sobre la construcció física de terrasses, i també sobre el cultiu de certes plantes originàries d’àrees amb un clima monsònic (calendaris de plantació i collita, quantitats d’aigua necessària i en quins moments del cicle vegetatiu, quantitat i classes d’adobs, tractaments sanitaris, combinacions d’espècies, etc.).10 Se sap fa temps també que, independentment que la irrigació es conegués i s’usés amb anterioritat, a la península Ibèrica aquest paquet tancat de coneixement tecnològic, d’origen camperol, hi va arribar amb la conquesta musulmana del 711, de la mà dels fluxos migratoris procedents d’Orient i del Nord d’Àfrica que van colonitzar la península, estenent amb ells la irrigació com a mètode de producció agrària preferencial; i no únicament complementari, com ho devia ser abans.11 En conseqüència, pràcticament ningú dubta a hores d’ara sobre l’origen andalusí de les grans hortes fluvials històriques que han arribat a l’actualitat en la part oriental de la península Ibèrica; excepte qui desconeix l’àmplia bibliografia sobre el tema i l’anàlisi argumental.
Arribats a aquest punt, però, en compte de donar-se per tancat i superat, el debat sobre l’origen de les grans hortes periurbanes s’ha transformat, desenvolupant-se un debat paral·lel dins de l’àmbit exclusiu del medievalisme. Així, tot i que tampoc no s’ha arribat mai a produir un intercanvi d’argumentats i d’idees confrontades, i que no hi ha hagut fins ara investigació específica emmarcada en el context del debat, sí que hi ha discrepàncies entre els partidaris d’un origen urbà i estatal per a les grans hortes –que es manifestaria a través de la planificació i construcció dels grans sistemes hidràulics des del poder– i els que han defensat un origen camperol previ al desenvolupament de les ciutats. La pregunta que resumeix el presumpte debat podria ser, doncs, simplificant molt, si la ciutat va crear l’horta o, al contrari, l’horta va crear la ciutat.
La primera opció, segons la qual les grans àrees irrigades serien conseqüència de l’aparició i desenvolupament de les ciutats en al-Andalus amb l’impuls de l’Estat, a partir del final del segle IX i al llarg dels segles X i XI, és per ara la que pareix tenir un major nombre de defensors i treballs que la sustenten. Començant per l’obra més coneguda d’Andrew Watson, que a través de l’estudi dels tractats agronòmics datats al segle XI relacionava la construcció de grans àrees irrigades periurbanes amb la introducció en la Mediterrània de l’agricultura índia (filāha hindiya) de tipus monsònic. Afirma, de fet, que l’existència d’altes densitats de població andalusina, i l’ús generalitzat de la moneda en el comerç, conduirien al desenvolupament urbà i, amb aquest, a la construcció dels grans espais irrigats al seu voltant.12 Així, un cas molt evident i a més a més primerenc –anterior a la cronologia proposada per Watson– seria l’horta de Múrcia, que hauria estat construïda, suposadament, al voltant de Madīnat Mursiya quan l’emir ‘Abd ar-Raḥmān II va fundar la ciutat el 825 en un intent de controlar i sotmetre les tribus de la kūra de Tudmir.13
Entre els autors que han defensat aquesta explicació amb arguments més sòlids trobem Sonia Gutiérrez i Rafael Azuar, que van treballar conjuntament sobre l’horta d’Oriola. En els diversos treballs publicats descriuen primer la desembocadura del Segura en l’alta edat mitjana com un paisatge marjalenc, amb població assentada en petites elevacions (cabezos) situades a la vora de la vall fluvial, que explotaven econòmicament els recursos naturals de la marjal mitjançant la pesca, la caça i la recol·lecció. A més, cultivarien també petits espais hidràulics mitjançant sénies que elevaven l’aigua de la capa freàtica del subsòl, les quals estan documentades arqueològicament a través de cadufs ceràmics datats entre els segles VIII i IX. A partir del segle X, però, aquests assentaments en alt haurien estat abandonats, al mateix temps que començava a créixer de nou l’antiga ciutat romana i visigòtica d’Oriola, esdeveniment que aquests dos autors relacionen amb la creació de l’horta existent al seu voltant. La prova més contundent d’això, de fet, seria un text del geògraf àrab al-‘Udhrī, en el qual s’explica que els habitants de Madīnat Uryūla van obrir un canal (sāqiya) en el riu que eixia de les seues terres i arribava al paratge d’al-Qatrullāt (l’actual vila de Catral), al límit amb la marjal. Aquest canal és, sens dubte, la séquia Major de Callosa i Catral, que encara existeix actualment. Així, aquests autors proposen, en bona lògica d’acord amb les dades llavors disponibles, que la concentració de població en la ciutat d’Oriola i la construcció del sistema hidràulic fluvial al seu voltant van ser tota una operació conjunta i de caràcter estatal. D’altra banda, a més, cal dir que Azuar va fer en solitari un estudi sobre l’horta d’Elx en el qual presentava uns resultats molt semblants sobre el seu origen estatal.14
Un altre exemple podria ser també l’horta de Sogorb –estudiada conjuntament per Ramon Martí i Sergi Selma–, malgrat tenir només una superfície de 500 hectàrees i no ser una horta fluvial tot i estar emplaçada a la vora del riu Palància. Aquests autors relacionen la construcció del sistema hidràulic més gran amb la fundació de Madīnat Šubrub, l’alcassaba de la qual daten entre el final del segle X i el principi de l’XI; mentre que dins de l’àrea irrigada detecten antics assentaments andalusins abandonats, que daten entre els segles IX i X per la ceràmica localitzada en superfície durant la prospecció arqueològica. En conseqüència, arriben a la conclusió que abans del segle X existiria en aquella zona un poblament dispers, d’assentaments que relacionen amb uns possibles espais hidràulics de menor superfície alimentats per diverses fonts que encara ara existeixen, els quals haurien estat abandonats cap al segle X en relació amb la fundació de la madīna per part de l’Estat i la construcció de la seua nova horta en extensió.15
Per a l’Horta de València els geògrafs Joan Mateu i Juan Marco van plantejar fa un temps una hipòtesi molt semblant a les anteriors. Segons deien, abans de la construcció dels sistemes hidràulics fluvials haurien existit petits espais de conreu irrigats mitjançant fonts –necessàriament d’origen camperol per la seua similitud amb els espais hidràulics rurals–, malgrat que mai no van poder ser identificats. I un poc més tard, en un moment indeterminat però encara andalusí, aquests petits espais irrigats amb fonts haurien quedat integrats dins dels nous sistemes fluvials; aquests darrers ja segurament relacionats amb la ciutat, ja que les séquies més antigues serien Favara i Mestalla, que són les més properes al nucli urbà, i les altres més llunyanes s’haurien anat construint posteriorment.16
Més recentment, Joan Negre ha arribat a conclusions molt semblants en el cas de les hortes situades a prop de Tortosa, recolzant-se en l’exemple dels casos adés esmentats d’Oriola i Sogorb. Aquest autor planteja l’existència, des d’abans del segle VIII, d’illes de cultiu irrigat emplaçades als marges del riu (insulae en la documentació llatina, ğuzūr en la documentació àrab), que encara van seguir existint després. Més tard, entre el final del segle X i, amb més seguretat, a l’XI, Negre data la construcció de tres suposats canals propers a la madīna, que relaciona amb el poder estatal andalusí, i ho fa basant-se en diversos arguments que planteja com a hipòtesi de treball. Primer parla de l’habitual vinculació entre la construcció de les infraestructures hidràuliques importants amb certs personatges lletrats anomenats muhandis, els quals solien estar relacionats sempre amb el món urbà i amb l’Estat. En segon lloc, destaca el fet que, després de la conquesta, Ramon Berenguer IV en conservés la possessió, i després la repartís en forma d’honores entre la host feudal, conservant encara certs drets sobre séquies i molins. Tercer, argumenta que la ciutat ha dominat aquesta àrea irrigada des de sempre, fins a l’actualitat. Quart, que en el moment en què es documenta la construcció
