directius de la companyia seguien callats.
El jutge mantenia el secret del sumari i no deixava que es filtrés cap informació sobre els resultats de la instrucció. El seu prestigi em feia pensar que, tot i que coneixia els principals directius de Catalana, entre ells el mateix president, no acceptaria cap mena de pressió.
L’última especulació sobre les causes de la tragèdia va ser la troballa d’una moqueta grisa que pertanyia al matrimoni Zunzunegui. Segons la Policia, havia quedat socarrimada, el que podia ser una prova que es va tractar d’una explosió provocada pel gas.
Després d’una estada a París, el magistrat Cesáreo Rodríguez-Aguilera va tornar a cridar als perits perquè acceleressin les seves conclusions. La meva idea era entrevistar-me amb algun d’ells però no hi havia manera. Després d’algunes temptatives frustrades vaig aconseguir que el perit arquitecte Fructuós Mañá Reixach, expert en estructures i nomenat pel seu Col·legi, acceptés parlar dels resultats del seu peritatge.
—Li he de dir que en principi estava convençut que havia estat una explosió d’un element químic com la nitroglicerina. No obstant això, davant les mostres del peritatge, vaig arribar al convenciment que havia estat el gas. Però després vaig tornar a la tesi dels explosius i de nou al gas. Estic desorientat, cregui’m— va començar confós.
—Quin ha estat la seva funció?
—He informat de la pressió que s’havia d’haver produït al pis del doctor Zunzunegui per aconseguir que es rebentessin els dos envans laterals.
—Pot avançar-me la seva conclusió?
—Només li diré que una explosió de gas podia haver rebentat les parets.
—Va tenir en compte la pressió que van exercir els sis pisos superiors a les parets?
—És clar.
—Com va realitzar aquesta investigació?
—Enviant material del pis a uns laboratoris d’assaig i veient com es comportaven i trencaven amb la pressió a què van ser sotmesos.
—Què aportaran els tres pèrits arquitectes per esbrinar si el gas va ser la causa de l’explosió?
—Poca cosa. Les investigacions per saber amb certesa si havien estat explosius havien d’haver-se realitzat la mateixa nit dels fets, veient a quin pis pertanyien els materials per ordre de caiguda i buscant en ells restes de nitrats. Però la primera urgència era rescatar els veïns atrapats a la runa. Ara ja és tard. Ha plogut i no queda cap rastre detectable.
—Pessimista?
—Doncs, sí. Em temo que l’aportació dels perits no serà contundent.
Durant els dies d’absència del jutge titular el sumari va passar a mans del jutge d’instrucció del número 17, Francisco Talón Martínez. El 6 d’abril va convocar als nou perits al jutjat perquè redactessin un informe conjunt. Jo era allà mateix. Hi havia anat per sol·licitar una entrevista al magistrat i vaig poder veure i escoltar com els deia:
—Señores, es la primera vez que tomo contacto con el sumario de la calle Capitán Arenas. Si me entregan el informe esta tarde hoy mismo lo pasaré al juez Rodríguez-Aguilera”.
Després de deliberar una hora l’informe no es va poder redactar. Faltava el resultat del laboratori d’algunes proves considerades fonamentals. Quan a la sortida del jutjat vaig buscar alguna declaració d’un d’ells, que vestia uniforme militar, va exclamar molest: “¡No nos complique más la vida!”. L’arquitecte Fructuós Mañá em va dirigir un gest de disculpa i els nou perits van desaparèixer escales avall.
El jutge Cesáreo Rodríguez-Aguilera (esquerra) i el Cap Superior de Policia Sergio Gómez Alba (a la dreta, amb bigoti), en un moment de la visita a l’edifici sinistrat (Foto: Santiago Vilanova).
Al jutjat hi va romandre Talón Martínez amb els seus ajudants i la moqueta que seguia estesa a terra. La porta del despatx era entreoberta. I ho vaig aprofitar:
—Señor juez, disculpe. ¿Considera que la moqueta está suficientemente chamuscada como para poder diagnosticar que fue el gas el que actuó sobre ella?— arriscant-me a que el magistrat em fes fora del despatx.
—La energía térmica producida por una explosión de aquella magnitud, fuese gas o fuese trilita, podía haber sido suficiente para quemarla. Pero, como comprenderá, yo no entro ni salgo en esta materia. Doctores tiene la Iglesia. El próximo martes regresa el juez instructor. Buenos días— i va tancar la porta.
Els dies següents vaig ocupar-me d´investigar l’insòlit cas d’una polissó russa que va ser trobada a l’aeroport del Prat desorientada buscant els seus pares. Es va perdre a l’aeroport d’Orly i, inexplicablement, va aconseguir entrar en un altre avió mentre la seva mare l’havia deixat sola uns instants per recollir una bossa que s’havia oblidat. Va arribar a Barcelona havent passat desapercebuda per tots els controls de seguretat. Es deia Lídia Aqtaikika, tenia catorze anys, i la policia espanyola la va tornar a Rússia embarcant en un vaixell de càrrega soviètic anomenat “Ivan Bogun” que va partir del port de Barcelona rumb a Gènova per acabar la ruta marítima a Odessa. Des d’allà un avió va traslladar la nena a Moscou. La rocambolesca història va ser portada de Diario de Barcelona, el dimecres 12 d’abril. Es veia a la polissó saludant des de la popa del vaixell de càrrega.
Jo mateix vaig fer la foto amb la meva càmera Yashica EZ-matic; vaig ser pioner en dur la màquina de fotografiar com a periodista i sense ser fotògraf, una modesta càmera amb la que vaig fer moltes exclusives i portades. Aquells anys no existien els mòbils i calia esperar al fotògraf del diari que algunes vegades feia tard. La meva opció ocasionà la irritació del grup de fotògrafs de premsa professionals. “Que ens vols treure el pa dels nostres fills?”, va dir-me de forma simpàtica un d’aquells veterans, en Jordi Soteras del Correu. Gràcies al suplement econòmic que rebia per aquelles exclusives vaig poder comprar-me, finalment, una Asahi Pentax Spotmatic i poc temps després una Canon Scoopic de 16mm amb la que vaig filmar les primeres manifestacions de periodistes, del moviment ecologista i antinuclear, i de la Revolució dels clavells de Portugal. Aquest llegat està dipositat a la Filmoteca de Catalunya.
Oblidant per uns dies el seguiment de l’explosió de Capità Arenas intentava treballar altres notícies per la secció de successos, com el suïcidi del famós actor de cinema George Sanders en un hotel de Castelldefels. El protagonista de Viatge a Itàlia, de Roberto Rosselini, amb Ingrid Bergman, i tantes altres excel·lents pel·lícules, s’havia pres una sobredosi de barbitúrics. Vaig reproduir el paper on havia escrit la seva última voluntat en castellà: “Aquí os dejo con vuestros líos en esta linda cloaca. Me suicido por hallarme aburrido y haber vivido ya lo suficiente”. I va deixar diners per pagar el seu enterrament.
Entrevista al Cap de Policia
Però aquelles exclusives no em feien oblidar la idea fixa d’aclarir la causa de la tragèdia de Sarrià. Compartia aquella responsabilitat a la secció de successos, a la qual tractava de donar una mirada social i política, amb el seguiment d’alguns temes urbanístics. Els anys que vaig estudiar a l’Escola Superior d’Arquitectura m’havien deixat empremta i en l’elecció dels temes sempre vaig manifestar el meu interès per l’arquitectura i l’urbanisme, així com per la lírica i la pintura1.
El pròxim objectiu seria el Cap Superior de Policia,
