per realitzar el sorteig. Deixant que només es vegi la punta dels llumins, els ofereix primer al seu veí.
En Vincent creua una subtil mirada amb la Mildred qui, amb un moviment de cap, el convida a escollir. No obstant, el vell, encarant l’Edgar i demostrant un gran aplom, li aparta la mà perquè entengui que no cal seguir amb el ritual que acostumen a fer.
L’ancià somriu a la Mildred i li dona la seva preuada fotografia. Ella, emocionada, li fa un petó al front i el deixa marxar.
El matrimoni observa com el seu amic s’allunya pel túnel fins a desaparèixer en la profunda i traïdorenca foscor. En l’últim moment, els seus crits de dolor es barregen amb els udols de la ignominiosa bèstia que s’alimenta del seu cos.
EPÍLEG
L’Edgar, ajupit davant l’entrada del pis del Vincent, es queixa del dolor que li pinça la zona lumbar. Amb cara de circumstàncies, amb una brotxa desgastada i pintura blanca, s’escarrassa en pintar una marca en forma de creu sobre la superfície de la porta, en commemoració del seu últim veí. Amb un moviment ràpid, s’eixuga amb la mà les llàgrimes que s’acumulen als seus ulls. No vol que la Mildred el vegi plorar.
Quan acaba la feina, recull els estris i s’aixeca de terra, amb certa dificultat, per dirigir-se amb pas cansat cap a casa seva travessant el replà. Un cop a dins de l’únic refugi que els queda al món, tanca la porta.
Entra a poc a poc al saló. Durant un instant es queda parat per contemplar la tauleta de marbre on la seva dona ha creat, amb molt de respecte, una mena d’altar amb espelmes enceses i les fotografies de totes les persones que han mort alimentant els fonaments de l’edifici. Al centre, una mica per davant dels altres, hi ha la fotografia del casament de la Rosario i el Vincent.
Al fons de la cambra, la Mildred mira per la finestra. El seu marit s’apropa a ella i, amb molta tendresa, li passa el braç per l’espatlla. Abraçats, immòbils, observen l’horror.
Una fina però incessant pluja de cendra cau des del cel plomís. Cap ésser humà podria sobreviure a l’exterior.
Des de fora, casa seva, un edifici de principis del segle XX, és dels pocs que queden dempeus entre les runes i les restes fumejants del que fa temps va ser una gran ciutat.
El matrimoni es queda una estona mirant el depriment paisatge. Llavors, ella es gira i besa la galta mal afaitada del seu marit. En Vincent els hi ha regalat una mica de temps i cal aprofitar-ho, fins que arribi el dia en què un dels dos hagi de cedir davant les exigències de l’edifici i l’altre quedi abandonat a la seva sort.
I així, junts, agafats de la mà, es retiren cap a l’interior del seu pis per seguir vivint en la incertesa.
Anna Carreras
Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga, escriptora, traductora, correctora, crítica i articulista. Autora de les novel·les Camisa de foc (2008), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (2011), Ombres franceses (2016), Fes-me la permanent (2016), Encén el llum (2017) i L’ull de l’escarabat (2019), ha traduït autors com Elena Ferrante, Paolo Cognetti o Carlo Collodi al català i ha participat en reculls com Assassins de Girona, Sangassa, Visions del Purgatori o Nosaltres les fusterianes.
La seva literatura fa un gir radical després de llegir i traduir Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol i El Hambre Invisible de Santi Balmes. La llibertat de jugar i torçar la llengua i la traducció d’autors que estima li compensen l’estat precari del seu compte corrent. Treballa a El Punt Avui, El Nacional, Núvol i Bonart amb articles d’opinió i crítica literària. Ara ha acabat una nova novel·la negra: Halley 2042.
Miss Elèctrica
La musa va i ve, com els meus canvis d’humor. De vegades, la molt puta prefereix mandrejar i no presentar-se a la nostra cita diària. Quan l’abandonament dura hores i la mala llet em creix, mato el temps badant a les xacres socials o m’assec al balcó i miro com la gent travessa el pont. La veritat és que espero que algú s’entrebanqui o caigui daltabaix, de cap al riu, que no deu fer més de dos pams de fondària. Soc així de malparida: m’imagino que als pocs afortunats que se salvin de l’abonyegament els hi sortiran unes ales blaves desproporcionades que els dispararan cap a una altra dimensió bastant més simpàtica que aquesta.
Sovint deambulo pels carrers del barri sense cap mena de rumb preestablert, o m’ajec a una terrassa a parar el sol del migdia amb una birra que al cap d’una estona ja s’ha escalfat massa i sembla pixat de burra. Tinc prohibit l’alcohol, però sempre m’he passat les prohibicions pel mateix lloc. Els dimarts vaig a voltar pel mercat. M’agraden els mercats. Són llocs amb ànima: els crits, l’aldarull, les olors, els colors i les estratègies dels venedors transformen el mercat en un espai ple de vida. Escoltar moltes veus i no entendre’n cap m’aporta calma. Em sento com a casa. I si hi ha atraccions de fira, ni t’explico.
Però no hauria de deixar d’escriure, amb musa o sense.
Perquè a la musa se l’ha de cuidar i se l’ha d’alimentar.
Com s’alimenta, alguna cosa que encara no hi és?
Costa d’explicar.
Però vivim en un clima de paradoxes.
No en ve d’una.
Ho faig des que tinc quatre anys. No aixecava ni mig metre de terra i ja omplia llibretes amb les històries que em passaven pel cap. Sempre m’ha passat tot pel cap. Fins i tot escenes irreals que no passaven enlloc més: com l’aparició d’un mag capcot amb barret de copalta i un ull blau fluorescent enmig de la copa. Els pares reien quan els ho explicava. Reien i es miraven i de vegades es picaven l’ullet. Jo era filla única i tenia molt de temps lliure. Hi havia dies que només apuntava: «Abui fa sol pro sagur ca dama plouran pedres».
A casa hi havia una sola prestatgeria de llibres. Tots de Ray Bradbury. Els pares eren sectaris i llegien compulsivament l’obra d’aquest senyor de cara amable, ulleres de muntura fosca i cabellera de Melcior. S’asseien al sofà, cadascun amb un llibre, i llegien hores i hores fins que els estómacs es queixaven i la mare s’aixecava remugant a fer el sopar.
Jo els imitava. No tenia amb qui jugar. Sola a la meva habitació imaginava coses estranyes i tenia idees suïcides. Un dia em van posar un cadenat a la porta i a partir d’aquell moment només podia entrar-hi per anar a dormir. La mare em donava un llibre diferent cada dia. Jo no entenia res perquè encara no sabia llegir. Veia símbols i em frustrava molt no saber què deien. Quan en vaig aprendre, hauria preferit llegir el que llegien els meus companys de classe: El petit Príncep, Els cinc, Roald Dahl, Puck, els llibres del Vaixell de Vapor o còmics. Però els meus pares no em compraven ni llibres infantils ni còmics. Ells deien que tot estava als llibres de Bradbury, que la resta era una merda seca. Com a lectora de set o vuit anys, tampoc entenia res, però ja començava a captar una atmosfera molt semblant a la que m’embromava la closca. I uns mateixos personatges, tots bastant guillats per a la majoria de la humanitat. I una mateixa manera d’entendre certes coses que, si les deies en veu alta, la gent et mirava com si et faltés un bull. És clar que a mi sempre m’ha faltat un bull.
Quan els meus pares recorrien al seu mantra preferit, «Això rai», jo em pensava que parlaven en boca d’aquell home il·lustrat que llegien com si fos el Vademècum. Vaig començar a escriure contes curts quan tenia nou anys. Hi explicava epifanies: avui m’he adonat que la ciutat és més gran del que em pensava; avui he estat conscient de la intel·ligència de l’inventor del telèfon; avui he descobert que a sota la pell hi tinc
