com alguns dels altres pacients, només té cinquanta-vuit anys. La mateixa edat que la mare de la Marianne, pensa en Connell. Sembla que la seva àvia té el maluc força fotut, i segurament trencat, i en Connell ha hagut de portar la Lorraine en cotxe fins a Sligo per anar a l’hospital. Al llit de l’altra banda de la sala, algú tus.
Estic bé, diu ell. A fora fa calor.
La seva àvia sospira, com si aquell comentari sobre el temps li resultés dolorós. Segurament l’hi resulta, perquè tot el que fa ell li resulta dolorós: ella el detesta perquè està viu. Se’l mira de cap a peus amb una expressió crítica.
La veritat és que no t’assembles a la teva mare, oi que no?, li diu.
No, diu ell. No m’hi assemblo.
Físicament, la Lorraine i en Connell són de tipus diferents. La Lorraine és rossa i té una cara suau, gens cantelluda. Els tios de l’institut la troben atractiva, cosa que sovint li diuen a en Connell. Segurament és atractiva, i què?, ell no ho troba pas ofensiu. En Connell té els cabells més foscos i una cara d’home dur, com el retrat robot d’un criminal. Sap, de tota manera, que la seva àvia no ho diu pas com a observació sobre la seva aparença física, sinó com a comentari sobre la seva paternitat. Molt bé, ell no hi té res a dir.
Ningú tret de la Lorraine sap qui és el pare d’en Connell. Ella diu que l’hi pot preguntar quan ho vulgui saber, però la veritat és que a ell no li cal. Algunes nits, quan surt, els seus amics treuen el tema del seu pare, com si fos una cosa profunda i carregada de significat de què només poden parlar quan van borratxos. En Connell ho troba depriment. Ell no pensa mai en l’home que va deixar prenyada la Lorraine, per què hi hauria de pensar? Els seus amics sembla que estiguin obsessionats amb els seus, de pares, obsessionats per emular-los o per ser diferents d’ells en aspectes concrets. Quan es barallen amb els seus pares, les baralles sempre semblen voler dir una cosa en la superfície, però per sota amaguen un altre significat secret. Quan en Connell es baralla amb la Lorraine, normalment és per coses com ara deixar una tovallola molla al sofà, i ja està, és per la tovallola i prou, o com a molt per la tendència fonamentalment despreocupada d’en Connell, perquè ell vol que la Lorraine el vegi com una persona responsable tot i l’hàbit que té de deixar tovalloles per tot arreu, i la Lorraine diu que si per a ell fos tan important que el veiessin com una persona responsable, ho demostraria amb les seves accions, i aquesta mena de coses.
A final de febrer va dur la Lorraine amb cotxe fins al col·legi electoral, per votar, i pel camí ella li va preguntar qui votaria. Un dels candidats independents, va dir ell, vagament. Ella va riure. No m’ho diguis, va dir. El comunista Declan Bree. En Connell, que no es va sentir provocat, no va deixar de mirar-se la carretera. Ens aniria bé una mica més de comunisme, en aquest país, ja t’ho diré, va dir ell. De cua d’ull, podia veure que la Lorraine somreia. Au va, camarada, va dir ella. Vaig ser jo, la que et va criar amb aquests valors socialistes, te’n recordes? És veritat que la Lorraine té valors. Està interessada en Cuba, i en la causa de l’alliberament de Palestina. Al final, en Connell va votar per Declan Bree, que va quedar fora, en cinquena posició. Dos dels escons van ser per al Fine Gael i els altres dos per al Sinn Féin. La Lorraine va dir que era una desgràcia. Canviar una colla de criminals per una altra, va dir. Ell va enviar un missatge a la Marianne: fg al govern, puta merda. Ella li va respondre: El partit de Franco. En Connell va haver de buscar què volia dir.
L’altra nit, la Marianne li va dir que pensava que ell era una persona com cal. Va dir que era bona persona, i que queia bé a tothom. Hi pensava molt sovint, en això. Era una cosa agradable de pensar. Ets una bona persona i caus bé a tothom. Per posar-se a prova, mirava de no pensar-hi una estona, i després hi tornava a pensar per veure si encara el feia sentir bé, i sí. Per alguna raó, li agradaria poder dir a la Lorraine el que li havia dit la Marianne. Tenia la impressió que allò la tranquil·litzaria, però de què? Que el seu únic fill no era una persona que no valia res, al capdavall? Que no havia malgastat la seva vida, ella?
I he sentit a dir que te’n vas al Trinity College, diu la seva àvia.
Sí, si trec prou nota.
Qui et va posar Trinity al cap?
Ell arronsa les espatlles. Ella riu, però és com una rialla burleta. Ah, a tu ja t’està bé, diu. Què estudiaràs?
En Connell resisteix l’impuls de treure el mòbil per mirar l’hora. Filologia Anglesa, diu. Les seves ties i els seus oncles estan tots molt impressionats amb la decisió de posar Trinity com a primera opció, cosa que el fa avergonyir. Tindrà dret a una beca total, si hi pot entrar, però fins i tot en aquest cas haurà de treballar a jornada completa tot l’estiu i com a mínim a temps parcial durant el curs. La Lorraine diu que no vol que hagi de treballar massa mentre estudiï a la universitat, vol que es concentri en la carrera. Això el fa sentir malament, perquè és com si Filologia no fos una carrera de debò, de la qual pots treure una feina: és una collonada; i llavors pensa que segurament hauria d’haver triat Dret.
La Lorraine torna a entrar a la sala. Les sabates li fan un soroll pla, com un espetec. Comença a parlar amb l’àvia sobre l’especialista que és de vacances i sobre el doctor O’Malley i la radiografia. Transmet tota aquesta informació amb molt de compte, escriu les coses més importants en un full de paper. Llavors, un cop la seva àvia li ha fet un petó a la cara, surten de la sala. Ell es desinfecta les mans al passadís mentre la Lorraine espera. Llavors baixen les escales i surten de l’hospital, a fora el sol brilla i l’aire és humit.
Després de la festa per recaptar fons de l’altra nit, la Marianne li va explicar allò de la seva família. Ell no sabia què dir. Ell li va començar a dir que l’estimava. Va passar i prou, com quan apartes la mà si toques alguna cosa que crema. Ella plorava i tot, i ell ho va dir sense pensar. Era veritat? No ho sabia del cert. Al començament es va pensar que devia ser veritat, perquè ho havia dit, i per què hauria de mentir? Però llavors va recordar que a vegades menteix, sense planejar-s’ho o sense saber per què. No era la primera vegada que havia sentit l’impuls de dir a la Marianne que l’estimava, fos veritat o no, però era la primera vegada que havia cedit i ho havia dit. Es va adonar del temps que ella va tardar a respondre, i aquesta pausa el va neguitejar, com si potser ella no hagués de correspondre-li, i quan la Marianne l’hi va dir, es va sentir millor, però potser això no volia dir res. En Connell va desitjar poder saber com vivia l’altra gent les seves vides privades, per poder copiar-ne l’exemple.
L’endemà es van despertar quan van sentir les claus de la Lorraine a la porta. A fora era ben clar, en Connell tenia la boca seca, i la Marianne s’havia assegut i havia començat a vestir-se. Només deia: Perdona, em sap greu. Es devien quedar adormits sense voler. Ell tenia previst dur-la a casa, aquella nit. La Marianne es va posar les sabates i ell també es va vestir. Quan van arribar a les escales, la Lorraine era a l’entrada, amb una bossa de menjar a cada mà. La Marianne duia el vestit de la nit abans, el negre de tires.
Hola, maca, va dir la Lorraine.
La cara de la Marianne brillava tant com una bombeta. Em sap greu molestar, va dir.
En Connell no la va tocar ni li va dir res. El pit li feia mal. La Marianne va sortir per la porta del carrer, i va dir: Adeu, perdó, gràcies, perdoneu. Va tancar la porta darrere seu abans que en Connell hagués acabat de baixar les escales.
La Lorraine va prémer els llavis com si provés de no riure. Em pots ajudar amb les bosses, va dir a en Connell. N’hi va donar una de les dues. Ell va seguir-la cap a la cuina i va deixar la bossa a la taula sense mirar-se-la. Es va fregar el coll, la mirava desembolicant i desant els productes.
Què et fa tanta gràcia?, va dir ell.
No
