anar tot allò que em voltava pel cap sense fer gastar diners als pares en un terapeuta. No narrava la vida quotidiana, només. Als onze, vaig descobrir el sentit de la metàfora. Em definia a mi mateixa com una “col·leccionista de metàfores”. A casa provava de parlar amb metàfores tota l’estona: només m’entenia el periquito. I no, no parlo del meu avi.
La musa ha anat canviant al llarg del temps, això sí.
Primer la musa eren sensacions, electricitats.
Després actors que sortien a les revistes d’adolescents.
Més tard, nois de carn i ossos. Que em parlaven i tot.
Però que mai eren del tot meus.
Sempre he mirat de conservar la musa com el privilegi que representa la seva aparició. La musa és un magatzem d’experiències i, sobretot, de la meva reacció cap a elles. Tinc el subconscient una mica abandonat, últimament, i la meva freqüència d’escriptura se n’ha ressentit. Em distrec i estic de mal humor. La veritat del món ja no em fa sentir tan còmoda. Potser és que hauria de començar a aprendre a mirar a dins i no a fora. Un petit ressò de la memòria em dispara una idea. Un gran ressò em fa escriure un conte sencer a raig. Això sí que ho vaig aprendre de l’humanista del futur.
Però fa temps que no em passa res.
Fa molt temps que em sento buida.
Tenia una musa de carn i ossos, metre setanta-cinc i un somriure perfecte. Però es va acabar.
Ell en va preferir a una altra.
En aquell moment, la meva autoestima va tocar fons. A tots nivells.
He après tota sola que és de valents mostrar la debilitat. Recordo quan era petita i jugava amb altres nenes al pati. Recordo haver viscut situacions de vergonya. O de por. Potser estava jugant i es creaven malentesos, i jo m’espantava, em feia por que es riguessin de mi i tenia por de semblar dèbil, por de dir la veritat per un pànic terrible a les represàlies. Em fotia vermella com un tomàquet i em quedava en un racó, tremolant, sense defensar-me. I a casa semblava que ho tenien claríssim: «T’has de mostrar forta, no deixis que et vegin patir, si has de plorar fes-ho a casa. Fes-te una cuirassa, cada dia més gruixuda, així patiràs menys». Deien. I potser per això em vaig dedicar a escriure contes. L’escriptura em permet mostrar els sentiments, les emocions, els estats d’ànim, les preocupacions.
Em deixa mostrar-me.
Amb els meus ets i uts.
Amb les meves veus interiors i els meus canvis sobtats d’humor.
I escrivint pateixo menys perquè no deixo que res faci massa pòsit a l’estómac. Ho vomito a la llibreta i em quedo més tranquil·la. Després ho passo religiosament a l’ordinador. És una magnífica manera de viure. Escrivint recordo que estic viva i que això és un privilegi. D’adolescent, sentia veus que em deien que m’aniria bé morir cada tres o quatre dies. Quan passava això, em tancava a l’habitació amb una llibreta i un bolígraf i començava a imitar aquell autor que llegia compulsivament com els meus pares. A la universitat em vaig alliberar de la culpa: del que jo feia no se’n deia plagi, sinó intertextualitat. Visca! Pel mateix motiu, de vegades em disfresso de la meva pròpia musa. Llavors l’esquizofrènia creix i les veus es multipliquen. Sort que apareix el mag capcot amb el barret de copalta i l’ull blau fluorescent enmig de la copa.
En aquestes setmanes de creativitat en punt mort hi va haver un dia que fins i tot vaig buscar maneres estrambòtiques de pujar l’autoestima segons aquella mena de pàgines que, properes a l’autoajuda, fan vomitar. L’article que vaig decidir llegir es titulava: «Com preparar aigua de vidre per pujar l’autoestima». Em trobava en un bucle mental sense sortida aparent i no hi veia més enllà. El resultat de l’experiment va ser una colla ingent de talls per tot arreu. També em vaig informar sobre l’equilibri del cos a través del so del bol tibetà. Em sentia ridícula cardant cops, la veritat. M’eixordava i m’ho prenia a conya. Vaig decidir que guardaria el bol per quan hagués de sortir al balcó a protestar per alguna cosa.
Si no escric cada dia, noto que els verins se m’acumulen i començo a morir-me, a delirar, o totes dues coses. M’he acostumat a estar sempre borratxa d’escriptura perquè la realitat no em pugui destruir. Suposo que l’hàbit d’escriure em proveeix de les receptes adequades amb els ingredients de veritat, vida i realitat que soc capaç de menjar, beure i digerir sense hiperventilar. Tinc tendència a la taquicàrdia. No tinc autocontrol i m’autosuggestiono amb facilitat. Cada vespre trepitjo una mina. La mina soc jo. Després de l’explosió, passo la resta del dia tornant a muntar les peces.
M’ho passo bé treballant amb els contes. Suposo que soc un garbuix de febre i entusiasme. Sense aquest vigor, seria millor que collís maduixes o espellifés conills. M’encanta crear un personatge que tingui parts de mi, que detesti o que vulgui alguna cosa amb desfici. Li puc donar instruccions, l’engego i el segueixo tan de pressa com puc. Per fer les coses ben fetes, vaig a la cafeteria-llibreria de la meva plaça preferida. Remenant llibres, vull que sigui l’escollit qui em triï a mi, i no a la inversa com he fet fins ara.
En la rapidesa de l’escriptura hi ha la veritat.
Visc com si fos l’última nit del món.
El llibre que avui se m’ofereix, exclusiu i cridaner, i que tapa tots els altres, és Zen en l’art d’escriure, de Ray Bradbury. Aquest senyor em perseguirà tota la vida. El títol m’ha semblat magnífic, i no el recordo a la prestatgeria dels pares. Jo soc l’antizen. De ben petita algú de l’escola va insinuar que el que a mi em passava es deia esquizofrènia infantil. Era la primera vegada que sentia aquella paraulota. De fet, em va semblar molt complicada de repetir. Vaig mirar d’escriure-la a la pissarra i no me’n vaig sortir. Però pel to que va fer servir la professora de castellà enmig de la classe, després que jo em fotés a cridar dient que no totes les frases tenien subjecte, vaig intuir que allò volia dir que no seria mai una dona tranquil·la, equilibrada ni serena. Més o menys com ella, la professora de castellà que em tenia mania. A casa no hi van donar massa importància, «la nena se’ns puja a la gepa i punt». El psicòleg de l’escola va donar la raó a la professora. Insistia que hi havia un trastorn mental que podia arribar a ser greu, al qual se li sumava una pèrdua progressiva de memòria. Els meus pares van concloure, en una reunió on va baixar el santoral sencer, que tant la professora com el psicòleg de l’escola tenien una tendència malaltissa a buscar noms a allò que tota la vida se n’ha dit rebequeria. O enrabiada puntual sense importància.
No em van medicar mai ni es va tornar a treure el tema. Van passar directament a les teràpies alternatives. Amb els deures, els meus pares van decidir fer-me un curs accelerat del mètode Kumon: em repetien fins a la sacietat les operacions matemàtiques i els poemes fins que jo era capaç de fer-ho tot de manera mecànica durant no més de cinc minuts. «Assignatura aprovada, assignatura oblidada!», em deia la mare amb aire festiu. Però arribava l’examen i jo no recordava absolutament res. De fet, la meva sensació era la d’estar al menjador amb el llibre i la llibreta, la mare al davant, tot just abans de posar-me a estudiar, i no davant de la prova a classe. Era com si fes passes de gegant cap enrere en un sentit temporal.
Una tarda de març els meus pares em van dir que aniríem a fer-me un tatuatge. Un tatuatge molt original que només tindria jo. Jo tenia entès que estava prohibit tatuar les criatures, però em van portar a un taller bastant sòrdid amagat en un edifici de pisos de Barcelona. Emocionada pel dibuix nou que duria al meu cos durant tota la vida i que no s’esborraria com els que em solia fer jo amb retoladors, un paio amb els cabells blancs i els ulls blaus em va implantar una mena de pila platejada al dors de la mà mentre em deia que
