No valorarem ara les reaccions a la publicació d’El País Valenciano el mateix 1962, però sí que volem fer constar que van tindre molt a veure amb la polèmica al voltant de Nosaltres, els valencians i, en conjunt, a la recepció social d’aquestes dues obres emblemàtiques. Val a dir que, tot i la seua enorme qualitat literària, el llibre de viatges no ha tingut, ni de bon tros, el reconeixement crític que potser mereixeria. Una altra qüestió sobre la qual tornar amb més calma, lluny de les apreciacions precipitades d’aquestes pàgines. Per a una primera aproximació, recomanem la lectura d’Archilés (2012: 103-132). Tampoc no podem aprofundir ací en la relació personal i intel·lectual de Fuster amb historiadors coetanis com el mateix Vicens Vives o Pierre Vilar. Sobre aquestes qüestions, vegeu Viciano (2012: 101-124). Finalment, seria interessant recordar, comparativament, les reaccions adverses que suscità, al cap de vint anys i ja en democràcia, l’emissió del programa «Esta es mi tierra» sobre el País Valencià, protagonitzat per Joan Fuster.
10. Ací Fuster sembla apel·lar a la noció clàssica de decorum, és a dir, al sentit d’adequació de l’estil al tema, als interlocutors i a la finalitat perseguida (Arenas 1997: 348).
11. Per «objecte d’acord» entenem aquells punts de trobada mínims entre emissor i receptor, aquell consens de partida que fa possible el joc argumentatiu entre tots dos. No tan sols la retòrica, sinó la vida quotidiana, demostra que sense aquesta base prèvia és difícil establir una discussió que aspire, realment, a l’intercanvi –i al canvi– d’opinions.
12. L’exclusió del període posterior deu respondre a raons històriques i de plantejament, però també a una innegable restricció contextual. No podem oblidar que el llibre fou publicat en 1962; en l’última pàgina, abans de la breu secció de cloenda titulada final, Fuster (1997: 234) afirma: «Així va ocórrer en alguns sectors de la València immediatament posterior al 1936. Però això excedeix els límits d’aquest paper».
II.
Cap a una visió de conjunt
1. MICHEL DE MONTAIGNE, «PATRÓ I MESTRE DEL GÈNERE»
Abans d’endinsar-nos en l’evolució de l’assaig durant el segle XX, ens agradaria realitzar una sèrie de reflexions, acompanyades d’unes quantes dades, que ens ajudaran a perfilar més bé la necessària visió de conjunt que ens cal –i ens manca– sobre la qüestió. Així, primer recordarem la importància de Michel de Montaigne en la configuració del gènere i la seua inserció en el sistema d’opcions creatives per als escriptors que el seguiren, entre els quals hi ha alguns dels assagistes més importants de la literatura catalana. Precisament en relació amb aquests noms establirem, a continuació, una mena de «triangulació assagística» –fent servir una afortunada expressió de Xavier Pla (2006) qui, al seu torn, parteix d’Amadeu Viana– al voltant de tres autors: Eugeni d’Ors, Josep Pla i Joan Fuster. A aquests afegirem, també com a fonaments del gènere en la literatura catalana contemporània, els noms de Josep Carner i Carles Riba.
Per què començar un estudi sobre l’assaig en la literatura catalana del segle XX parlant de Michel de Montaigne, un autor occità nascut el 1533 i mort el 1592? La resposta és senzilla: perquè sense la seua aportació seria inexplicable aquesta tradició, una tradició que, de la mà dels autors esmentats es fonamenta, en bona mesura, en l’influx directe dels seus Essais.1 Amb aquesta obra, Montaigne donà l’impuls definitiu per a la institució d’un gènere literari que ja s’intuïa des de temps arrere, però que no tenia nom ni lloc en el sistema de gèneres. Aquest bateig inaugural no sembla conscient ni deliberat, per més que, com va suggerir al cap d’uns anys Francis Bacon en el prefaci a la segona edició dels seus Essays (1597), «the word is late but the thing is ancient», en el sentit que l’escriptura reflexiva, subjectiva i argumentativa que caracteritza l’obra de Montaigne no és una invenció seua. Lukács (1984: 39), en la seua famosa carta a Leo Popper, l’ubica en la llarguíssima nissaga dels «grans assagistes», al costat de Plató i Kierkegaard. De fet, l’extensa nòmina d’autors clàssics grecollatins (amb Sèneca i Plutarc2 al capdavant, però també Ciceró, Horaci, etc.) citats pel mateix autor occità (Arenas 1997: 50-52) és una prova del fet que s’insereix en una xarxa de referències prèvies en les quals observem concomitàncies amb la seua pròpia escriptura: la literatura epidíctica, el diàleg, l’epístola, la glossa o l’autobiografia (Arenas 1997: 51). La transtextualitat, entesa en el sentit que li atorga Genette (1982),3 es revela així com una de les característiques fonamentals de l’assaig des dels seus inicis. Així, en el capítol X del segon volum dels Assaigs, titulat «Sobre els llibres», Montaigne (2007: 127) reflexiona sobre la seua escriptura i la influència que hi han exercit les lectures que ha fet, com també sobre la manera en què les ha incorporades. La citació és llarga, però pensem que és molt il·lustrativa d’un dels mecanismes bàsics de l’assaig i per això la reproduïm in extenso (Montaigne 2007: 128):
Que vegen, a través del que he agafat prestat, si he sabut escollir com realçar el meu propòsit. Perquè faig dir als altres allò que jo no puc dir tan bé, a vegades per la feblesa del meu llenguatge, a vegades per la feblesa de la meua intel·ligència. No compte els manlleus que faig, els pese. I si els haguera volgut fer valer pel nombre, n’haguera fet dues vegades més. Són tots, o quasi tots, d’autors tan famosos i antics que no em necessiten per a res. En els raonaments i les idees que transporte al meu territori i que fonc amb els meus, he omès a vegades conscientment el nom de l’autor per frenar la temeritat d’aquestes sentències apressades que es llancen contra tota mena d’escrits, en especial sobre els joves escrits d’autors encara vius, i en llengua vulgar, la qual permet que tothom en parle i que sembla demostrar que la seua concepció i el seu plantejament també és vulgar. Vull que donen una bufetada a Plutarc sobre la meua galta i que escarmenten injuriant Sèneca en mi. Cal que amague la meua feblesa sota prestigis tan elevats.
Més enllà dels lligams amb una tradició prèvia, és innegable l’encert de Montaigne a l’hora de posar en pràctica aquesta escriptura des d’una perspectiva innovadora, coherent amb l’esperit del Renaixement, i assignar-li un nom que és al mateix temps una descripció del tipus de literatura que es practica. Un nom que Lukács (1984: 47) associa a la ironia pròpia de l’assaig: «potser sí que el gran sieur de Montaigne va sentir una cosa semblant quan donà als seus escrits el qualificatiu meravellosament formós i encertat d’“essays”. Perquè la senzilla modèstia d’aquest mot és una superba cortesia. [...] Ell, irònicament s’inclou en aquesta petitesa, en l’eterna petitesa dels més profunds pensaments enfront de la vida, i amb irònica modèstia encara la subratlla».
Per dir-ho en termes de Pierre Bourdieu (1992), Montaigne va tindre la capacitat d’ampliar els límits del camp literari i fer època. Si bé preferim una visió sociològica del fet, que analitze el conjunt de causes i conseqüències de manera global i no individual, no negarem que ens atrau la idea d’Arenas (1997: 75) segons la qual «el nacimiento de una clase de textos está íntimamente relacionado con la insatisfacción de un escritor genial con los modelos recibidos». Atribuir al geni de Montaigne la creació de l’assaig com el coneixem a hores d’ara probablement és excessiu; però el seu paper transformador, la seua capacitat de prendre uns models i reorientar-los és indiscutible. Fins i tot Fuster hi va dir la seua, potser perquè se sabia fundador o refundador, a la seua manera, del gènere a casa nostra. En el pròleg a Causar-se d’esperar (Fuster 1965: 9), llegim:
D’això que jo escric –proses divagatòries, de tímida especulació, oscil·lants entre la ironia i la bona fe– els experts solen dir-ne «assaigs». És una denominació que, com a mínim,
