la mateixa manera, li és impossible saber quines famílies són considerades al poble bones famílies, i quines no. És de les coses que li agradaria saber, només per poder mostrar-hi tot el rebuig. Ella és d’una bona família i en Connell és d’una de dolenta, això sí que ho sap. Els Waldron són coneguts a Carricklea. Un dels germans de la Lorraine va estar a la presó una vegada, la Marianne no sap per què, i un altre va tenir un accident de moto a la rotonda fa uns quants anys i va estar a punt de morir. I esclar, la Lorraine es va quedar embarassada als disset anys i va deixar l’institut per tenir el nen. De tota manera, en Connell està considerat un molt bon partit. És aplicat, juga a futbol de davanter centre, és atractiu, no es baralla. Cau bé a tothom. És tranquil. Fins i tot la mare de la Marianne dirà, amb aprovació: Aquest noi no sembla pas un Waldron. La mare de la Marianne és advocada. El seu pare també era advocat.
La setmana passada, en Connell va mencionar una cosa anomenada «la fantasma». La Marianne no n’havia sentit a parlar mai, li va haver de preguntar què era. Ell va aixecar les celles. La fantasma, va dir. La urbanització fantasma, Mountain View. És allà, just al darrere de l’institut. La Marianne havia estat vagament conscient d’unes obres als terrenys de darrere l’institut, però no sabia que ara hi havia una urbanització, allà, ni que no hi vivia ningú. La gent hi va a beure, va afegir en Connell. Ah, va dir la Marianne. Li va preguntar com era el lloc. Ell va dir que li agradaria poder-l’hi ensenyar, però que sempre hi havia gent. Ell sovint fa comentaris despreocupats sobre coses que «li agradarien». M’agradaria que no te n’haguessis d’anar, diu quan ella se’n va, o: M’agradaria que et poguessis quedar a dormir. Si ell de debò volgués que passés qualsevol cosa d’aquestes, passaria; la Marianne ho sap perfectament. En Connell sempre aconsegueix el que vol, i després s’autocompadeix quan el que vol no el fa feliç.
El cas és que va dur-la a veure la urbanització fantasma. Hi van anar amb el cotxe d’ell una tarda, en Connell va sortir primer per assegurar-se que no hi havia ningú, abans que ella el seguís. Les cases eren enormes, amb façanes de formigó nu i els patis del davant plens de males herbes. Alguns dels forats de les finestres estaven tapats amb plàstics, que el vent feia espetegar escandalosament. Plovia, i ella s’havia deixat la jaqueta al cotxe. Va encreuar els braços i va empetitir els ulls per mirar-se les teules de pissarra molles.
Vols fer un cop d’ull a dintre?, va dir en Connell.
La porta del número 23 estava oberta. A dins de la casa hi havia menys soroll i era més fosc. Estava molt brut. Amb la punta de la sabata, la Marianne va empènyer una ampolla de sidra buida. El terra estava ple de puntes de cigarret i algú havia arrossegat un matalàs cap a una sala d’estar on no hi havia res més. El matalàs estava ple de taques d’humitat i del que semblava sang. És força sòrdid, va dir la Marianne en veu alta. En Connell, en silenci, mirava al voltant.
Hi vens molt sovint?, va preguntar-li ella.
Ell va arronsar les espatlles. No gaire, va dir. Abans de tant en tant, ara no gaire.
Sisplau, digue’m que no t’has follat ningú en aquest matalàs.
Ell va somriure, absent. No, va dir. Això és el que et penses que faig els caps de setmana?
Més o menys.
Ell no va dir res, i això va fer que la Marianne se sentís encara pitjor. Sense fixar-s’hi, en Connell va clavar una puntada de peu a una llauna aixafada de Dutch Gold, i va enviar-la lliscant cap a les portes del pati.
Aquesta casa deu ser tres vegades més gran que la meva, va dir. A tu què et sembla?
La Marianne es va sentir idiota per no haver-se adonat en què estava pensant ell. Segurament, va dir. No he vist el pis de dalt, esclar.
Quatre dormitoris.
Cony.
Ben buits, sense ningú que hi visqui, va dir. Per què no regalen aquestes cases, si no les poden vendre? No m’estic fent el graciós, t’ho pregunto de debò.
Ella va arronsar les espatlles. No entenia per què, realment.
Té alguna cosa a veure amb el capitalisme, va dir.
Sí. Tot hi té a veure, aquest és el problema, no?
Ella va fer que sí. En Connell se la va mirar, com si s’acabés de despertar d’un somni.
Tens fred?, va dir. Fas cara d’estar glaçada.
Ella va somriure, es va fregar el nas. Ell es va descordar la jaqueta negra que duia i l’hi va posar a les espatlles. Eren molt a prop l’un de l’altra. Ella s’hauria ajagut a terra i hauria deixat que ell hi caminés per damunt, si hagués volgut; i ell ho sabia.
Quan surto el cap de setmana, o quan sigui, va dir, no vaig al darrere d’altres noies ni res d’això.
La Marianne va somriure i va dir: Ja, suposo que són elles les que et venen al darrere.
Ell va somriure, es va mirar les sabates. T’has fet una idea molt estranya de mi, va dir.
Ella li va estrényer la corbata de l’uniforme. Era la primera vegada a la vida que podia dir bestieses i fer servir paraulotes, i per tant ho feia molt sovint. Si volgués que em follessis aquí, va dir, ho faries?
L’expressió d’ell no va canviar, però va bellugar una mica les mans per dins el jersei de la Marianne, per demostrar que l’escoltava. Al cap d’uns segons, va dir: Sí. Si tu volguessis, sí. Sempre em fas fer unes coses molt rares.
Què vols dir?, va preguntar ella. Jo no puc fer que facis res.
I tant que pots. Et penses que hi ha cap altra persona que sigui capaç de fer-me fer aquestes coses després de classe?
Què vols que faci? Que et deixi en pau?
Ell se la va mirar, sorprès per aquest gir de la conversa. Va sacsejar el cap, i va dir: Si ho fessis...
Ella se’l va mirar, però ell no va dir res més.
Si fes què?, va dir ella.
No ho sé. Vols dir si no volguessis que ens tornéssim a veure? Em quedaria ben parat, la veritat, perquè a mi em sembla que t’ho passes bé.
I si trobés algú que m’agradés més?
Ell va riure. La Marianne se’n va desempallegar i li va girar l’esquena, emprenyada; es va abraçar el pit. Ell va dir: Ei, però ella no es va girar. Mirava cap al matalàs fastigós ple de taques de color de rovell. En Connell se li va acostar per darrere, amb delicadesa, i li va aixecar els cabells per fer-li un petó al clatell.
Perdona que hagi rigut, va dir. Em fas sentir insegur, quan parles de no voler passar més temps amb mi. Em pensava que t’agradava.
Ella va tancar els ulls. M’agrades, va dir.
Doncs si coneguessis algú que t’agradés més, m’emprenyaria, d’acord? Ara que ho preguntes. No m’agradaria gens. Em sents?
Avui el teu amic Eric ha dit davant de tothom que jo era ben plana.
En Connell es va aturar. Ella li notava la respiració. Jo no ho he sentit, va dir.
Eres al lavabo,
