debat al voltant de les estructures socioeconòmiques d’al-Andalus que finalment va implicar un considerable nombre d’investigadors que treballaven sobre l’antic territori andalusí.
Un dels primers problemes amb què es van trobar els diversos autors fou el d’encaixar la societat andalusina en un marc socioeconòmic; és a dir, situar-la dins de les formacions socials i els modes de producció, com es deia en aquell moment d’un cert auge acadèmic del marxisme. Guichard la va definir inicialment com a societat «no-feudal», per l’absència de senyors extractors de renda, contradient així una vegada més la historiografia tradicional espanyola que veia una societat feudal en al-Andalus a partir dels quwwād (pl. de qā‘id) dels castells i per l’existència de propietats (iqṭa‘) donades per l’Estat a l’aristocràcia militar que governava al seu servei.20 Però és evident que identificar la societat andalusina com a «no feudal» tampoc no resolia el problema, ja que suposava definir-la en negatiu, per oposició a una altra societat que era coetània però distinta. De manera que, seguint la proposta llançada abans per Miquel Barceló i per Reyna Pastor, Guichard va començar de seguida a aplicar-hi la noció de «formació social tributària», agafada del treball de l’economista egipci Samir Amin.21 Aquest autor havia proposat, en el context del debat marxista dels anys seixanta i setanta al voltant dels modes de producció i la transició del feudalisme al capitalisme, abandonar el nom de «mode de producció asiàtic» que havia encunyat originàriament Marx per ser massa regional, i anomenar «formació social tributària» les societats precapitalistes. Així, d’acord amb Barceló –que va relacionar aquest concepte amb el cas andalusí– i Guichard –que el va aplicar en la seua recerca– hi hauria una relació directa entre l’Estat i les comunitats rurals posseïdores de la terra, que es manifestava a través del pagament dels tributs sense que hi hagués cap altre element particular que participés de l’extracció d’excedent com ocorre en la societat feudal, en la qual el senyor posseïa la terra i els mitjans de producció.
Més enllà de les idees inicials d’Amin sobre les societats precapitalistes i el món àrab, que no deixaven de ser la introducció a una temàtica més general, i més enllà també dels debats ideològics desenvolupats al segle XX –que actualment encara es mantenen però quasi sempre amb un tractament menys teòric–, la noció de «formació social tributària», o simplement «societat tributària», va triomfar ràpidament entre la historiografia dels anys vuitanta i s’ha mantingut fins a l’actualitat,22 ja que encaixava perfectament en els estudis que ja s’havien fet sobre fiscalitat estatal a al-Andalus.23 De fet, es tracta d’una definició molt pràctica que explica bastant bé les relacions socioeconòmiques que es produïen a al-Andalus, i també al Magrib, integrant aquestes dues societats tan similars en el context internacional de les formacions socials no capitalistes, i deixant enrere també l’especificitat hispànica que sempre havia defensat la historiografia tradicional.
Tanmateix, calia investigar encara més sobre la societat andalusina en general, i el món rural en particular, del qual no se sabia pràcticament res. Primer es va intentar fer a partir dels castells (els ḥuṣūn), seguint l’onada de l’incastellamento que triomfava en aquell moment a Europa arran del debat sobre l’inici del feudalisme. Si bé quasi al mateix temps es va passar a l’estudi dels assentaments (les qurà) i del funcionament de les comunitats rurals a partir de l’arqueologia extensiva. De fet, en tot el procés de recerca i debat dels anys vuitanta i noranta, i encara actualment, ha estat fonamental la introducció de l’arqueologia medieval com a mètode de treball, posant-la al mateix nivell que la documentació escrita.24 En conseqüència, la recerca ha estat molt fructífera amb la nova aportació de dades i informacions, i el debat de vegades intens.
3.1 El poblament rural de Šarq al-Andalus
Com hem vist adés, a l’inici dels anys vuitanta del segle XX Pierre Guichard va redirigir la seua investigació cap a les comunitats rurals andalusines i la seua relació amb l’Estat islàmic (l’anomenada societat tributària), de manera que va engegar tot un programa de recerca, en col·laboració amb l’arqueòleg André Bazzana, en el qual van assenyalar els ḥuṣūn i les qurà del Šarq al-Andalus com a principal objecte d’estudi.25 Aquests autors van explicar l’estructura del poblament rural andalusí en base al binomi format pels castells i les alqueries, al qual, com hem vist adés, Thomas F. Glick ha denominat «complex ḥiṣn-qarya». Consisteix en l’existència d’una sèrie de ḥuṣūn rurals repartits per tot el territori, amb un districte castral associat que acolliria un nombre indeterminat de qurà o comunitats rurals, situades en les planes o en els fons de vall.26
A partir dels estudis d’arqueologia extensiva i d’algunes excavacions ocasionals, es van definir els castells andalusins com a refugis esporàdics de les comunitats rurals, gràcies a una clara diferenciació de les distintes parts dels castells. D’una banda hi havia la celòquia (< salūqiya), que era la part mes alta i millor defensada del recinte castral (en el cas dels nuclis urbans rebia el nom d’alcassaba, de l’àrab qaṣaba), on residiria un qā‘id com a delegat de l’Estat en el cas dels castells més importants. La seua funció seria defensar la fortificació en moments de tensió bèl·lica com a cap militar, i també cobrar tributs en nom de l’Estat, com es pot deduir dels documents coetanis i posteriors a la conquesta cristiana del segle XIII. D’una altra banda, als castells hi havia l’albacar (< al-baqār), que era un espai murat que envoltava la celòquia o l’alcassaba, de considerables dimensions però sempre buit de construccions, llevat d’algun aljub, on es refugiaria la població de les alqueries amb el seu ramat en cas d’atac. És, per tant, un espai que Guichard interpreta d’ús comunitari, i no estatal.27
En aquest sentit, sabem que durant la conquesta del segle XIII –incloenthi els alçaments contra els conqueridors en les dècades següents–, i encara durant l’expulsió dels moriscos el 1609, moltes comunitats musulmanes seguien emprant aquests albacars castrals com a refugi. A banda d’això, Guichard ha aportat més recentment una prova documental encara més evident, ja que es tracta d’una fatwā d’Ibn Rušd (Averrois), per tant del segle XII, en la qual s’esmenta un districte rural de Šarq al-Andalus que estava dividit en diverses qurà. La població del districte s’havia refugiat en el castell (ḥiṣn) durant una fitna o revolta, i en tornar havien discutit on calia establir la mesquita aljama dels divendres, per això havien consultat el cèlebre jurista.28 Això demostraria, per tant, que el model del «complex ḥiṣn-qarya» establert per aquest autor a partir de l’arqueologia extensiva funciona; almenys per al Šarq. Finalment, cal dir que en el cas dels ḥuṣūn que estaven habitats de forma habitual –com ara Bairén, per esmentar un exemple conegut–, al voltant de l’albacar hi hauria un poblat, també murat, tot i que serien majoritaris els castells-refugi de menor entitat i apartats dels camins principals de circulació, que no estaven habitats regularment excepte en cas de perill imminent.29
Per un altre costat, deixant ara de banda els castells, en la proposta de Guichard i Bazzana sobre l’estructura del poblament hi havia també alqueries o qurà, que estarien disperses per tot el districte castral. La qarya seria un territori de límits no definits, amb
