diu la Lorraine.
Podem parlar d’una altra cosa?
La Lorraine fa una ganyota. Ell mira fixament a través del parabrisa i fa veure que no ho ha vist.
Tres setmanes després
(febrer 2011)
Seu davant del tocador i es mira la cara al mirall. A la cara li falta definició al voltant de les galtes i la mandíbula. És una cara com un artefacte tecnològic, i els ulls són cursors que parpellegen. O potser li recorda la lluna reflectida al damunt d’alguna cosa, tremolosa i obliqua. Ho expressa tot a la vegada, que és el mateix que no expressar res. Arriba a la conclusió que en aquesta ocasió anar maquillada li faria passar vergonya. Sense deixar de mirar-se als ulls, fica el dit en un pot obert de crema per als llavis transparent, i se’n posa.
A baix, quan agafa l’abric del penjador, l’Alan, el seu germà, surt de la sala d’estar.
On vas?, li diu.
Surto.
Surts a on?
Ella fica els braços a les mànigues de l’abric i després es posa bé el coll. Ara comença a estar nerviosa i espera que el seu silenci comuniqui insolència més que no pas incertesa.
Només surto a caminar, diu.
L’Alan es posa davant de la porta.
El que sé segur és que no surts perquè hagis quedat amb amics, diu. Perquè d’amics no en tens, oi que no?
No, no en tinc.
Ara la Marianne somriu, un somriure plàcid, amb l’esperança que aquest gest de submissió calmarà el seu germà i farà que s’aparti de la porta. Però en canvi, ell li diu: Per què ho fas, això?
El què?, diu ella.
Aquest somriure estrany que fas.
Ell la imita, retorça la cara en una ganyota lletja, ensenyant les dents. Tot i que somriu, la força i l’exageració de la imitació fan que sembli enrabiat.
Estàs contenta de no tenir amics?, li diu.
No.
Sense deixar de somriure, la Marianne fa dues petites passes enrere, i llavors es gira i se’n va cap a la cuina, on hi ha una porta de vidre que dona al jardí. L’Alan li va al darrere. L’agafa pel braç i li clava una estrebada per apartar-la de la porta. Ella nota com se li tiba la mandíbula. Els dits d’ell li comprimeixen el braç a través de l’abric.
Si vas a plorar-li sobre això a la mama, diu l’Alan.
No, diu la Marianne, no. Només surto a fer un volt. Gràcies.
La deixa anar i ella s’esquitlla per la porta del jardí, i la tanca darrere seu. A fora, l’aire és molt fred i li comencen a espetegar les dents. Fa la volta a la casa, agafa el caminet de grava i surt al carrer. El braç li batega, al lloc on ell l’ha agafada. Es treu el mòbil de la butxaca i escriu un missatge, s’equivoca repetidament de tecla, ho esborra i torna a escriure. A la fi l’envia: Ja vinc. Abans d’haver tornat a guardar el mòbil, rep una resposta: genial fins ara.
Quan s’acabava l’últim trimestre, l’equip de futbol de l’institut va arribar a la final d’una competició, i tots els d’aquell curs es van haver de saltar les tres últimes classes per anar a veure el partit. La Marianne no els havia vist jugar mai. No li interessaven els esports, i l’educació física li provocava angoixa. A l’autobús que els portava al partit, va posar-se els auriculars i ningú no va parlar amb ella. Per la finestra: bestiar negre, prats verds, cases blanques amb teules marrons. Els de l’equip de futbol seien tots junts a la part del darrere de l’autobús, bevien aigua i es donaven cops a l’esquena els uns als altres per donar-se moral. A la Marianne li feia la impressió que la seva autèntica vida tenia lloc en una altra banda, molt lluny d’allà, que tenia lloc sense ella, i no sabia si algun dia arribaria a esbrinar on era ni si arribaria a formar-ne part. A l’institut tenia aquesta sensació sovint, però no anava mai acompanyada de cap imatge concreta sobre com havia de ser la seva autèntica vida, o què hi havia de sentir. Només sabia que, quan la seva autèntica vida comencés de debò, ja no li caldria imaginar-se-la.
Durant el partit no va ploure. Els hi havien portat perquè s’estiguessin drets als laterals del camp i animant. La Marianne era a prop de la porteria, amb la Karen i algunes noies més. Semblava que tots tret de la Marianne se sabien de memòria els càntics de l’institut, amb unes lletres que ella no havia sentit mai de la vida. A la mitja part encara anaven zero a zero, i la senyoreta Keaney va repartir sucs i barretes energètiques. A la segona part, van canviar de camp, i els davanters de l’institut van jugar a prop del lloc on s’estava la Marianne. En Connell Waldron era el davanter centre. El veia allà al mig amb l’equipació de futbol, els pantalons curts blancs i brillants, la samarreta de l’institut amb el número nou a l’esquena. Tenia molt bon posat, molt més que cap dels altres jugadors. La seva figura era com una línia llarga i elegant dibuixada amb pinzell. Quan la pilota anava cap a la seva banda, ell corria amunt i avall i a vegades aixecava una mà, i després tornava a quedar-se quiet. Mirar-lo era agradable, i la Marianne no pensava que ell sabés o li importés on era ella. Algun dia, després de l’institut, li podria dir que se l’havia estat mirant, i ell se’n riuria i li diria que era molt rara.
Al minut setanta, l’Aidan Kennedy va endur-se la pilota per la banda esquerra del camp i la va passar a en Connell, que va xutar des del vèrtex de l’àrea de penal, per damunt dels caps dels defenses, i va fer entrar la pilota fins al fons de la porteria. Tothom va cridar, fins i tot la Marianne, i la Karen li va passar el braç per la cintura i la va estrènyer. Cridaven juntes; havien vist una cosa màgica que havia dissolt les relacions socials normals entre totes dues. La senyoreta Keaney xiulava i picava de peus. Al camp, en Connell i l’Aidan es van abraçar com germans retrobats. En Connell era preciós. A la Marianne se li va acudir que tenia moltes ganes de veure’l tenir relacions sexuals amb algú; no calia que fos amb ella, podia ser amb qualsevol. Seria una experiència preciosa només pel fet de poder-lo mirar. Sabia que aquesta era la mena de pensaments que la feien diferent de l’altra gent de l’institut, i més rara.
Als companys de classe de la Marianne sembla que els agrada molt anar a l’institut, i que ho troben normal. Posar-se el mateix uniforme cada dia, obeir en tot moment regles arbitràries, patir escrutini i vigilància pel seu mal comportament, tot això per a ells és normal. No perceben l’institut com un entorn opressiu. L’any passat la Marianne es va discutir amb el professor d’Història, el senyor Kerrigan, perquè la va enxampar mirant per la finestra durant la classe; cap dels seus companys li va fer costat. A ella li semblava una bogeria tan evident, haver-se de posar una disfressa cada matí i que la fessin anar en ramat tot el dia per l’interior d’un edifici enorme, i que ni tan sols se li permetés mirar cap on ella volia, fins i tot el moviment dels seus ulls quedava sotmès a la jurisdicció de les regles de l’institut. No aprendràs res si t’estàs tota l’estona mirant per la finestra, li va dir el senyor Kerrigan. La Marianne, que ja havia perdut la paciència, li va replicar: No s’enganyi, no tinc res a aprendre, amb vostè.
En Connell li havia dit feia poc que recordava aquest incident, i que en aquell moment li havia semblat que havia estat massa dura amb el senyor Kerrigan, que de fet era un dels professors més raonables. Però entenc què volies dir, va afegir en Connell. Això de sentir-te una mica empresonada a l’institut, això ho entenc. T’hauria d’haver deixat mirar per la finestra, en això hi estic d’acord. No feies mal a ningú.
