ha quedat ajornat fins a la primavera.
És un decorat sense sortida. Les muntanyes retallen l’horitzó, el bosc ens rodeja totalment i la neu fa mal als ulls.
Mira millor, insisteix en Matthias.
Observo la llarga perxa que en Matthias acaba de plantar a la clariana. M’adono que l’ha graduat minuciosament.
És una escala per mesurar la neu, anuncia triomfalment.
Amb la ullera de llarga vista, puc veure que la neu ha arribat als quaranta-un centímetres. Considero la blancor del paisatge un moment, i després tanco els ulls i em deixo caure al llit.
Magnífic, em dic. Ara podrem mesurar la nostra angúnia.
QUARANTA-DOS
En Matthias fa pa negre. Una mena de totxo de farina de fajol i melassa. Diu que és consistent i nutritiu. I que és el millor que es pot fer quan s’han de racionar els aliments en espera de la pròxima remesa.
Com un vell xaman, barreja, pasta i dona forma a la massa amb una economia de gestos sorprenent. Quan ha acabat, s’espolsa la roba en un núvol de farina i fa coure les fogasses de pa negre directament sobre el ferro de l’estufa.
El temps s’ha aclarit. Observo les cases del poble, entre els arbres, als peus del pujol. A la majoria no s’hi veu cap signe de vida, però unes quantes xemeneies fumegen generosament. Les columnes grises pugen recte amunt per l’aire com si es neguessin a dissoldre’s en la immensitat. N’hi ha dotze. Tretze comptant la nostra. Amb la ullera de llarga vista, sembla que el poble sigui aquí mateix, però és una il·lusió. És a més d’una hora de camí a peu. I jo ni tan sols puc sortir del llit.
Em sembla que ja hem passat el solstici. Al cel, el recorregut del sol encara és molt curt, però els dies s’allarguen sense que ho notem. També devem haver deixat enrere el Cap d’Any. No ho sé ben bé. En realitat ja no té importància. Fa molt que he perdut la noció del temps. I el gust per la paraula. És impossible de resistir al silenci, encadenat a unes cames trencades, tot un hivern, en un poble sense electricitat.
Encara tenim una bona reserva de llenya, però baixa molt de pressa. Vivim en una veranda cosida de corrents d’aire i en Matthias cada nit es desperta unes quantes vegades per alimentar l’estufa. Quan entra vent, sentim que el fred ens té agafats pel coll.
D’aquí a uns quants dies ens portaran llenya i provisions. Mentrestant, per més que em repeteixi que he sobreviscut a un terrible accident de cotxe, sé que ja no puc fer res per mi mateix.
QUARANTA-DOS
Un quart de lluna bressola el cel negre. S’ha format una crosta gruixuda sobre la neu. Amb els reflexos de la nit, és com una mar calma i tornassolada.
A la veranda, el llum d’oli il·lumina les parets i hi dibuixa ombres daurades. En Matthias se m’acosta amb un bol de sopa i una fogassa de pa negre. Sempre mengem sopa i pa negre. Cada cul de sopa és la base de la següent. Quan arribem al fons de l’olla, en Matthias hi afegeix aigua i tot el que troba a mà. Si tenim carn, s’afanya a bullir-ne els ossos i el greix per aprofitar el brou. Verdura, pa sec, tot va a la sopa. I, cada dia, a cada àpat, engolim aquesta sopa sense fons.
Mentre en Matthias s’asseu a taula i ajunta les mans discretament per recollir-se, jo endrapo tot el que puc. Sovint acabo el meu plat abans que ell hagi començat el seu.
Al principi, en Matthias m’havia de forçar a menjar perquè em refés i recuperés els colors. M’ajudava a incorporar-me i m’alimentava amb paciència, amb una cullereta, com si fos un nen. Ara puc asseure’m recolzat als coixins tot sol. El mal i el cansament perduren, però torno a tenir gana. Quan en Matthias pot aconseguir algun litre de llet, fa formatge amb el quall que va trobar a la lleteria de l’estable. De vegades en dona a gent del poble, però sovint és tan bo que en pocs dies ens el cruspim quan encara és a la roba en la qual s’ha escorregut.
La cicatrització de les ferides em xucla molta energia. Igual que avaluar el temps que passa. Potser hauria de fer com en Matthias i dir simplement abans de la neu o després de la neu. Però seria massa fàcil.
Fa mesos que no hi ha electricitat. Em van explicar que, al principi, hi havia talls al poble. Res d’especialment preocupant. La gent pràcticament s’hi havia acostumat. Duraven unes quantes hores i al final la llum tornava. Fins que, un matí, ja no va tornar. Ni aquí ni enlloc. Va ser a l’estiu. La gent s’ho va prendre bé. En canvi, quan va arribar la tardor, van haver de començar a organitzar-se. Com si els hagués agafat per sorpresa. Ara és hivern i no s’hi pot fer res. A les cases, tothom es reuneix al voltant d’una estufa i d’unes quantes cassoles ennegrides.
En Matthias s’acaba el bol de sopa i l’empeny cap al mig de la taula.
Durant uns minuts no passa res. M’agraden particularment aquests moments de quietud de després dels àpats.
Però no duren mai gaire.
En Matthias s’aixeca, recull els plats i els renta al gibrell. A continuació embolica les fogasses de pa amb una bossa de plàstic, plega la roba que estava estesa sobre l’estufa, estira el ble del llum d’oli, agafa la farmaciola i acosta una cadira.
QUARANTA-DOS
En Matthias s’escura el coll com si es disposés a llegir-me alguna cosa. Però no diu res, fa petar els ossos del coll torçant-lo a banda i banda i arracona l’edredó que em tapa les cames.
Jo giro el cap. En Matthias potser es pensa que miro a fora, però veig perfectament el seu reflex al vidre fosc. Desfà, d’una en una, les corretges que aguanten la fèrula dreta. Em passa una mà per sota del taló i m’alça la cama.
El pols se m’accelera. El mal brama i em clava els ulls com un animal elàstic i poderós.
En Matthias descargola pacientment la bena. Amb gestos lents i metòdics. Quan arriba a les últimes voltes, sento la gasa enganxada a la pell per culpa de la humitat, la sang i la infecció. Talla la resta de l’apòsit amb les tisores i el retira sencer amb una precaució calculada. Inspiro profundament i em concentro en l’aire que m’entra a la caixa toràcica. En Matthias tira el cap enrere. Suposo que avalua la vermellor, l’inflament, el call ossi, la forma de la tíbia i del genoll.
Aviat serà hora de treure’t els punts de sutura, comenta mentre em desinfecta la ferida.
La sensació de cremor és intensa. Tinc la sensació que la carn se m’està fonent sobre dels ossos.
No et moguis!, protesta en Matthias, deixa’m fer.
Provo de dirigir la mirada tan lluny com puc de les cames, cap a les dues portes que hi ha al fons de la veranda. La d’entrada i la que duu a l’altra banda. Miro l’estufa massissa, els objectes dels prestatges, el sostre i les bigues escairades a cop de destral. En pengen, com els esquelets de dinosaures als museus, dues bombetes.
En Matthias agafa un tub de la farmaciola i intenta llegir-ne l’etiqueta. Amb un sospir, es treu les ulleres de la butxaca de la camisa i se les posa a la punta del nas.
Hauria d’anar bé.
Abans de refer
