maleeixo el meu destí. En Matthias em parla. Veig que mou els llavis, però no sento res. Em sembla que intenta dir-me que ja està. Al cap d’uns quants segons, el mal afluixa una mica i aleshores, com si fóssim molt lluny l’un de l’altre, m’arriba, molt baixa, la seva veu.
Aguanta, diu, aguanta, que hem de fer l’altra cama, ara.
QUARANTA-CINC
Em sembla que durant la nit ha nevat una mica, però aquest matí el cel és blau i pur. Els caramells que pengen de la cornisa brillen.
Sobre l’estufa hi ha una olla plena de neu. A la tardor, en Matthias agafava l’aigua directament del rierol que baixa cap al poble. Era clara i neta. Tenia el gust de la pedra llisa i de les arrels. Hi havia matins que per emplenar la galleda havia de trencar el glaç. Al principi, només calia que pitgés la superfície, però al cap de poc ja va haver de fer servir una branca, i després una destral. Un dia se’n va cansar i va començar a fer fondre neu. No té el mateix gust, però no em puc queixar. Aquí, tot ho fa en Matthias. És ell qui es cuida de l’estufa, qui cuina, qui buida l’orinal on faig les meves necessitats. És qui decideix, qui disposa, qui assumeix. Aquí, l’amo de l’espai i del temps és ell.
Jo soc impotent. No tinc força, i encara menys mobilitat. No em veig ni amb cor de comunicar, d’interactuar, de conversar. Ni ganes. Prefereixo donar voltes a la meva dissort en silenci. Al principi, en Matthias no entenia per què callava així. Però després, amb el temps, em sembla que s’hi ha acostumat.
D’ençà de l’accident, em costa rememorar els fets. Amb el mal, la febre i el cansament, tinc la sensació que la durada habitual dels dies i les setmanes ha quedat alterada per la impaciència de la neu. Tinc la sensació que tot va anar molt de pressa. L’accident, els vigilants, l’operació, i em vaig trobar aquí, amb en Matthias. Sé perfectament que no m’hi volia pas. Que la meva presència el molesta, el destorba. Que li vaig capgirar els plans. Des de la pana d’electricitat, no hi ha res que vagi tal com ell havia previst.
Quan em van trobar sota el cotxe de cap per avall, els vigilants van veure perfectament que jo estava cardat. No hi havia res a fer. L’impacte m’havia destrossat les cames. Havia perdut molta sang. Per sort, quan em van il·luminar la cara, a algú li va semblar que em reconeixia. I va convèncer els altres que em portessin al poble.
Plovia. Queia un diluvi sobre el bosc. Recordo que els que em duien avançaven amb dificultat per culpa del fang. Al poble no hi havia metge. Però sí una veterinària i un farmacèutic. D’ençà de la pana, eren ells els qui es cuidaven dels ferits i els malalts. També eren ells els qui s’ocupaven dels casos greus, sense esperança.
Em van allitar en una habitacioneta fosca. Em van embolicar les cames amb un gran embenat i em van emmanillar a l’estructura del llit. Passava una mica de llum entre els llistons de la finestra condemnada. Cada vegada que alçava una mica el cap per veure on era, em travessava el cos un dolor fulminant.
Venien regularment a veure’m. Per portar-me menjar. Per donar-me pastilles. Per fer-me preguntes. Com em deia? On anava? L’accident? Em feia mal, molt de mal, i el món es resumia a unes quantes siluetes vinclades damunt meu com sobre un pou sense fons. Insistien perquè respongués les mateixes preguntes, una vegada i una altra. Per més que cridés i em debatés, era com si ningú entengués el que deia. Segurament es preguntaven si havien de posar fi al meu patiment o si havien d’intentar curar-me.
Quan finalment em deixaven sol, parava l’orella per entendre què passava a l’habitació del costat. Entrava i sortia gent. De vegades el to pujava i aconseguia desxifrar les converses. De vegades murmuraven i no se sentia res prou clar.
L’accident havia estat violent. Jo estava confús. Somiava en el cotxe. Buscava el meu pare. Els records se m’encavalcaven. No parava de veure l’escena. Dies i nits de camí. La pana d’electricitat, les benzineres desvalisades, les milícies als costats de les carreteres, el pànic a les ciutats. I tot d’una, a pocs quilòmetres del poble, en la llum cansada dels fars, dos braços enlaire. Els pneumàtics que xisclen sobre l’asfalt. Un cop de volant. Un impacte sord. La sang. Les esquerdes al parabrisa. Les voltes de campana. El meu cos projectat enfora. I després el pes del cotxe sobre les cames.
Feia més de deu anys que havia marxat d’aquest poble. Més de deu anys que no havia dit res, o quasi. Havia enterrat el passat i em pensava que no hi tornaria a posar mai més els peus. Però el vigilant no tenia cap dubte sobre mi i insistia perquè em curessin. La seva veu ressonava ben clara a l’altra banda de la paret.
Prou. No podem deixar que es mori així. No el reconeixeu? És el fill del mecànic. Feia molt de temps que no venia. Està en estat de xoc, doneu-li una oportunitat. El seu pare s’acaba de morir, però encara té família al poble. Els seus oncles i les seves ties viuen al començament del camí de la mina. Ara els vaig a buscar.
Els meus oncles i les meves ties van venir. Al principi jo em pensava que veia fantasmes, després vaig sentir-ne les veus i em van pujar les llàgrimes als ulls.
Sí, van confirmar els meus oncles, impressionats pel meu estat lamentable, sí que és ell. Mentrestant, les ties m’agafaven les mans i intentaven entendre què m’havia passat. Jo estava tan content de veure’ls que no aconseguia dir ni una paraula.
Les manilles, traieu-li les manilles, van exigir. Immediatament.
Els van explicar que d’ençà que havia sabut que el pare s’havia mort estava molt agitat i que s’havia d’evitar que em fes més mal. Els oncles i les ties van anar a l’habitació del costat. Parlaven de la meva situació, ho sé, però no sentia prou bé què deien. Semblava seriós.
Al cap d’una estona, van entrar la veterinària i el farmacèutic. Es van instal·lar al costat del meu llit. Després d’encendre la lot que duia al front, la veterinària va tallar les benes que m’envoltaven les cames. Jo l’observava de reüll, perquè la seva cara em sonava. Quan va constatar la gravetat de les ferides, se li van marcar més les faccions. Es va girar cap al farmacèutic, que va assentir amb el cap. La veterinària es va posar una mascareta i guants, em va llançar una mirada i vaig veure que ella també m’havia reconegut. Quan el farmacèutic va posar-me una esponja sobre la boca i el nas, ella em va dir que comptés fins a deu. La veu. Sí, aquella veu em recordava alguna cosa. Sí, em ballava pel cap, però no aconseguia que em sortís com es deia. El raig del llum frontal escombrava l’habitació. I després tot es va tornar negre.
Quan vaig recuperar els sentits, no sabia on era. Per sort, tenia les ties al costat del llit. Les sentia parlar en veu baixa. Vaig alçar el cap i vaig veure que unes immenses fèrules de fusta m’immobilitzaven les cames. Així que es van adonar que em bellugava, se’m van tirar a sobre.
No pateixis. L’operació ha anat bé. Ja ho veuràs, te’n sortiràs. Té, beu una mica. Descansa. Has de recuperar forces. Sí, descansa.
Al cap de no res estava esgotat i em vaig tornar a sumir en malsons de persecucions, d’animals afamats i de laberints.
L’endemà o l’endemà passat, no ho sé, el vigilant em va venir a veure. Finalment em va treure les manilles. Portava aigua, un tros de pa i una llauna de tonyina. També ho va aprofitar per fer-me preguntes. Quan va veure que no li responia, va callar un moment, i després va canviar d’estratègia.
Encara que l’electricitat acabi tornant, les coses ja no seran iguals mai més. Tot el que ha passat d’ençà de la pana ha desfigurat la vida d’abans. Aquí potser ens en sortim una mica millor que a la ciutat, però no és gens fàcil. Al principi, tothom s’ajudava,
