determinada (el Renaixement), sensible a aquesta mena de canvis, i que participa d’un tipus d’escriptura que no ocupava el cànon del moment. En aquest sentit, trobem molt oportunes les paraules següents d’Arenas (1997: 78):
Es en este contexto donde hay que situar la génesis del ensayo, en el seno de un sistema de clases de textos argumentativos que, por lo general, están al margen del canon más o menos vigente (dominado por los llamados géneros ficcionales mayores, la Épica y la Dramática), por lo que la ausencia de reglas y normas constriñentes facilita la libertad combinatoria de las formas y la elasticidad para abordar cualquier tema.
En canvi, discrepem d’Arenas (1997: 79) quan, analitzant l’aportació de Montaigne en relació amb el «sistema d’opcions» disponibles en la seua època, torna a apel·lar al geni individual (la cursiva és nostra):
El ensayo se sitúa dentro de los principios generales de orientación del género argumentativo literario, algunas de cuyas clases de textos formaban parte del sistema de opciones ante el que se encontraba Michel de Montaigne (si consideramos al escritor francés como su fundador). Como de acuerdo con sus necesidades estéticas e intelectuales, ninguna de dichas opciones le debió resultar adecuada, una iluminación propia del genio artístico le lleva a sintetizar en una forma expresiva nueva varios rasgos que definían algunas de las clases de textos argumentativos que formaban parte del sistema literario de su época, dándoles un tratamiento original y diferente.
Atesa aquesta tendència a atribuir a la singularitat d’un autor un canvi transcendent en el camp literari, reivindiquem la visió global del fenomen que proposa Bourdieu (1992: 262), en la qual la personalitat i la biografia de l’autor n’és un més entre tots els «factors genèrics» que pesen sobre qualsevol escriptor que ocupa una posició determinada en el camp literari del seu moment. Un camp literari, en l’època de Montaigne, que com recorda Arenas (1997: 80), s’obri a un «segon humanisme», en el qual pesa més la tensió centrípeta de l’ésser humà amb ell mateix que no la tensió centrífuga inicial de l’individu amb la seua societat. El jo es replega i es torna dubitatiu i escèptic, es posiciona tant davant de l’escolàstica estricta com de l’optimisme d’aquells que consideraven que l’ésser humà podia dominar realment la natura –la realitat– i transformar-la.4 Però alhora, precisament per això, el jo es converteix en el centre d’un exercici que tenia, com diu Anna Caballé (1995: 28) a propòsit de Montaigne, «la aprehensión absoluta de la individualidad» com a «objetivo fundamental y posible». La mateixa Caballé (1995: 28) ens orienta al voltant dels límits de l’assaig quan compara l’obra de Montaigne amb les Confessions de Jean-Jacques Rousseau, atés que mentre que l’occità no es despulla externament (podríem dir que ho fa intel·lectualment), el ginebrí ens conta la seua vida i, per mitjà de la biografia –«de la vida de un hombre transformada en escritura» (Caballé 1995: 26)–, confessa el que hi ha d’essencial en aquesta experiència.
Comptat i debatut, l’assaig esdevé una forma literària que, des de la seua pròpia forma, aborda la fal·libilitat del seu missatge i la seua enunciació. Heus ací un factor d’innovació que ens permet parlar d’un gènere que es conceptualitza com una obra oberta. Recordem la coneguda idea d’Umberto Eco (2011), segons la qual l’obra oberta és aquella que es dissenya amb buits deliberats que el lector ha d’omplir per a aportar-li el significat que falta. Arenas (1997: 72) incideix en aquesta noció quan s’esforça per distingir l’assaig com a gènere diferenciat d’un dels seus precedents, la prosa didàctica del segle XVI, la qual dissenya «un lector modelo propio de las obras cerradas, en el sentido que U. Eco da a este término. Este lector está previsto con sagacidad psicológica y sociológica: cada término, cada forma de hablar, cada referencia enciclopédica del texto serán las que previsiblemente pueda comprender su lector, y si no, se le explican». D’això que Arenas (1997: 72-73) afirme taxativament que aquesta diferència entre la configuració del lector model siga constitutiva del gènere assagístic:
Una de las principales diferencias entre el ensayo y las demás clases de textos de la prosa argumentativa de orientación doctrinal es la estrategia discursiva del autor a la hora de construir su lector modelo: las clases argumentativas de textos cuya intención es docente buscan persuadir al receptor de la verdad de determinados valores morales o ideas religiosas o políticas previamente admitidas como ciertas, por lo que dejan al lector muy pocas opciones interpretativas. En cambio, el ensayo [...] sirve para exponer y justificar opiniones y puntos de vista subjetivos [...], por lo que el lector modelo previsto es más libre en sus interpretaciones, reconociéndose idéntica libertad de pensamiento e idéntica libertad para opinar que la que el autor asume para sí mismo.
Adorno (2004: 37) també incideix en aquesta idea d’apertura quan afirma:
L’assaig, en canvi, tria l’experiència intel·lectual com a model, per bé que sense imitar-la simplement com a forma reflectida; la sotmet a mediació a través de la seua pròpia organització conceptual; el seu procediment, si es vol, és metòdicament ametòdic. [...] L’assaig ha de pagar, per la seua afinitat amb l’experiència intel·lectual oberta, el preu de la manca d’aquella mena de seguretat temuda com la mort per la norma del pensament establert. L’assaig no només descura la certesa lliure de dubte, sinó que, més encara, renuncia a aquesta certesa com a ideal.
Aquesta qüestió té relació amb la fragmentarietat que sovint té l’escriptura assagística i que duu el mateix Adorno (2004: 43) a afirmar:
És inherent a la seua forma la seua pròpia relativització: l’assaig ha de compondre’s com si pogués interrompre’s en qualsevol moment. L’assaig pensa en fragments, de la mateixa manera que la realitat és feta de fragments, i troba la seua unitat a través de les ruptures, no tractant d’aplanar-les.
En aquest sentit, també Montaigne (2006: 495) justifica el caràcter fragmentari, aproximatiu i no aprofundit dels seus assaigs:
El judici és un bon instrument per a tots els assumptes i es fa servir pertot arreu. És per això que, en aquests assaigs que estic fent, me n’aprofite en qualsevol ocasió. Si es tracta d’un assumpte que no entenc gaire, en això mateix l’assage, temptejant el gual de molt lluny; i després, si el trobe massa profund per a la meua talla, em quede a la vora. [...] Aleshores, juga [el judici] a triar el camí que li sembla millor i, entre mil sendes possibles, diu que aquesta o aquella ha estat la millor elecció. Agafe a l’atzar el primer assumpte: tots em són igualment bons i no tinc per costum tractar-los per complet perquè no veig el tot de res. [...] M’arriscaria a tractar a fons alguna matèria si em coneguera menys. Agafant un mot ací, un altre enllà, mostres extretes del seu conjunt, arrancades sense intenció i sense haver fet cap promesa, no estic segur d’extraure’n res de bo ni de mantenir-me jo mateix sense canviar quan em plau; i puc lliurar-me al dubte i a la incertesa, al meu estat original, que és la ignorància.
Més enllà de la significació real que suposa l’aportació de Montaigne a la institucionalització genèrica de l’assaig, no és casualitat que una bona part dels assagistes catalans s’ubiquen deliberadament en una llarga tradició la paternitat de la qual li atribueixen explícitament, com ja hem vist que fa Fuster. Dins dels fonaments de l’assaig del segle XX, per exemple, Eugeni d’Ors se situa al costat de Montaigne en una glossa publicada el 7 de desembre de 1906, a propòsit de l’edició revisada dels Essais,5 titulada ben significativament «Un glosador» (Ors 1982: 39):
En realitat, l’obra de Montaigne no és una obra, sinó més pròpiament un diari de filòsof inscrivint sos pensaments al compàs de la vida. [...] El Glosador no pot excusar avui un moviment d’alegria, al pensar que fa, indignament és natural, d’un ofici que té tants gloriosos precedents...
D’altra banda, Vicent Alonso, traductor de la versió completa dels Assaigs en llengua catalana, afirma en la nota introductòria al primer volum que l’obra de Montaigne
