manera plaent, li feia pressió a la pelvis quan es movia.
No el va veure després de l’institut, ni aquell dia ni l’endemà. Dijous a la tarda la seva mare treballava una altra vegada, i ell va anar-hi d’hora a recollir-la. La Marianne va haver d’obrir la porta perquè a casa no hi havia ningú més. S’havia tret l’uniforme de l’institut i ara portava texans negres i una dessuadora. Quan el va veure, va estar a punt d’arrencar a córrer i amagar-se la cara. La Lorraine és a la cuina, va dir. Llavors va fer mitja volta, va pujar a l’habitació i va tancar la porta. Es va estirar al llit de bocaterrosa, respirant amb la cara enterrada al coixí. Qui era aquell tal Connell, de fet? Tenia la sensació que el coneixia molt íntimament, però quina raó tenia per sentir allò? Només perquè li havia fet un petó una vegada, sense explicació, i després li havia advertit que no ho expliqués a ningú? Al cap d’un minut o dos, va sentir que trucaven a la porta de l’habitació i es va incorporar. Entra, va dir. Ell va obrir la porta, i després de mirar-se-la amb aire interrogador, com si provés de veure si era benvingut o no, va entrar a l’habitació i va tancar la porta darrere seu.
Estàs emprenyada amb mi?, va dir.
No. Per què ho hauria d’estar?
Ell va arronsar les espatlles. Es va acostar amb indolència al llit i s’hi va asseure. Ella estava amb les cames plegades, agafant-se els turmells. Van seure en silenci una estona. Llavors ell es va estirar al llit amb ella. Li va tocar la cama, i ella es va estirar i va posar el cap al coixí. Li va preguntar, tota valenta, si li tornaria a fer un petó. Ell va dir: A tu què et sembla? A ella li va semblar un comentari altament críptic i sofisticat. Però fos com fos, ell va començar a fer-li petons. Ella li va dir que ho trobava agradable i ell no va dir res. La Marianne pensava que seria capaç de fer qualsevol cosa per agradar-li, per fer-li dir en veu alta que ella li agradava. En Connell li va ficar la mà per sota de la brusa de l’uniforme. Ella li va dir a l’orella: Ens podem treure la roba? Ell li va ficar la mà per dins dels sostenidors. De cap manera, va dir ell. Això és una ximpleria, la Lorraine és aquí baix mateix. Deia a la seva mare pel nom de pila. La Marianne va dir: No hi puja mai, aquí. Ell va sacsejar el cap i va dir: No, hauríem de parar. Es va incorporar i se la va mirar.
Per un moment, t’has sentit temptat, va dir ella.
De fet, no.
T’he temptat.
Ell sacsejava el cap, somrient. Ets una persona tan rara, va dir.
Ara la Marianne és al caminet de casa d’ell, on hi ha aparcat el cotxe. Ell li havia enviat un missatge amb l’adreça, és el número 33: una casa adossada amb parets de còdols, cortinetes, un pati minúscul amb el terra de ciment. Veu un llum encès a la finestra del pis de dalt. Costa de creure que ell visqui aquí, una casa on ella no ha estat mai i que mai no havia vist. Porta un jersei negre, una faldilla grisa, roba interior barata de color negre. Té les cames meticulosament depilades, les aixelles, ben fines i emblanquinades amb desodorant, i el nas li raja una mica. Truca al timbre i sent els passos d’ell que baixen les escales. Obre la porta. Abans de deixar-la entrar, mira per damunt de les espatlles d’ella, per assegurar-se que ningú no l’ha vista arribar.
Un mes després
(març 2011)
Parlen de les seves sol·licituds d’admissió a la universitat. La Marianne jau amb el llençol tapant-li despreocupadament el cos, i en Connell està assegut amb el MacBook d’ella a la falda. Ella ja ha presentat sol·licituds per fer Història i Ciències Polítiques al Trinity College. Ell ha marcat Dret a la Universitat de Galway, però ara pensa que potser ho hauria de canviar, perquè, com li ha dit la Marianne, a ell el dret no li interessa gens. Ni tan sols no es veu com a advocat, amb corbata i tot, potser ajudant a enviar gent a la presó. Ho havia marcat perquè no se li havia acudit res més.
Hauries d’estudiar Filologia, diu la Marianne.
Ho penses de veritat o és broma?
Penso que ho hauries de fer. És l’única matèria que t’agrada de debò. I et passes tot el temps lliure llegint.
Ell es mira el portàtil amb el rostre inexpressiu, i llavors es mira el llençol groc, fi, al damunt del cos d’ella, que projecta un triangle d’ombra lila al seu pit.
Tot el temps lliure, no, diu.
Ella somriu. A més, les classes seran plenes de noies, diu, acabaràs fet un semental.
Sí. Però les perspectives laborals no em convencen gaire.
Això és igual. L’economia és un puto desastre, tot està igual de cardat.
La pantalla del portàtil s’ha ennegrit, i en Connell fa un toc al ratolí tàctil perquè es torni a encendre. La pàgina de les sol·licituds per a la universitat se’l torna a mirar.
Després de la primera vegada que ho van fer, la Marianne es va quedar a dormir a casa d’ell. En Connell no havia estat mai amb una noia que fos verge. De fet, havia tingut relacions sexuals només algunes vegades, i sempre havia estat amb noies que després es dedicaven a explicar-ho a tot l’institut. Havia hagut de sentir com li repetien les seves accions als vestidors: els errors i, encara pitjor, els intents de mostrar tendresa, escarnits en una pantomima gegantina. Amb la Marianne era diferent, perquè tot quedava entre ells dos, fins i tot les coses incòmodes o difícils. Amb ella podia dir o fer qualsevol cosa que volgués, i no ho sabria mai ningú. Pensar-hi li produïa una sensació de vertigen, li feia rodar el cap. Quan la va tocar aquella nit, estava ben humida; ella va posar els ulls en blanc i va dir: Oh, sí. I podia dir-ho, no ho sabria mai ningú. A ell li feia por escorre’s de seguida només per haver-la tocat d’aquella manera.
L’endemà al matí, al rebedor, ell li va fer un petó de comiat, i la boca d’ella tenia un gust alcalí, com de pasta de dents. Gràcies, va dir ella. I se’n va anar, abans que ell pogués entendre per què li havia donat les gràcies. Va ficar els llençols a la rentadora i en va agafar de nets de l’armari de la roba de llit. Pensava en el fet que la Marianne era una persona reservada, amb un criteri independent, que podia venir a casa seva i deixar que tinguessin relacions sexuals, sense cap necessitat d’explicar-ho a ningú. Tan sols deixava que les coses passessin, com si per a ella res no tingués importància.
La Lorraine va arribar a casa a la tarda. Encara no havia ni deixat les claus damunt la taula que va preguntar: Que has posat la rentadora? En Connell va fer que sí. Ella es va ajupir i va mirar a través del vidre circular a dins del tambor, on els llençols feien tombarelles amb l’escuma.
No t’ho penso preguntar, va dir.
El què?
La Lorraine va començar a omplir el bullidor, mentre ell s’ajupia al taulell.
Per què hi ha els teus llençols a la rentadora, va dir ella. No t’ho preguntaré.
Ell va posar els ulls en blanc, només per fer alguna cosa. Sempre penses el pitjor, va dir.
Ella va riure, va encaixar el bullidor a la base i va prémer l’interruptor. Perdona, dec ser la mare més permissiva de tot l’institut. Mentre usis protecció, fes el que vulguis.
Ell no va dir res. El bullidor va començar a escalfar-se, i ella va agafar una tassa neta de l’armari.
Què, doncs?, va dir. Això és un sí?
Sí, què?
