Avui, el dia està tapat i els arbres s’han estret els uns contra els altres. El baròmetre assenyala cap avall. Una tempesta, potser. Fa de mal dir, quan el cel s’enfosqueix sempre ens imaginem que es prepara una tempesta. Mentrestant, les mallerengues piulen sota els arbres. Quan apareix un gaig, fugen precipitadament. Així que se’n va, tornen l’una darrere l’altra.
En Matthias em porta un bol de sopa, una fogassa de pa negre i unes quantes pastilles. S’asseu a taula i es recull un moment mentre jo em poso a la boca la primera cullerada. Havent dinat, compta les provisions i es queda davant de la trapa del rebost una bona estona. Després m’instal·la al sofà per canviar-me els llençols. M’agafa per sota les aixelles. Quan m’aguanta a pes de braços, les cames em ballen pengim-penjam com si fos un titella.
Del sofà estant, observo la silueta d’en Matthias a contrallum davant de la finestra. Quan aixeca els braços, els llençols s’inflen a l’aire i van caient a poc a poc. Semblen un paracaigudes de socors. Sento que remuga, rondina, grinyola. Em fa l’efecte que m’ho diu a mi, però amb prou feines articula i tinc la sensació que les paraules se li queden entre les dents. Curiosament, a mesura que les parpelles se’m tanquen per l’efecte de les medicines, sembla que la seva veu es defineix. Com si em parlés mentre dormo i les seves frases es barregessin amb els meus somnis. Com si volgués ficar-se’m al cap. O llançar-me un malefici.
Abans de la neu, no volies menjar res, i resulta que ara endrapes com un porc. Com un ogre. Tot sovint he tingut por que la febre se t’emportés. Però cada vegada te n’has sortit. Ets el meu obstacle, el meu contratemps. I el meu bitllet de tornada. Per més que et quedis fred, sé que t’agafes desesperadament a les meves frases. Potser aguantes bé el mal, però tens por del que vindrà després. Per això t’explico coses. El que sigui. Fragments de records, de fantasmes, de mentides. Cada vegada se t’il·lumina la cara. No gaire, però una mica. Al vespre, també et parlo del que llegeixo. De vegades molta estona, fins que l’alba fa fora la nit. Com aquest llibre que acabo d’acabar, ple d’històries que s’encavalquen i es prolonguen mil i una vegades d’una nit a l’altra. Jo vinc d’un altre món, d’un altre temps, ja ho saps, es veu de sobres. Ens separa més d’una generació i tot fa creure que el vell sorrut i tossut ets tu. Tots dos vivim entre ruïnes, però a mi la paraula no em paralitza com a tu. És la meva tècnica de supervivència, la meva mecànica, el meu desesper lluminós. Potser et vols mesurar amb mi? Potser vols fer una cursa de desferres? Mira que no estàs a l’altura. No diguis res. Calla encara més, si pots, tant me fa. Ets a les meves mans. Només caldria que jugués al mateix joc que tu, que no digués res més, i desapareixeries de mica en mica entre els replecs de les flassades. Voldries que passés el temps, però el temps t’espanta. Voldries curar-te tot sol, però no en sabries. Estàs immobilitzat aquí. Et mous per les profunditats. Fins i tot fer els gestos més senzills t’és impossible. Maleeixes el teu destí. No pots concebre que el teu cos al pic de la joventut estigui trencat, esclafat. Ja sé que desconfies, en canvi has après a acceptar que et cuidi. També estàs gelós de mi. Perquè jo m’aguanto dret. Mira-ho tu mateix, si em sents, a mi les cames m’aguanten. Mira, tinc el doble d’anys que tu i m’aguanto.
En Matthias fa una pausa. Sento que es gira i ve cap a mi.
D’ençà que neva, les restes de febre et fan deixar anar algun gemec, murmuris, fragments de frase. No és una conversa, però agafo el que em dones. A la meva edat, les trampes ja no em turmenten. La imaginació és una forma de valentia. Mira, mira més, mira millor, neva sense que ens n’adonem i el temps passa. Aviat, dic aviat per no dir més tard, molt més tard, aconseguiràs aixecar-te, te m’arraparàs per posar un peu davant de l’altre i aniràs tot sol del llit al sofà. Del sofà a la cadira. I després de la cadira fins a la vora de l’estufa. Cada dia miraràs una mica més la porta. Pesaràs les paraules sense pronunciar-les. Calcularàs el gruix de l’hivern maleint l’espectacle de les tempestes. Mesuraràs l’estat de les teves ferides, la magnitud de la nostra soledat, la mandra de la primavera i les reserves que tenim de menjar. M’escoltaràs sense que jo ho sàpiga i no entendràs com t’hauràs escapat de la mort. Aviat, dic aviat per no dir ara, ja, jo ja no tindré forces per lluitar per dos. Ja no em podré amagar darrere de la lentitud dels gestos o d’alguna esperança sense cap fonament. Però ho faré veure. I continuaré creient que et curaràs, continuaré creient en els dies que s’allarguen i en la neu que es fon. Reanimaré una vegada i una altra les guspires del ferrador, la progressió de la ciutat i la rialla de la meva dona. T’explicaré moltes més coses, si cal me les inventaré. No tenim elecció, és l’única manera d’afrontar el que ens espera. No et preocupis. Em quedaré aquí, et cuidaré. Tot anirà bé. No et preocupis, fingiré. No hi ha deu mil maneres de sobreviure.
2
Dèdal
O esperem que els dies i les nits se’ns mengin de viu en viu. O bé ens fabriquem unes ales i fugim volant. Només cal que ens enganxem plomes als braços, amb cera. Per emprendre el vol, n’hi ha prou que agafem embranzida. Després ja no ens podrà retenir res. Però abans de marxar escolta. Si voles massa baix, la humitat et posarà plom a les ales i t’esclafaràs a terra. Si voles massa alt, l’escalfor del sol les desintegrarà i t’estimbaràs en el buit.
SEIXANTA-DOS
D’ençà d’ahir, no bufa ni un alè de vent i cauen grans volves pesants. Els cristalls dibuixen línies denses, paral·leles. L’escala de neu amb prou feines es veu. Les petjades d’en Matthias d’aquests últims dies han quedat del tot cobertes. Tot està sumit en un silenci cotonós. Només se senten les flames que freguen les parets de l’estufa i en Matthias que estira sobre el taulell la pasta per fer una coca.
Truquen a la porta.
En Matthias es gira espolsant-se la farina de la roba i corre a obrir. Entra un home, cobert de neu que degota. Deixa a terra la bossa que duia a l’esquena i s’asseu al tamboret de l’entrada. Es desabriga mentre recupera l’alè. Reconeixem, sense sorpresa, la cara, la barba i el front lleugerament desguarnit. És en Joseph.
En Matthias està content de veure’l. És evident. Li ofereix un cafè i el convida a acostar-se a l’estufa. En Joseph li dona les gràcies, s’arromanga el jersei de llana i treu un paquet de tabac. Així que en Joseph encén el cigarret, pugen enlaire densos torterols de fum. Ens mira a l’un i a l’altre. En Matthias posa aigua a bullir i va mirant de reüll la bossa que ha portat el visitant, jo m’incorporo com puc al llit.
I què, pregunta mirant de dissimular una ganyota, va tot bé?
La neu, als seus peus, es fon, l’aigua regalima i s’eixampla davant seu. Fa l’efecte que estigui assegut sobre una roca i que miri lluny, cap a la nostra illa deserta.
SEIXANTA-TRES
Al poble, comença en Joseph, n’hi ha que diuen que encara nevarà uns quants dies. No sé pas com s’ho fan per llegir els núvols, però és el que afirmen. També diuen que l’hivern serà llarg. Però per saber això no cal ser endeví. En tot cas, hi ha molta neu pel mes que som. Fins i tot amb les raquetes costa de pujar fins aquí. És com si aquesta casa cada dia s’allunyés una mica més del poble.
Quan parla, fa grans gestos amb els braços i la cendra del cigarret li va caient sense que se n’adoni.
Aquesta setmana ha sortit del bosc un grup de caçadors. Ja no els esperàvem. Els altres ja fa dies que van tornar dels campaments de caça. Volien evitar de fer voltes inútils, per això van marxar quan el glaç dels llacs era prou gruixut per aguantar-los. Amb tots els quarters d’ant que han dut, els entenc.
