actualment, uns 25 anys després de ser publicat per primera vegada, continua sent àmpliament citat en molts treballs.36 Es tracta d’un article, però, que no sempre ha estat llegit amb la suficient atenció malgrat la seua importància evident com a origen de tot plegat. De fet, cal reconèixer que no és gens fàcil extraure coneixement històric sobre una societat del passat a partir d’uns petits canals de terra excavats al fons d’un barranc o al vessant d’una muntanya –si se’m permet aquesta simplificació–, i menys encara plantejar-se abans que ningú que això es podia fer. Encara així, la tècnica és ben senzilla.
Bàsicament, consisteix en la combinació de la informació que aporta el buidatge de fonts escrites amb la que s’extrau de la prospecció de l’àrea irrigada. Aquesta darrera és l’element clau de la metodologia, i consisteix en un minuciós treball de camp que implica recórrer tota l’àrea d’estudi marcant sobre una fotografia aèria o un document cartogràfic tots els elements que componen el sistema: captació, séquia principal, partidors, canals secundaris i regadores que en formen part, límits de terrasses o parcel·les, i emplaçament de basses i molins si n’hi ha.37 A continuació, cal contrastar la informació obtinguda amb la que ens proporcionen les fonts generades pels feudals durant les conquestes cristianes o posteriorment, que depenent de cada cas serà més o menys rica, i per tant vàlida, per a la recerca. Finalment, serà analitzat tot plegat d’una forma minuciosa, per tal de distingir les fases de construcció i d’ampliació dels sistemes, i analitzar les dades recollides, com ara les superfícies conreades, etc.
La metodologia fou concebuda inicialment a partir d’estudis de cas de sistemes hidràulics de poca superfície –l’anomenada habitualment petita i mitjana hidràulica– de manera que per a l’estudi d’una gran horta com la de València calen algunes actualitzacions. Amb tot, la metodologia és similar i està basada igualment en la prospecció, amb l’única diferencia que cal recórrer una àrea molt superior, en què cal passar de parlar en metres quadrats a parlar d’hectàrees o centenars d’hectàrees depenent de l’àrea delimitada per a l’estudi. En realitat, la divergència principal amb la metodologia tradicional és la forma de presentar els resultats, ja que per a fer entendre al lector la forma en què s’ha creat una àrea tan extensa que no coneix, que no ha vist mai amb els seus ulls, és necessari detenir-se abans en una minuciosa descripció del medi natural i la topografia del terreny estudiat, de la xarxa de camins a gran i mitjana escala, de la xarxa de poblament, dels grans canals principals i secundaris del sistema (sense entrar encara en les regadores i el parcel·lari), etc. A més a més, després de la presentació de l’anàlisi morfològica i de la distinció de les etapes de construcció, és necessari encara fer una anàlisi diacrònica i relacionar els elements i les etapes identificades amb cadascuna de les societats que les han creades i/o modificades. Es tracta, doncs, d’adaptar el discurs a la complexitat del sistema hidràulic i l’evolució paisatgística del territori històric en el qual s’emmarca.38
En qualsevol cas, com es pot veure, el treball de camp és essencial per a entendre com ha estat construït el sistema i poder distingir després les etapes. És cert que, per una simple qüestió d’escala, en el cas de les grans hortes fluvials la prospecció minuciosa no és tan necessària com en els sistemes petits per a la identificació concreta dels elements bàsics que formen part del sistema, com ara el punt de captació (l’assut), els canals principals i secundaris de distribució de l’aigua, o l’emplaçament dels molins, ja que a la fotografia aèria, i més encara als plànols cadastrals, aquests elements venen ja molt ben senyalitzats. Però és el treball de camp i la visualització del terreny a ras de terra el que permet entendre com s’ha construït el sistema, i per què cada séquia presenta un traçat concret, ja que de cap altra manera es poden entendre els pendents ni accedir a tota una sèrie de detalls que la fotografia i la cartografia no mostren ni permeten mai identificar. Tanmateix, l’avantatge de l’escala de les grans hortes és que amb fotografies aèries de mitjan segle XX i plànols cadastrals més antics es poden reconstruir amb una fiabilitat raonable zones que ara ja no existeixen per l’avanç de la urbanització i altres transformacions, i accedir així a una informació que d’una altra manera estaria perduda. Per descomptat, les dades i conclusions a les quals s’arriba en aquestes zones cal prendre-les sempre amb més precaució encara si pot ser, perquè hi haurà una sèrie de detalls que mai no podran ser comprovats; o almenys no es pot fer amb la tecnologia actual.
Però l’experiència adquirida amb les prospeccions d’altres zones que sí que existeixen permet moltes vegades intuir bastant bé com es va construir el sistema hidràulic que s’ha reconstruït mitjançant la foto i la planimetria antigues, quins eren els pendents, es poden també detectar antics paleobarrancs per la direcció de circulació de l’aigua i, fins i tot, descartar explicacions socials per a anomalies parcel·làries que han estat generades de ben segur per la topografia. Per això, com que una bona part de la zona d’estudi d’aquest treball ja ha desaparegut, he inclòs la reconstrucció d’extenses àrees d’horta que he pogut analitzar gràcies a l’experiència adquirida en les àrees que sí que existeixen i he prospectat, les quals també són extenses. Fer-ho així era necessari per a poder accedir a una visió més o menys completa de la xarxa d’alqueries andalusines que envoltava la ciutat de València, ja que només amb les zones d’horta que hi resten actualment no hauria estat possible.
En qualsevol cas, el treball de camp ha resultat fonamental en la interpretació de la morfologia dels sistemes, també per a les zones desaparegudes, i s’ha demostrat que sense ell les possibilitats d’errar en la interpretació d’una fotografia aèria són molt elevades.39 Ho he pogut comprovar en aquesta recerca, quan estudiava sobre la fotografia de l’àrea actual la zona que després seria prospectada, abans d’anar al camp, i intentava predir el que em trobaria sobre el terreny per a planificar el recorregut. Al remat, és cert que el resultat era sovint previsible, però hi havia vegades que errava en la interpretació prèvia a causa de la vegetació i els cultius arboris, que moltes vegades oculten els canals en la foto aèria, o per l’existència de certs trams de canals subterranis, etc. D’una altra banda, sense el treball de camp resulta impossible detectar l’aterrassament –que no apareix a la foto aèria–, i poder diferenciar les terrasses en el camp ha resultat fonamental per a interpretar correctament el paisatge agrari en general, i el parcel·lari en particular.40 Malauradament, però, no és fàcil exposar al lector els resultats de l’aterrassament a una escala tan gran, ja que no es pot representar sobre el plànol més enllà del parcel·lari original reconstruït. Finalment, cal dir que, junt amb la prospecció arqueològica i la interpretació morfològica, per a realitzar el treball desenvolupat en aquesta recerca ha estat fonamental l’anàlisi de la toponímia, per a extraure algunes conclusions en relació amb les interpretacions morfològiques.
Així, doncs, és evident que l’anàlisi morfològica del paisatge agrari és una font molt important d’informació històrica, si es fa amb rigor i es prenen les precaucions tècniques necessàries. Però també cal ser conscients que presenta certes limitacions. La primera i principal, la dificultat d’establir una cronologia per a les estructures hidràuliques, ja que es poden distingir raonablement les fases de construcció del sistema, i també adscriure-les a una societat concreta, però resulta impossible datar aquestes fases amb una cronologia més precisa. De vegades es pot suplir aquesta mancança amb excavacions arqueològiques de canals i terrasses, si es poden fer, i fins i tot mitjançant la datació d’espais d’habitatge associats. Tot i que això darrer també pot resultar equivoc perquè, amb el temps, les zones residencials al voltant d’un espai irrigat poden canviar de lloc.41
Un
