febrades. Ja no em desperto sobresaltat, sense alè, preguntant-me on em trobo. Ara reconec el lloc, la finestra al costat del llit i la cara d’en Matthias. Quan obro els ulls, sé on soc, qui soc i què m’espera.
Poc després d’arribar aquí, em va pujar molt la temperatura i em vaig posar a petar de dents. En Matthias em vetllava. Em canviava les benes i els llençols xops de suor. M’eixugava la cara, el coll, i em posava compreses d’aigua freda sobre el cos. A més a més em parlava. Ja no sé què em deia, però m’explicava un munt de coses, històries, aventures, semblava l’odissea d’un home perseguit per un déu furiós mentre intenta tornar a casa seva després de vint anys d’absència. Al matí, callava i anava fer una becaina al sofà. Quan es despertava, al cap d’una estona, em redreçava el cap, em donava aigua i em feia empassar pastilles. N’hi havia de tots colors. Durant tot el dia jo lluitava contra un abisme invisible. A la nit, dormia amb els ulls oberts. Com els morts.
Gairebé sempre somiava que corria. Que corria a tot drap pels meandres d’un laberint. Anés on anés, hi havia un fil vermell a terra i un animal que em perseguia. Jo no el veia, però era allà, darrere meu. En sentia clarament els esbufecs i el retruny de les peülles. M’estalonava. Enastava l’aire amb els ullals per arrencar-me les cames. I jo continuava corrent. Somiava sense mirar enrere.
En el moment de més febre, em sembla que vaig perdre els esperits, perquè recordo que em vaig despertar, panteixant, entre els braços d’en Matthias. Érem a fora, sota un aiguat. El cos em bullia i la pluja freda m’ajudava a recobrar els sentits com si m’haguessin submergit en una banyera gelada. Quan vaig recuperar el coneixement, en Matthias va alçar els ulls al cel com si ell també s’acabés de salvar. La pluja li regalimava per la cara i tenia els cabells enganxats al front. Aleshores em va agafar en braços i em va portar cap a dins. Amb penes i treballs. Perquè estàvem xops i jo amb prou feines em podia agafar al seu coll. Quan em va deixar sobre el llit, estava tan dèbil que tenia la sensació que m’enfonsava a les flassades. En Matthias, mentrestant, es va quedar inclinat amb les mans sobre els genolls per recuperar l’alè.
Durant els dies següents, la febre em va acabar baixant i el meu estat es va estabilitzar. En aquell moment no sentia res, a part d’una lleugera sensació de picor. Després em va envair un dolor viu, agut. Com milers de claus que em punxaven la pell de dins cap enfora, que em travessaven la columna vertebral, que em foradaven les mans, els peus, i em clavaven al llit. Un dolor negre i glaçat que em feia témer que no tornaria mai a caminar.
Els analgèsics que en Matthias em feia prendre esmorteïen el patiment, però l’efecte no durava sinó poques hores. Aleshores, de tant en tant, em feia fregues. S’asseia al llit, em treia les gases brutes, em netejava les ferides i em friccionava les cuixes, els tous de les cames, els peus. A mi no m’agradava que em masegués així, igual que la massa del pa. Però anava molt amb compte amb les ferides. D’una sessió a l’altra, la inflor baixava i jo tenia menys fred.
Continuo bellugant els dits dels peus a l’altra punta del cos. Em sembla que de mica en mica els ossos se’m solden, que les ferides es tanquen i que la penicil·lina fa la seva feina. En canvi, el mal és tenaç, constant, incansable. D’un gest, em destapo les cames. Les fèrules les van improvisar amb posts de fusta a les quals van clavar cinturons per fer de corretges. En una de les posts s’hi veu el rastre de les dents d’una serra. En una altra, la marca d’una frontissa treta a cops de martell. Em sento com si fos un monstre fet d’estelles de fusta, cargols i carn apedaçada. Però és millor que res.
Els hospitals són lluny. En l’espai i en el temps.
QUARANTA-SET
És cap al tard. Quan en Matthias ha tornat de la passejada, ha revifat el foc i després ha anat a buscar un llibre a l’altra banda. En Matthias llegeix molt i, com que jo no manifesto cap interès pels volums que em deixa al costat del llit, m’explica històries. Com la dels dos rodamons que conversaven al peu d’un arbre esperant algú que no arriba mai.
Cada vegada que va a l’altra banda, entra un corrent d’aire per la porta entreoberta. Cada vegada, aquest aire fred em treu de la torpor i estiro el coll per observar l’interior d’aquesta casa immensa i sense vida. Però no veig sinó un passadís fosc amb llum al capdavall.
Vivim a l’annex d’una gran casa, a la cuina d’estiu. Una veranda amb una estufa i una gran finestra de cara al sud. Quan el dia és clar, la llum cau a plom i l’escalfa. En canvi, així que el sol desapareix darrere l’horitzó, s’ha de posar llenya a l’estufa. Encara que s’hi vegin signes d’envelliment, per exemple diverses aurèoles provocades per les filtracions, es nota que la van arreglar amb molta cura. Les motllures estan decorades amb rosetes. El terra és de fusta. A les parets fins i tot s’hi endevinen els llocs on hi havien penjat quadres.
Al mig de la veranda hi ha una trapa. Dona al forjat sanitari. En Matthias el fa servir de rebost. Hi guarda la carn, la verdura i tot el que s’hagi de guardar en fresc o s’hagi de protegir del gel.
Travessen el sostre grans bigues de fusta lleugerament inclinades. A l’estiu, suposo que la pluja deu ressonar sobre la planxa del teulat amb un redoblament de timbal que fa pensar en l’interior dels cotxes i la ingravidesa dels viatges llargs. Però, de moment, la neu s’hi acumula sense fer soroll. Si pares l’orella, només se senten les bigues que cruixen per sobre dels nostres caps.
En Matthias apareix al pas de la porta. Té un aire d’explorador a la proa d’un vaixell.
Endevina què acabo de trobar, pregunta animat.
Durant un instant, darrere seu la porta està oberta. El passadís s’endinsa en la penombra i sembla que desemboqui en una sala espaiosa. M’imagino que és una casa amb sostres alts, habitacions grans i molts corredors. Una mena de laberint amb unes peces que comuniquen entre elles i d’altres que no tenen sortida. Una escala ampla deu dur al pis, també hi deu haver una aranya sobre la taula del menjador, prestatgeries imponents i una llar de foc de pedra al saló. Una cosa és segura, per a nosaltres és massa gran. És una casa impossible d’escalfar sense esgotar les reserves de llenya en poques setmanes. Per acabar morint-nos de fred després d’haver cremat tots els mobles.
Què, tens alguna idea?, insisteix.
Em mira esperant una resposta que no ve.
Un joc d’escacs, diu amb un sospir, em pensava que et faria il·lusió.
Tanca la porta amb un cop de cul. Els dèdals de l’altra banda desapareixen igual com han aparegut i les parets de la veranda s’estrenyen al voltant nostre.
CINQUANTA-SIS
Quan s’ha fet fosc ha entrat vent. Les ratxes sacsegen la veranda. Neva. Sento les volves que cauen contra el vidre com ocells enganyats pels reflexos.
En aquesta banda de la finestra fosca, em veig la cara. Una gran taca d’ombra, ulls desorientats, cabells greixosos, barba hirsuta. I, sota les flassades, el relleu pla del meu cos ajagut, prim, inútil.
En Matthias seu al balancí. Adoba les corretges d’una de les raquetes. El llum d’oli tremola. A poc a poc va apareixent sutge al globus de vidre. S’hauria de tallar el ble, però en Matthias no reacciona, està concentrat en el que fa.
Hem sopat. Els plats estan nets, el terra escombrat, la llenya tallada a mida. Tot és al seu lloc. No sé com s’ho fa. Les hores es confonen, els dies es repeteixen, però en Matthias va fent. No para mai. Realment mai, tret d’alguna vegada per llegir. D’un vespre a l’altre, feineja, neteja, cuina.
