canonades, van prosperar cap a algunes llars. Havien caigut sobre nosaltres en picat, des del cel, i ara emergien, verticalment, des de l’inframon de clavegueres. Què buscaven? Ho desconeixíem llavors (ara tenim les nostres sospites). Però de nit una aixeta començava a gotejar i l’endemà es feia visible la punta afuada i aquosa d’un filiformià. A casa nostra, va ser l’aixeta de la cuina. A d’altres cases, la dutxa, el desguàs, l’inodor. A d’altres cases, els inconscients que van voler desfer-se de l’intrús per la força, van provocar que el fil es bifurqués. Desesperats, alguns estaven disposats a oblidar que si en tallaves un, en naixia un segon; si els tallaves tots dos, ja en tenies quatre. O sigui que millor no interferir-hi i conformar-se a supervisar que la cosa no creixés més enllà de l’aixeta. Ara com ara, només hi despuntava. La inspecció descobria, a l’extrem del fil viscós, dos puntets negres amb la inexpressivitat d’un capgròs. Els ullets d’un ésser incomplet, encara. Per recomanació dels científics, les autoritats van demanar que ningú no importunés els Filiformians. Com si allò fos l’escena d’un crim, no hi podíem tocar res. Paciència, ens deien. Ja hi hauria temps de trobar solucions i aplicar-les. Precipitar-se podria ser, a la llarga, un error fatal. Amb el temps sabríem com actuar. Mentrestant, paciència. Així molts vam haver d’aprendre a conviure amb l’amenaça muda dels Filiformians. Ningú no sabia argumentar per què constituïen un perill. Però ningú no podia demostrar per què no haurien de ser-ho. Les aixetes se’ns van tornar una cosa desagradable. La porta d’entrada d’uns convidats indesitjables. Tothom mirava de reüll les aixetes i elles, les aixetes, et retornaven la mirada. Però això només era el principi. La fase larval dels Filiformians.
M’estic referint a una època remota en què jo encara era una nena, pintava poc en les decisions familiars, i poc m’impressionaven les novetats, perquè tot era nou per a mi, aleshores, i estava disposada a assimilar totes les sorpreses per igual. No es pot dir el mateix dels adults. Els adults i les seves reticències adultes. La nostra mare deia que canviéssim de casa. El pare deia que no havíem acabat de pagar-la. Venem-la i marxem, deia la mare. Com la vendràs amb això a l’aixeta? Qui te la comprarà? Venem-la al preu que sigui, deia ella. Posa un anunci, va insistir. No vam vendre la casa. Hi vam seguir vivint (i encara hi visc, qui ho hauria dit?). L’ansietat va apoderar-se dels pares i del que es deien i de com s’ho deien. És una deducció que extrec del record, és clar. Jo no comptava amb més de cinc anys. Nosaltres, les petites, la meva germana i jo, vam considerar poc més que curiosa aquella presència. Aviat va passar a constituir el nostre dia a dia, un motiu de fons i llestos, un aire respirat sense pensar-hi. Si era una amenaça, podia ser passada per alt, igual que ignores un rellotge de paret dient-te que fas tard. Sí que ens vam fixar en els ullets de la cosa, apropant un tamboret a la pica i examinant-la de prop. Sí que ens vam adonar del tacte delicat i sedós. La meva germana (ens portàvem dos anys) va ser la primera en palpar-lo i descriure’l com a tou i moll. Jo hi vaig anar al darrere atiada per les paraules de la meva germana. La primera en tastar-lo va ser ella. Primer una llepadeta prudent i, després, a dins la boca, per si la boca podia aportar informació addicional. Coses de criatures. Coses de germanes (quan una engresca l’altra). Jo hauria fet el mateix si els crits de la mare no ens haguessin fet caure del tamboret. Perdent els nervis, ens va prohibir que juguéssim a la cuina. Ens va prohibir que hi entréssim. El pare li ho va discutir: no podia impedir que féssim vida normal. Havíem de confiar en el que demanava el govern: coexistir amb els Filiformians, fins a nova ordre. Paciència, recomanaven. «La paciència és una òptima gestió del temps», deia una publicitat famosa de l’època. «El futur arribarà amb respostes i solucions», una altra. Però l’únic que ens deparava el futur era la següent fase de desenvolupament dels Filiformians. I malgrat que ens havien arribat notícies de com s’havia esdevingut a d’altres cases, res ens podia preparar per a l’experiència en primera persona. Aquella tarda (no l’adjectivaré) no jugàvem a la cuina, sinó que ens hi vam apropar per beure un got d’aigua. Ja ens havíem acostumat a utilitzar l’aixeta amb el cuc (que és com li dèiem nosaltres) penjant-hi. Vam compartir un got perquè així ho fèiem sempre, perquè a la meva germana li agradava ser la primera i a mi m’agradava imitar-la i fer com ella, que era la gran. I sí que podíem omplir dos gots, però sempre ho fèiem així. Havíem viscut prou temps (set anys, jo) per haver definit aquesta mena de rituals compartits. Va ser l’última vegada que vam poder compartir res. El que es va despertar just en aquell instant és difícil d’explicar i, de totes maneres, tothom sap prou bé com va amb els Filiformians... Això no obstant, si hagués de triar les paraules per constatar com ho vaig viure, jo, diria que l’aixeta va explotar. És la sensació que en guardo. Tot d’una, el fil viscós va inflar-se (per això parlo d’una explosió). La punta va obrir-se. Com una flor marronosa. Va trencar-se. Tot de pètals marcits. Entre la vida i la mort. Ni animal ni planta. Una corol·la estrellada, salivosa, una boca va empassar-se la meva germana. La boca inesperada va tancar-se immediatament. Cap de les dues va reaccionar a temps. Ni jo per defensar-la ni ella per fugir-ne. El filiformià no havia respectat la velocitat vegetal a la que ens tenia acostumades. Havia estat un atac fulminant. El filiformià, de cop, era una criatura gegant, encara connectada a l’aixeta per mitjà d’un estam fràgil. Però, fora d’aquesta, d’unes dimensions prou grans per constrènyer el cos sencer de la meva germana. Espantada vaig córrer a avisar la mare. Vaig xocar contra ella. La mare ja s’afanyava cap a la cuina perquè un mal pressentiment l’havia alertat. Va començar a cridar el nom de la meva germana. Jo em vaig quedar plorant agafada al marc de la porta. Ara que la mare cridava, ja sabia que jo podia amollar el plor amb tota la raó del món. També la meva germana cridava. No la sentia. La veia cridar, de fet. Les parets del filiformià són semitransparents, gomoses, deixen travessar la llum, per bé que imposen una coloració sèpia a tot el que capturen. O sigui que distingia la meva germana, com es regirava a terra i, amb mans i peus, mirava de forçar una escapatòria d’aquell embolcall viscós. La mare havia corregut cap al calaix i brandia un ganivet de cuina. La mà del pare la va frenar. Li va arrencar el ganivet. Endu-te-la, va dir ell. La mare disputava el ganivet amb el pare. Ell la va empènyer. La va fer xocar contra la nevera. El pare em va assenyalar amb un cop de cap mentre amagava el ganivet rere l’esquena. Porta-la a l’habitació. La mare va dubtar un segon. És ella qui t’ha d’importar, va dir el pare. La mare em va alçar en braços. Jo em vaig deixar arrossegar. No hi ha res a fer, va dir el pare. Treu-la, va cridar la mare, treu-la abans no sigui tard. Endu-te-la, va cridar, no vull que ho vegi. L’últim que vaig veure va ser la meva germana, els ulls desorbitats per la sorpresa, tota ella regirant-se més lentament que uns segons abans. O resignada o vençuda. Amb prou feines marcava els dits a les parets flexibles del filiformià. Les puntes dels dits blanques com si pressionessin contra un vidre. Sense temps per a cap paraula de consol, la mare em va deixar al llit, sola, la porta tancada, amb aquella imatge gravada a la retina, la imatge d’uns ulls impresa als meus ulls, per sempre. M’arribaven els xiscles de la mare. Diria que escridassava el pare. I ell també va acabar perdent els papers. I va ser l’últim de tots els crits d’aquell dia. Després només sentia plorar. I com que fins i tot el pare gemegava, durant un segon, vaig estar convençuda d’estar somiant i suposo que vaig acabar cedint al son, tot i que no havia sopat, ni havia passat per la banyera. Directa al llit: s’havien alterat les rutines de casa nostra, els horaris d’una nena de set anys havien quedat suspesos. Vaig somiar que la meva germana estava empresonada al tub digestiu d’una bèstia colossal i que jo, des de fora, li deia que no patís, que la trauríem d’allà, tot i saber que no era veritat... En el meu somni volia protegir la meva germana com si jo fos la gran i ella la petita. En el meu somni jo era una mare protectora. Quan em vaig despertar, palpitava amb l’esperança que tot s’hauria solucionat, perquè és això el que fan els adults, solucionar problemes, i és això el que els infants es pensen que fan els adults i, quan t’ensumes que no és així, el primer cop que et passa pel cap que no és així, significa que ja t’incorpores a l’edat adulta, tinguis l’edat que tinguis. La transició d’una edat a l’altra és abrupta, sense fase intermèdia. Aquell matí, vaig tancar la porta de l’habitació que fins llavors havia compartit amb una germana. A la cuina, vaig passar per davant del pare. Tenia la vista a terra. La mare estenia unes estovalles de lli (herència familiar) per cobrir la part del filiformià que restava fora de l’aixeta, sobre l’enrajolat. Òbviament, la massa llefiscosa encara atrapava el cos quiet de la meva germana. Destapa-la,
