majoritàriament en el vessant o en el fons de vall, però fora de les zones inundables, i rarament en la cima de la muntanya. Tenen els seus propis espais hidràulics associats, tot i que de vegades poden ser compartits, i mai no estan situats massa lluny de l’àrea de residència. Entre tots formen xarxes, que s’evidencien a través dels sistemes hidràulics compartits. Però és sobretot a través dels camins que aquesta relació queda ben palesa. Tot i que Helena Kirchner ja ho havia fet notar a les valls de muntanya, és en les xarxes de les planes litorals on aquesta relació es manifesta més evident, de les quals el cas de Manacor estudiat per Eugènia Sitjes és el més clar. Així, més de la meitat dels assentaments estan emplaçats a menys de 600 metres d’un dels camins principals de circulació, formant una espècie de corredor a banda i banda d’aquests camins, els quals presenten una forma radial que conflueix en l’anomenada Qaryāt al-Sūq; això és, l’alqueria on tenia lloc el mercat rural, que després de la conquesta esdevindria la vila de Manacor (vegeu fig. 45 de l’apèndix V).
Totes aquestes xarxes, identificades per la morfologia dels sistemes i els camins, que estan formades majoritàriament per assentaments amb topònims tribals i en beni-, evidenciarien la combinació de grups clànics i tribals diferents (fins i tot barrejant grups àrabs i berbers) que es van fer inicialment, quan es van organitzar les xarxes. Això no vol dir que tots els grups clànics de la xarxa eren iguals, ni que tots tenien els mateixos drets sobre l’aigua o sobre les pastures, ja que tot dependria del seu pes polític i demogràfic en el moment d’efectuar els acords que donaren lloc a la formació d’aquestes xarxes. De fet, sovint el grup més gran o important, que està associat a l’espai hidràulic amb una superfície més extensa, dona nom a tot el sistema hidràulic (com ara un qanāt) o, fins i tot, el pot donar a un districte (ğuz), malgrat que al seu interior hi haja assentaments amb altres topònims igualment clànics i tribals sense cap parentiu conegut.53 És a dir, la mateixa estructura del poblament tribal que ja defensava Guichard al seu Al-Andalus el 1976, quan deia que hi havia clans i tribus que dominaven, o almenys donaven nom, a districtes sencers.
D’altra banda, a partir del cas d’Artana es va plantejar que els clans més grans que donen el seu nom a tot un districte serien els que més es repetirien, ja que una major superfície de terra cultivada els permetria un major creixement demogràfic i, en conseqüència, una major activitat segmentària a curta distància. De fet, en relació amb això, també es va plantejar que els rafals no serien finques privades com havia defensat Guichard, sinó zones agropecuàries complementaries de les comunitats camperoles, que a la llarga podien esdevenir alqueries independents mitjançant un sistema molt semblant a la segmentació. Però es tracta d’un tema força discutit encara. En qualsevol cas, caldria preguntar-se si totes aquestes xarxes d’«alqueries» –ja que és així com les anomena la documentació cristiana– estan formades vertaderament per qurà amb un únic espai de residència o, realment, es tracta d’alqueries amb diversos barris o ḥawā’ir (pl. de ḥāra), tal com hem vist adés amb alguns exemples valencians.
Un altre dels principis identificats per Barceló –una mica més tard que els altres– seria el de l’homogeneïtat de quasi tots els sistemes hidràulics estudiats, tant en les formes com en la superfície.54 Això seria conseqüència de la difusió durant el procés d’immigració d’un paquet tancat i indivisible de «sabers camperols» que incloïa tècniques de construcció de sistemes (captació, canalització i distribució) i de terrasses, tècniques de cultiu (selecció de plantes, combinacions d’espècies, quantitats necessàries d’aigua i de fertilitzants...), i especialment un control dels seus processos de treball. Això va portar Barceló a proposar una immigració a les illes orientals que defineix com «densa, cronológicamente compacta y no demasiado larga», que no estava guiada per l’atzar ni pel desordre, i que va construir tota aquesta sèrie de xarxes d’assentaments que es van mantenir estables fins a la conquesta cristiana del segle XIII.
A més a més, el cas de les Balears, que ha estat el principal lloc de recerca d’aquesta escola, dataria tot el procés d’emigració fins a al-Andalus, ja que els musulmans no van conquerir les illes fins al segle X (el 902 dC és la data oficial de conquesta de Mallorca), i els grups camperols que van arribar a colonitzar-les a partir d’aquell moment ja portarien aquest paquet tancat de sabers que és el responsable de l’homogeneïtat dels espais hidràulics, perquè s’hauria desenvolupat anteriorment en la península. Com que la major part dels topònims clànics i tribals de les illes es repeteixen respecte als de Šarq al-Andalus, per a Barceló és evident que aquest és el lloc d’origen de la major part dels grups berbers que van emigrar a les illes a partir de la conquesta, que s’haurien creat per segmentació clànica i en compte de traslladar-se a un lloc proper haurien emigrat a un altre de més llunyà en un moment d’expansió territorial. Això vol dir, necessàriament, que les xarxes d’alqueries peninsulars ja estarien conformades abans del segle X, quan va començar el procés a les illes; i, en conseqüència, sembla evident que l’emigració des del Magrib a la península Ibèrica s’hauria produït abans, entre els segles VIII i IX.55
Aquest darrer punt de la proposta de Barceló sobre la cronologia de l’emigració àrab i berber a al-Andalus és ben important, perquè és el que més contrasta amb les propostes dels altres investigadors que s’han centrat més en castells i nuclis d’habitatge, com hem vist. Ara per ara és difícil decantar-se per una proposta o una altra. El ben cert és que, de moment, la majoria de datacions de castells i alqueries que s’han fet a la península rarament donen uns resultats anteriors al segle X, si bé ja hem pogut veure que la data de construcció d’un castell no ha d’estar relacionada necessàriament amb la data de construcció de la xarxa d’alqueries a la qual s’associa, i alqueries se n’han excavat ben poques.56 D’altra banda, el primer intent de datació de terrasses agràries andalusines per radiocarboni, realitzat a la vall murciana de Ricote, ha donat una datació probable del segle VIII com a data de construcció de la terrassa que va soterrar el sòl original.57 I malgrat la prudència amb què cal prendre el resultat d’aquest estudi tan primerenc, és molt significatiu que la datació química haja proporcionat un resultat immediatament posterior a l’arribada dels musulmans a la península en 711. Caldrà fer més datacions semblants, però, en altres llocs, per a confirmar que no ha estat una troballa casual.
3.3 El debat actual: la relació entre el món rural i les ciutats
En les dues darreres dècades l’estudi de la societat andalusina, i més concretament l’estudi del poblament i els espais agraris, s’ha caracteritzat per una multiplicació dels treballs arqueològics. En part, gràcies a l’aparició d’una nova generació d’investigadors que ja han estat formats en l’arqueologia medieval. Això ha suposat, inevitablement, un augment de l’especialització en certes matèries –com ha estat habitual en l’àmbit internacional– que a primera vista podria semblar negatiu, però que ha permès, no obstant això, augmentar el nostre coneixement sobre la ceràmica o les tècniques de construcció, amb tot el que això suposa per a l’establiment de datacions absolutes i cronologies. El debat historiogràfic sobre les característiques de la societat andalusina, que va caracteritzar els anys vuitanta i noranta del segle XX, ha quedat més o menys aparcat des del canvi de centúria, ja que l’augment del nostre coneixement sobre aquesta societat ha fet desaparèixer en part les grans discrepàncies entre investigadors i les ha reduïdes, en general, a un nivell de detall, potser de matís.
Els nous treballs que es van produint, doncs, no fan sinó anar perfilant i corregint els models ja establerts, com ja es podia preveure, per exemple, durant el debat sobre els ḥuṣūn desenvolupat al final
