el fenomen festiu digne de ser estudiat, com a reflex de les transformacions socials, la qual cosa és ja un motiu de satisfacció. Tampoc no puc deixar de recordar totes aquelles persones que, des de diverses esferes, m’han esperonat a estudiar el tema objecte d’aquest llibre, ni voldria oblidar les atencions del personal dels diversos arxius i biblioteques, de tanta ajuda en les meues investigacions. Tinc un deute, així mateix, amb dues persones: amb l’amiga Sara Pérez, que va fer una primera traducció al català de l’obra original en castellà, i amb l’amic Josep Lluís Marín, qui amb la seua proverbial meticulositat filològica vetlà per la correcció lingüística del text inicial.
I. REINVENTANT LA FESTA
Hi ha una fotografia, presa el dia 29 de març de 1939, data de l’entrada de les tropes franquistes a València, en la qual, entre el públic que saluda els soldats que vénen de la guerra victoriosa, hi destaca un grup reduït de dones abillades a la valenciana. Amb els seus vestits i pintes al cap saluden braç en alt els triomfadors que desfilen per l’encara plaça d’Emilio Castelar. Aquesta imatge, avui entre pintoresca i colpidora, expressa perfectament allò que el nou règim franquista estava disposat a fer amb la festa. En realitat, aquelles dones amb vestit regional simbolitzaven l’esperit de la valencianitat de la festa, fonamentalment vinculada a les Falles i que, extensible a tot el calendari festiu, es posaria des de primera hora al servei d’un nou ordre de coses per contribuir a legitimar-lo i sancionar-lo ideològicament. Aquesta instrumentalització, coetània de la duta a terme pels altres règims feixistes europeus, coneixeria a València, ciutat de festes i festejos, una nova manifestació, expressada en la reconformació i reinvenció del calendari festiu per les noves forces dominants, capficades a refer el passat i la memòria per redefinir un present d’acord amb els seus desitjos polítics.
És així com, novament, el món de la festa esdevingué espai d’intervenció de primera magnitud; un espai encabit entre la quotidianitat i la rutina, caracteritzat per la interiorització i la vivència, un espai veritablement eficaç per a preservar un ordre autoritari i repressor. Aquest fenomen revela la festa com a fet social total, més enllà de possibles mirades epidèrmiques o tangencials. Atesa la seua complexitat social, la festa es converteix en un importantísssim observatori de l’esdevenir històric, en una manifestació sociocultural que tendeix a reflectir les característiques dels grups humans que la celebren. En aquest sentit, la festa és una síntesi dels condicionants socials, dels valors i les creences; en conjunt, de la cultura i la societat, i, en la mesura que aquestes canvien, s’operen transformacions en el món festiu. Per això es fa necessari estudiar el llenguatge simbòlic i ritual que impregna la festa, ja que aquesta desenvolupa determinades funcions, com la de revelar tensions subjacents en la societat, o la de reforçar la comunitat i la identitat mitjançant elements simbòlics d’identificació. A més, les festes proporcionen oportunitats de reconeixement i integració social, en el pla psicològic alliberen els individus i els col·lectius de la rutina, fomenten l’activitat estètica i reprodueixen tot un complex material, necessari per a la celebració simbòlica de la pròpia identitat i de la festa en general.1
Hi ha un cert corrent interpretatiu de la festa que l’entén com un fenomen oposat a la consolidació de la societat moderna, com un complex ritual d’excés i transgressió que sol associar-se amb la desnaturalització i degeneració si la festa no compleix una suposada funció simbòlicament regeneradora. No obstant això, investigacions recents mostren tot el contrari, açò és, la vigència i importància de la transformació davant la degeneració moderna de la festa. És a dir, l’acció ritual i simbòlica de la festa creix, per la qual cosa no té sentit la teoria de la desnaturalització o degeneració de la festa, tan comuna, d’altra banda, en unes ciències socials filles d’una concepció antifestiva de la modernitat. Les festes que avui es presenten com a tradicionals no és que hagen sobreviscut a la modernitat, sinó que en són les filles. No hi ha degeneració des d’un origen pur, sinó evolució i transformació històriques i socials al ritme marcat per la modernitat.2 De la mateixa manera, enfront dels estudis essencialistes de la festa, que l’entenen com la rememoració efervescent d’un suposat caos primordial, la festa avui s’estudia com a producte social complex, paradoxal i dialèctic, com una acció ritual i simbòlica, a cavall entre la racionalitat i la irracionalitat. Aquesta concepció dinàmica i dialèctica de la festa s’ha tingut molt en compte en aquesta obra, on es tracta de mostrar com cada festa o conjunt de festes són un producte del seu temps, modelat per les relacions de poder presents en cada context històric.
La relació entre història i festa és tan evident que pot aportar dos tipus de valoracions: una consideració en si de la història de la festa, amb la presentació de noves fonts i enfocaments de la realitat social, i una percepció de la festa com a complement del coneixement històric d’un període determinat. Això implica preguntar-se si la festa reflecteix o no una societat en evolució contínua, és a dir, si ens proporciona un coneixement específic que altrament seria difícil d’obtenir. De la mateixa manera condueix, com afirma A. Ariño,3 al suggeriment que la descripció i l’anàlisi de la festa –de les funcions i els significats– esdevenen una mena d’indicadors de la dialèctica cultural, i que, atès el caràcter públic i col·lectiu, la festa apareix com un observatori privilegiat per a copsar la dinàmica de les relacions socials. En aquest sentit, la festa s’erigeix en una autèntica cruïlla cultural o camp d’acció on interaccionen tots els agents socials, expressant conscientment o inconscientment els seus valors i creences.
Des de l’antropologia s’han vertebrat algunes de les reflexions i concepcions més interessants referides al fenomen festiu. D’aquesta manera, la festa cobraria relleu en la comunitat, ja que la gent ocupa espais comuns i, a l’empara dels símbols, materialitza la seua identitat social. Així, la festa es converteix en un mecanisme social amb tanta especial màgia de convocatòria i participació que crearia en la societat la «il·lusió de comunitat».4 Al seu tom, les festes estableixen un trencament en la successió dels treballs, fet que porta a diferenciar el temps laboral del temps festiu, inconcebibles l’un sense l’altre, fins al punt que les festes marquen el ritme de cada societat i n’ordenen les seqüències temporals. Les festes interrompen la successió cronològica i estableixen períodes i cicles.5 Però les festes no han de contemplar-se aïllades, ja que per a diversos autors procedents de la sociologia, l’antropologia i la història, és precisament el calendari i la situació que té en un sistema social allò que fa concebre com a unitat d’estudi, no una festa en si, sinó un conjunt o cicle de festes, on se’n distingeixen de principals i de secundàries. En aquest cicle, es fan evidents els rols i els diversos nivells d’integració, estructuració i reestructuració social. En aquest sentit, la festa és una manifestació cultural molt complexa que té molt a veure amb la resta de característiques socioeconòmiques dels grups humans.6
Els mateixos mites i símbols, que en ocasions s’expressen mitjançant la utilització política, conformarien una remodelació de la tradició que, al capdavall, acabaria afectant el caràcter de la festa.7 Perquè, com indica l’antropòleg Victor Turner, el fet lúdic ha d’interpretar-se en un complex món que concerneix allò que ell anomena el «procés ritual» i la «selva dels símbols». Això resulta fonamental per a descobrir les dimensions de la festa segons els seus components, ja que, com afirma Turner, els símbols són com les molècules base dels ritus articulats o de la seqüència ritual que tota festa posseeix.8
El concepte de communitas, aportat
