la seva atenció li fa un pànic terrible, que no només té a veure amb la Marianne, sinó també amb el seu futur, amb tot el que ell té a l’abast.
Llavors ella diu: Jo mai no faria veure que no et conec, Connell.
El silenci es fa molt intens, després d’això. Durant uns segons, ell s’està ajagut, immòbil. Esclar, a l’institut ell fa veure que no coneix la Marianne, però no tenia pas la intenció de treure el tema. Les coses són així, i ja està. Si la gent sabés què ha fet amb la Marianne en secret mentre la ignorava cada dia a l’institut, la seva vida s’hauria acabat. Caminaria pel passadís i els ulls de la gent el seguirien, com si fos un assassí en sèrie, o alguna cosa pitjor. Els seus amics no el consideren un pervertit, algú que pugui dir a la Marianne Sheridan, a plena llum del dia, totalment serè: Em puc escórrer a la teva boca? Amb els seus amics, ell es comporta d’una manera normal. Ell i la Marianne tenen la seva pròpia vida privada, a la seva habitació, on ningú no els pot destorbar, i per tant no hi ha cap raó per barrejar els dos mons diferenciats. Tot i això, s’adona que ha badat i que ha permès que aquest tema tragués el cap a la conversa, encara que ell no ho volia; i ara ha de dir alguna cosa.
No ho faries?, diu.
No.
Molt bé, m’apunto a Filologia al Trinity, doncs.
De veritat?, diu ella.
Sí. M’és força igual, trobar feina o no.
Ella li somriu, com si tingués la impressió que s’ha imposat en la discussió. A ell li agrada donar-li aquesta impressió. Per un moment, li sembla possible conservar tots dos mons, totes dues versions de la seva vida, i passar de l’un a l’altre com si travessés una porta. Pot tenir el respecte d’algú com la Marianne i també pot caure bé a l’institut, pot tenir opinions i preferències secretes, no hi ha d’haver cap mena de conflicte, no ha de triar una cosa per davant de l’altra. Només amb alguns subterfugis, pot viure dues existències totalment separades, sense enfrontar-se mai a la pregunta definitiva de què fer amb la seva vida o de quina mena de persona és. Aquest pensament li representa un consol tan gran que durant uns segons evita mirar la Marianne, només per poder-s’ho creure uns instants més. Sap que, quan se la miri, ja no s’ho podrà creure.
Sis setmanes després
(abril 2011)
Tenen el seu nom en una llista. Li ensenya el carnet al segurata. Quan entra, l’interior està poc il·luminat, és cavernós i d’un color vagament morat, amb una barra llarga a cada costat i uns esglaons que baixen fins a la pista de ball. El local fa olor d’alcohol ranci i del deix metàl·lic del gel sec. Ja hi ha unes quantes noies de la comissió de recaptació de fons assegudes al voltant d’una taula, mirant-se llistes. Hola, diu la Marianne. Es giren per mirar-se-la.
Hola, diu la Lisa. Sí que t’hi has esforçat.
Estàs preciosa, diu la Karen.
La Rachel Moran no diu res. Tothom sap que la Rachel és la noia més popular de l’institut, però no ho pot dir ningú. En canvi, tothom ha de fer veure que no s’adona que té una vida social organitzada jeràrquicament, amb determinada gent al capdamunt, uns quants barallant-se al nivell mitjà, i uns altres al capdavall. A vegades la Marianne es veu a ella mateixa a la part més baixa de l’escala, però en altres moments s’imagina completament fora de l’escala, sense que la seva mecànica l’afecti, perquè de fet ella no desitja la popularitat, ni vol fer res per aconseguir-la. Des de la seva situació privilegiada, no és gens evident quines recompenses reparteix l’escala, ni tan sols als que són al capdamunt de tot. Es frega el braç i diu: Gràcies. Voleu alguna cosa per beure? Vaig al bar.
Em pensava que no bevies alcohol, diu la Rachel.
Jo vull una ampolla de West Coast Cooler, diu la Karen. Si et va bé.
L’única beguda alcohòlica que ha tastat mai la Marianne és el vi, però quan arriba a la barra decideix demanar un gintònic. El cambrer li mira els pits sense complexos mentre ella li parla. La Marianne no tenia ni idea que els homes, fora de les pel·lícules i de la tele, fessin de debò aquestes coses, i l’experiència li fa sentir un estremiment de feminitat. Porta un vestit negre molt prim que se li arrapa al cos. El local està gairebé buit, tot i que tècnicament l’esdeveniment ja ha començat. A la taula, la Karen li agraeix exageradament la copa. Te la pagaré, li diu. No pateixis, diu la Marianne, que fa un gest amb la mà.
Finalment, la gent comença a arribar. Sona la música, un remix potent de Destiny’s Child, i la Rachel dona a la Marianne el bloc de números de la rifa i li explica el sistema de preus. Es va votar la Marianne com a membre de la comissió de recaptació de fons del ball presumiblement per fer-li una broma, però de tota manera havia d’ajudar a organitzar els esdeveniments. Amb el bloc de números a la mà, continua rondant a prop de les altres noies. Està acostumada a observar aquesta gent a distància, gairebé de manera científica, però aquesta nit, pel fet d’haver de conversar i somriure educadament, ja no és una observadora sinó una intrusa, i se sent força incòmoda. Ven uns quants números, dona canvi del moneder que porta a la bossa, demana més copes, mira cap a la porta i n’aparta la vista, decebuda.
Els nois van força tard, diu la Lisa.
De tots els nois possibles, la Marianne sap perfectament a qui fa referència: en Rob, amb qui la Lisa té una relació intermitent, i els seus amics, l’Eric, en Jack Hynes i en Connell Waldron. La Marianne s’ha adonat perfectament que van tard.
Si no apareixen, penso assassinar en Connell, diu la Rachel. Ahir em va dir que segur que vindrien.
La Marianne no diu res. La Rachel parla sovint d’en Connell d’aquesta manera, fa al·lusió a converses privades que han tingut lloc entre tots dos, com si fossin confidents. En Connell no fa cas d’aquest comportament, però tampoc fa cas de les insinuacions que en fa la Marianne quan estan sols.
Segurament encara deuen estar bevent a casa d’en Rob, diu la Lisa.
Aniran ben torrats quan arribin, diu la Karen.
La Marianne treu el mòbil de la bossa i escriu un missatge a en Connell: Discussió animada sobre el tema de la vostra absència. Penseu venir? Abans no passen trenta segons, ell respon: sí en jack ha vomitat i l’hem hagut de fer pujar a un taxi etc. però ja venim. com et va a tu això de fer vida social. La Marianne li escriu: Ara soc la nova noia més popular de l’institut. Tothom em passeja a coll per la pista de ball corejant el meu nom. Es fica el mòbil a la bossa. Res no li resultaria més estimulant en aquests moments que dir: Arribaran de seguida. Quin estatus tan terrorífic i desconcertant que adquiriria en un sol instant, tan desestabilitzador, tan destructiu.
Tot i que Carricklea és l’únic lloc on la Marianne ha viscut, no és un poble que conegui particularment bé. No va als pubs de Main Street a beure, i abans d’aquesta nit no havia estat mai a l’únic club nocturn del poble. No ha anat a veure mai la urbanització de Knocklyon. No sap com es diu el riu que corre marronós i enfangat pel costat del supermercat Centra i per darrere de l’aparcament de l’església, arrossegant bosses de plàstic transparent, ni sap cap on va el riu. Qui l’hi diria, totes aquestes coses? Només surt de casa per anar a l’institut, i els diumenges per fer l’excursió obligada a missa, i per anar a casa d’en Connell quan no hi ha ningú. Sap el temps que es tarda a arribar a la ciutat de Sligo —vint minuts—, però la localització d’altres pobles, i la seva mida en relació amb Carricklea, són un misteri per a ella. Coolaney, Skreen, Ballysadare, està força segura que tots aquests llocs són a prop de Carricklea, i els
