de les comunitats rurals andalusines, més enllà de la seua plasmació territorial en el poblament i l’espai agrari. Però tractaré de fer algunes comparacions amb els treballs realitzats pels antropòlegs al Magrib en els darrers cent anys, intentant buscar així paral·lels entre les comunitats rurals andalusines medievals i les magrebines d’època contemporània. Fet i fet, la intenció de tot plegat no és únicament veure com era la societat andalusina a partir de la recerca que s’ha fet fins ara, sinó també com va evolucionar i com es reflecteix això en els espais agraris.
1. ELS ANTECEDENTS HISTORIOGRÀFICS
El elemento árabe entró en dosis casi infinitesimal en la química social de los musulmanes españoles; la mejor denominación que se les puede dar no es la de árabes, sino la de españoles; son de raza hispana, aunque en algunas familias se mezclara la sangre extranjera y, además, fuesen musulmanes. Ahora bien, ese elemento árabe, aunque poco numeroso, trajo una lengua e impuso por la fuerza militar ciertas costumbres y modas asiáticas, una organización política y una religión, y ésta se difundió más que la raza. Al aceptarse la religión, vino ésta a colorear de tal modo la sociedad andaluza, que todos parecieron árabes, como una pequeña cantidad de anilina roja es suficiente para enrojecer las aguas de un estanque, sin que la composición química de las mismas se llegue a alterar sensiblemente.1
L’autor d’aquestes paraules, el valencià Julián Ribera (1858-1934), no fou precisament el més important dels arabistes del segle XIX i bona part del XX, ni tampoc el que més aportacions va fer a l’estudi històric d’al-Anda-lus d’entre els deixebles de Francisco Codera (1836-1917). De fet, els arabistes més importants que es van ocupar de la història d’al-Andalus en el període indicat no eren espanyols, com per exemple el neerlandès Reinhart Dozy (1820-1883) o el francès Évariste Lévi-Provençal (1894-1956). No obstant això, la metàfora que apareix al text que encapçala l’apartat, en què Ribera compara el paper exercit per l’islam sobre la població indígena his-pano-romana de la península Ibèrica amb els efectes de tintura que provoca l’anilina roja sobre l’aigua sense cap canvi químic, ha estat citada profusament per molts autors a causa de la claredat amb què exposa de quina manera l’arabisme del seu temps percebia la societat andalusina. Però és així també com ho concebia la historiografia, ja que aquest autor va ser un dels principals inspiradors de Claudio Sánchez-Albornoz ja al segle XX, qui va afirmar que l’aportació de població oriental posterior a la conquesta del 711 fou massa dèbil i massa ràpidament assimilada per la societat indígena per a creure que «l’Espanya musulmana» fou una «civilització oriental», i per a considerar la població com a «semítica», seguint la rebuscada terminologia que s’emprava en aquella època.2
Més enllà de l’anècdota de Ribera, doncs, per a Sánchez-Albornoz i la major part dels historiadors del segle XX, la societat musulmana de la península Ibèrica hauria estat profundament occidental (paper més lliure de la dona, pervivència de la població mossàrab i d’una llengua –única i comuna– derivada del llatí, consum de vi tot i la prohibició alcorànica, etc.), malgrat la islamització i arabització dels seus habitants, els quals haurien estat majoritàriament descendents dels indígenes hispans de l’època visigòtica. Tot això, a més a més, hauria diferenciat clarament la societat d’al-Andalus de la resta de societats islàmiques medievals, identificant
