va mirar la seva mare com plegava la bossa reutilitzable.
Et pensaves que no ho sabia?, va dir ella.
En Connell va tancar els ulls uns segons i va tornar-los a obrir. Va arronsar les espatlles.
A veure, sabia que venia algú a les tardes, va dir la Lorraine. I treballo a casa seva, no?
Ell va fer que sí amb el cap, incapaç de parlar.
Et deu agradar molt, va dir la Lorraine.
Per què ho dius?
No és per això, que te’n vas al Trinity?
En Connell es va tapar la cara amb les mans. Llavors la Lorraine va començar a riure, la sentia. Ara mateix em fas venir ganes de no anar-hi, va dir.
Au, para.
En Connell va mirar a dintre de la bossa que havia deixat a la taula i en va treure un paquet d’espaguetis. Tímidament, se’n va anar cap a l’armari del costat de la nevera i va deixar-lo amb la resta de paquets de pasta.
La Marianne és la teva nòvia, doncs?, va dir la Lorraine.
No.
Què vol dir, això? Te’n vas al llit amb ella, però no és la teva nòvia?
Ara t’estàs ficant en la meva vida, va dir ell. No m’agrada, no és cosa teva.
Va tornar cap a la bossa i en va treure una dotzena d’ous, que va deixar al taulell, al costat de l’oli de gira-sol.
És per la seva mare?, va dir la Lorraine. Et penses que et faria mala cara?
Què?
Perquè potser te’n faria, eh?
Fer-me mala cara?, va dir en Connell. Això és una bogeria, què he fet de dolent, jo?
Em sembla que podria trobar que estem una mica per sota del seu nivell.
Es va mirar la seva mare des de l’altra banda de la cuina mentre guardava una capsa de cereals de marca blanca a l’armari. La idea que la família de la Marianne es considerés superior a ell i la Lorraine, massa bons per relacionar-se amb ells, no se li havia acudit mai. Es va adonar, amb sorpresa, que la idea el posava furiós.
Què passa, es pensa que no som prou bons per a ells?, va dir.
No ho sé. Podríem esbrinar-ho.
No li fa res que tu li netegis la casa, però no vol que el teu fill surti amb la seva filla? Quin fart de riure. És una cosa digna del segle XIX, m’estic morint de riure.
No sembla pas que riguis, va dir la Lorraine.
T’asseguro que sí. Per fer-se’n un tip.
La Lorraine va tancar l’armari i es va girar per mirar-se’l amb curiositat.
De què va, tant de secret, doncs?, va dir. Si no és pel que pugui dir la Denise Sheridan. Que potser la Marianne té nòvio o alguna cosa així, i no vols que ell ho sàpiga?
Fas unes preguntes molt intrusives.
Sí que té nòvio, doncs?
No, va dir ell. Però és l’última pregunta que et contesto.
Les celles de la Lorraine es van bellugar, però no va dir res. En Connell va rebregar la bossa de plàstic buida de la taula i llavors va fer una pausa allà al mig, amb la bossa ben comprimida a la mà.
No ho diràs a ningú, oi?, va dir.
Això comença a sonar molt estrany. Per què no ho hauria de dir a ningú?
En Connell, amb la impressió de tenir el cor de pedra, va respondre: Perquè no en trauries res, i a mi em buscaries problemes. Va rumiar un moment i va afegir, incisiu: I a la Marianne també.
Ai, Déu meu, va dir la Lorraine. No ho vull ni saber.
Ell va continuar esperant, amb la sensació que la Lorraine encara no havia promès sense ambigüitats que no ho diria a ningú, i ella va aixecar les mans, exasperada, i va dir: Tinc coses més interessants per xafardejar que la teva vida sexual, d’acord? No pateixis.
Llavors ell va pujar a la seva habitació i es va asseure al llit. No sabia quant de temps s’hi va estar, allà assegut. Pensava en la família de la Marianne, en la idea que ella era massa bona per a ell, i també en el que ella li havia dit la nit abans. Havia sentit dir a alguns tios de l’institut que a vegades les noies s’inventaven històries sobre elles mateixes per cridar l’atenció, deien que els havien passat coses dolentes. I la Marianne li havia explicat una història que cridava força l’atenció, que el seu pare li havia pegat quan era petita. El pare era mort, ara, i per tant no es podia defensar. En Connell veia que potser la Marianne li havia dit una mentida per guanyar-se la seva simpatia, però també sabia, amb tanta claredat com era possible, que no ho havia fet, allò. Al contrari, tenia la impressió que la Marianne s’havia callat el pitjor. Li removia l’estómac tenir aquella informació sobre ella, estar-hi lligat d’aquella manera.
Això va ser ahir. Aquest matí havia arribat d’hora a l’institut, com sempre, i en Rob i l’Eric havien començat a aclamar-lo quan havia anat a deixar els llibres a l’armariet. Havia deixat caure la bossa a terra; els havia ignorat. L’Eric li va posar un braç a les espatlles i va dir: Au va, explica. Te la vas tirar, l’altra nit? En Connell va remenar a la butxaca per trobar la clau de l’armariet i va arronsar les espatlles per treure’s el braç de l’Eric de sobre. Quina gràcia, va dir.
M’han dit que fèieu molt bona parella, quan te la vas endur amb el cotxe, va dir en Rob.
Va passar alguna cosa?, va preguntar l’Eric. Sigues sincer.
Evidentment que no, va dir en Connell.
Per què és tan evident?, va dir la Rachel. Tothom sap que li agrades.
La Rachel seia a l’ampit de la finestra i gronxava les cames lentament, endavant i endarrere, llargues i negres com la tinta, amb unes malles opaques. En Connell no li va tornar la mirada. La Lisa seia a terra, amb l’esquena arrepenjada als armariets, acabant deures. La Karen encara no havia arribat. En Connell va desitjar que aparegués la Karen.
Segur que se la va tirar, va dir en Rob. Però no ens ho dirà mai.
Jo no t’ho tindria en compte, va dir l’Eric, no és pas lletja, quan s’hi esforça una mica.
No, només és una malalta mental, va dir la Rachel.
En Connell va fer veure que buscava alguna cosa a l’armariet. Les mans i el coll li havien començat a suar una mica.
Per què sou tan cabrons?, va dir la Lisa. Què us ha fet, la pobra noia?
La qüestió és què li ha fet a en Waldron, va dir l’Eric. Mira-te’l, amagat a dins de l’armariet. Au va, canta. Te l’has follat?
No, va dir ell.
Doncs
