convalesciendo, no del todo recio-a... Cal esmentar la descripció de les situacions terminals, per la seua riquesa terminològica: moribundo-s, muy al cabo, fl aco y camino del cielo, oleada-o, a las puertas de la muerte, vecina a pasar a mejor vida, se teme por su vida, los médicos le daban pocos días de vida, muy de camino estoy para el último, me veo al cabo de la vida, me anda la muerte callesteando, etc. Altres grups expressen recialles o recidives de la malaltia –reliquias, caídas y recaídas...–, informen sobre el clima o lloc, o demostren preocupació per la salut d’altri.
En 23 ocasions el text evidencia de forma clara la vellesa, habitualment lligada al deteriorament físic que sol comportar, amb mots o expressions relatives: vejez, viejo, edad, mis años y mi salud, edad tan pesada, i altres semblants. Però no sempre la feblesa va lligada a l’edat avançada, com constata Lluís Vives: «Marco Varrón comienza sus libros De agricultura: si el hombre es un animal, cuanto mas viejo, mis ochenta años me advierten, que recoja la carga, antes de mi partida; pero este aviso no me viene de los años, sino de la enfermedad y de la debilidad de mi cuerpo».4 Els 43 anys que Vives tenia en aquell moment no eren comparables als 80 que Varró confessava en el seu text, però el pensador valencià sentia també l’avís de les malalties que l’allunyaven de la joventut.
4. NÀIXER I MORIR
El naixement i la mort, com a fites de l’existència humana, són esdeveniments importants que solen emergir sovint en la correspondència i poden constituir el motiu principal d’una carta. Les defuncions i els natalicis formen part de l’intercanvi d’informació entre els corresponsals dels MB, configurant tot un paisatge de relacions humanes que podem contemplar en els documents revisats.
Hem comprovat més uniformitat en la reacció davant els naixements que habitualment motiven la felicitació, protocol·lària o sincera, dels corresponsals. De vegades la contestació és massa tardana, com la del governador Cabanyelles que, capficat en sufocar la revolta dels moriscos valencians, va haver d’aprofitar el «descans» d’una malaltia per escriure als ducs de Gandia: «no quiero otro testigo para mi desculpa sino que no he scrito a vuestra señoría ell enorabuena del alumbramiento de la señora duquesa».5
Les notícies de mort són més abundants i riques en matisacions, tant en la forma de presentar-les com en la repercussió que generen. De les 317 referències trobades, la majoria corresponen a morts naturals, però vora una quarta part eren de causa violenta (Devesa, 2014d). Tant unes com altres apareixen de forma individual, sovint amb identificació dels personatges, i també com a fenòmens col·lectius (epidèmies, guerres) difícils de quantificar. Els dos o tres episodis de tipus fortuït o accidental (naufragis o terratrèmols) afecten a un nombre important però indeterminat de defuncions. La terminologia descriptiva de l’esdeveniment luctuós de causa natural té una certa varietat. Al costat dels habituals muerte, fallecimiento o expiró, amb els seus derivats, trobem altres expressions típiques de la fe cristiana com pasado a mejor vida, el Señor llevarle. Més diversitat encara podem observar en les morts violentes que reflecteixen la crueltat humana: muerto por homicidio, matado, saeteado y degollado, ahogó, ajusticiado, escuartizado, ahorcado, matado con tormentos, quemado-a, quemado vivo, etc.
La mort individual o col·lectiva és percebuda de forma diferent segons els receptors i la seua vinculació amb els difunts. Hi ha morts molt sentides i d’altres notificades com un pur tràmit o rebudes de forma freda. No és el mateix, ni al segle XVI ni ara, la defunció lògica d’una persona vella que la mort dramàtica i sobtada d’un home o dona en la flor de la vida.
5. LA NATURALESA PERSONAL: COMPLEXIONS I TEMPERAMENTS
La teoria humoral era un pilar bàsic del galenisme. En el cos humà hi haurien quatre humors (sang, bilis groga, bilis negra i flegma), l’equilibri dels quals determinava la salut. Cada humor combinava les distintes condicions del doble sistema dual: sequedat/humitat, calor/fred. El predomini d’un humor feia que una persona poguera ser de caràcter sanguini, colèric, melancòlic i flegmàtic, la qual cosa condicionava la seua predisposició o resistència a la malaltia concreta, així com la bona o dolenta adaptabilitat a les distintes condicions ambientals de cada lloc.
Als documents MB hem trobat 10 referències a la complexió o constitució de les persones o al seu temperament. En unes ocasions, es tracta d’expressions generals de bona o dolenta constitució. És el cas de la complexión sana, atribuïda a Francesc de Borja, o el informe sobre un jesuïta que és considerat muy flaco de condición y complexión.6 En altres textos, podem comprovar una menció més particular. Així, es destaca, en sentit positiu, el temperament sanguino del pare Fonseca, membre de la Companyia que podia ser enviat a les Índies.7 En canvi, en altres casos el temperament podia adquirir connotacions negatives: «De otros tres Padres que havía, el uno podía hazer poco, por ser enfermo y escrupuloso. El otro menos, por ser muy flemático y saber poco».8 En aquest cas, el caràcter flegmàtic del personatge era una condició que agreujava la seua poca saviesa i en justificava el trasllat a un lloc de menor responsabilitat.
6. MALALTS I MALALTIES
Les 761 notícies sobre malalties específiques trobades en els MB, encara que no cobreixen totes les possibilitats, suposen una bona mostra panoràmica de les xacres que patien els homes i les dones del segle XVI. La figura 1.4 ens permet observar les patologies més representades. Els danys causats per la violència i les febres són els dos grups que destaquen pel seu volum. La resta són afeccions que, en diferents proporcions, recorden les de qualsevol consulta d’assistència primària actual. Començarem per comentar els processos de causa natural i deixarem per al final l’anàlisi dels mals causats per la violència.
Fig. 1.4. Classificació de 761 notícies per grups específics de malalties (mal.).
6.1 Febres contínues i cícliques
Per a la medicina galènica, la febre era un símptoma i també una malaltia (Moreno, 1985-86: 11-30). La seua presència indicava salut alterada. Els metges del Renaixement ho sabien, però també coneixien que l’absència febril no garantia una situació sana, com ja ho deia el poeta: «Metge scient no te lo cas per joch / com la calor no surt a part estrema».9
Deixant a banda les agressions a la salut per violència, les 153 referències trobades, constitueixen el grup més nombrós (20,1%) del capítol clínic. En la majoria d’ocasions, la terminologia és genèrica, fiebre-s, calentura-s, amb diverses matisacions, però evidenciant sovint una variada semiologia. Així trobem: febre contínua, febre lenta, tercianes, quartanes, tercianes dobles o quartanes dobles. En 88 casos, la data aproximada del procés febril agut ens ha permès estudiar la variació estacional (figura 1.5), observant una agulla màxima estiuenca i altres dues menors a l’hivern/primavera i a la tardor.
Fig. 1.5 Variació estacional de 88 episodis febrils.
La terminologia de les quartanes (quartana-s, quartanillas, quartanario) apareix més variada que la de les tercianes. Les dues són diagnòstics freqüents: «se me han quitado las quartanas [...] Al P. Batista ruego que esté sin quartanas para quando yo llegue...».10 Això escrivia Francesc de Borja, al final de la seua vida. Ell mateix havia patit de quartanes a la seua joventut, segons ens conta el seu primer biògraf i confessor Dionisio Vázquez.11 També les tercianes tenen una important representació als documents. Hi destaquem un episodi sofert pel P. Avellaneda, en el qual descriu perfectament
