Hiberiensis és encara relativament recent, i que la realització d’estudis amb una major profunditat pot aportar amb el temps un augment del coneixements sobre la irrigació romana en els diversos sentits indicats, com ja els està aportant en altres temes en l’àmbit internacional. Si bé la recerca principal ha d’enfocar-se a través de l’arqueologia, en combinació amb la informació proporcionada per un document tan ric i suggeridor com és el bronze d’Agón.
10 F. Retamero, «Un conjunto de reglas sabias y ordenadas: la disciplina agraria del sultán», en De Toledo a Huesca. Sociedades medievales en transición a finales del siglo XI (1080-1100), Saragossa, 1998, pp. 61-66. M. Barceló, «Immigration berbère et établissements paysans dans l’île d’Eivissa, 902-1235: à la recherche de la logique de la construction d’une nouvelle societé», Castrum VII. Zones côtieres et plaines littorales dans le monde méditerranée au Moyen Âge: defénse, peuplement, mise en valeur, Roma, 2001, pp. 291-321.
11 A. M. Watson, «The Arab Agricultural Revolution and Its Diffusion, 700-1000», Journal of Economic History, 34 (1974), pp. 8-35; Agricultural Innovation in the Early Islamic World, Cambridge, 1983. Vegeu també T. F. Glick, Tecnología, ciencia y cultura en la España Medieval, Madrid, 1992.
12 A. M. Watson, «Arab and European agriculture in the Middle Ages: A case of restricted diffusion», Agriculture in the Middle Ages: Technology, Practice and Representation, Filadèlfia: 1995, p. 62-75.
13 Ningú ha discutit mai l’origen de l’horta de Múrcia des del treball de P. Díaz Cassou al final del segle XIX, tot i que s’han fet estudis posteriors. Vegeu, per exemple, J. Manzano Martínez, «Aproximación a la problemática histórica de un espacio hidráulico: la Huerta de Murcia», Memorias de Arqueología, 9 (1990), pp. 489-507 [pp. 497-498]. Trobem una altra anàlisi interessant des de la toponímia en R. Pocklington, Estudios toponímicos en torno a los orígenes de Murcia, Múrcia, 1990.
14 S. Gutiérrez, «El origen de la huerta de Orihuela entre los siglos VIII y XI. Una propuesta arqueológica sobre la explotación de las zonas húmedas en el Bajo Segura», Arbor, 593 (1995), pp. 65-94; R. Azuar i S. Gutiérrez, «Formación y transformación de un espacio agrícola islámico en el sur del País Valenciano: el Bajo Segura (siglos IX-XIII)», Castrum 5, Madrid, 1999, pp. 201-211. Enrere ha quedat ja la polèmica sobre l’origen ètnic (àrab o indígena?) d’aquesta població: S. Gutiérrez, «La arqueología en la historia del temprano al-An-dalus: espacios sociales, cerámica e islamización», en Histoire et archéologie de l’Occident musulman (VIIe-XVe siècle): Al-Andalus, Maghreb, Sicile, Tolosa, 2012, pp. 33-66. Sobre l’origen de l’horta d’Oriola vegeu també M. de Gea, «La construcción del paisaje agrario en el Bajo Segura. De los orígenes hasta la implantación de la red de riego-drenaje principal en el Alfoz oriolano», Alquibla, 1 (1995), pp. 65-99; M. de Gea, «La formación y expansión decisiva de la huerta de Murcia-Orihuela: un enfoque desde la perspectiva de la Orihuela musulmana (siglos VIII-XIII)», Alquibla, 3 (1997), pp. 155-217. Aquest autor planteja que inicialment la vall del Segura era cultivada, com el Nil, a Egipte, gràcies a crescudes estacionals que depositarien llims rics sobre el sòl. La xarxa de séquies actual s’hauria construït a partir del Califat, planificades per l’Estat, i aprofitant en part desaigües naturals. Es tracta, sens dubte, d’hipòtesis interessants, especialment la primera, però caldria treballar-les més mitjançant anàlisis morfològiques. Vegeu el que diu al respecte, des del punt de vista només de la documentació escrita, R. Pocklington, «Observaciones sobre el aprovechamiento del agua torrencial para la agricultura en Murcia y Lorca durante la época árabe», en Avenidas fluviales e inundacions en la cuenca del Mediterráneo, Alacant, 1989, pp. 395-401. Finalment, sobre Elx vegeu R. Azuar, «Espacio hidráulico y ciudad islàmica en el Vinalopó. La huerta de Elche», en Agua y territoro. Ier Congreso de Estudios del Vinalopó, Petrer, 1998, pp. 11-31.
15 R. Martí i S. Selma, «La huerta de la madīna de Šubrub (Segorbe, Castelló)», Boletín de Arqueología Medieval, 9 (1995), pp. 39-51.
16 Aquesta hipòtesi fou plantejada inicialment en un congrés que va tenir lloc el 1996 en homenatge a Pierre Guichard (Vint anys d’al-Andalus), les actes del qual mai no van arribar a veure la llum, ni els autors han decidit publicar el treball pel seu compte, de manera que no coneixem amb detall els arguments esgrimits. No obstant això, la hipòtesi ha estat àmpliament difosa per altres autors, com ara T. F. Glick, qui la cita en diversos llocs. L’any 2000 aquests dos autors van participar en la publicació d’un llibre de divulgació coordinat per A. Furió sobre la Historia de la ciudad de Valencia, on van explicar molt breument la hipòtesi en un petit capítol anomenat «La huerta islámica de Valencia» (pp. 50-53). Posteriorment ha estat C. Sanchis Ibor, que va tenir accés al text inèdit, qui es va encarregar d’exposar alguns detalls més sobre aquesta hipòtesi en un treball científic, tot i que referits exclusivament a la séquia de Favara, en Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera, València, 2001, pp. 74-76. No obstant això, la idea no ha estat ja més desenvolupada posteriorment. Cal dir, d’altra banda, que la idea inicial segons la qual els espais hidràulics haurien estat més petits en època andalusina, i després de la conquesta cristiana haurien quedat integrats en nous sistemes hidràulics més grans, ja havia estat llançada el 1989 pel mateix J. Mateu com una hipòtesi de treball bastant intuïtiva (i certament interessant en aquell moment) referida a la Ribera del Xúquer i la Plana de Castelló-Borriana, «Assuts i vores fluvials regades al País Valencià medieval», en Los paisajes del agua, València, 1989, pp. 165-185.
17 J. Negre, «Origen y desarrollo de la huerta de Tortosa (siglos IV-XII). El proceso de formación de un macro-espacio irrigado en el levante penínsular», Revista de Historia Agraria, 66 (2015), pp. 13-42 [p. 32].
18 Per descomptat, hi ha més casos estudiats dels que esmentaré ací tot seguit, però no els consideraré com grans hortes per la seua mida i, sobretot, pel fet de no ser hortes periurbanes. Vegeu per exemple J. M.ª Martín Civantos, «Sistemas hidráulicos en la Sierra Norte de Sierra Nevada (Granada-Almeria)», Hidráulica agraria y sociedad feudal, València, 2012, pp. 225-260; A. Puy, «Land selection for irrigation in al-Andalus, Spain (8th century A.D.)», Journal of Field Archaeology, 39:1 (2014), pp. 84-100.
19 M. Barceló, «El diseño de espacios irrigados en Al-Andalus: un enunciado de principios generales», El agua en zonas áridas. Arqueología e Historia. I Coloquio de Historia y Medio físico, Almería, 1989, vol. 1, pp. 15-40.
20 L’excepció en aquells primers anys seria la zona irrigada al voltant de la vila d’Eivissa, que fou estudiada amb la metodologia de l’arqueologia hidràulica i la morfointerpretació, i es va arribar a la conclusió que havia estat construïda conjuntament entre la madīna i les alqueries del voltant. Ara bé, cal tenir en compte que estem parlant d’una madīna molt petita, i que no es tracta d’una horta fluvial sinó d’una àrea dessecada amb irrigació de sénies de sang, per tant, és un primer indici però no és comparable a les magnituds de les grans hortes que estem tractant ací. M. Barceló, H. Kirchner i R. González
