dels titelles de Batista. En un moment d’un programa d’aquests, l’agost del 1951, el senador, cada vegada més desesperat, va treure la pistola i es va engegar un tret al ventre, a micròfon obert. Va morir uns deu dies més tard i, segons estimacions, va ser acompanyat a la tomba a l’Havana per unes cent mil persones. La propaganda parla amb una veu sorprenentment petita d’aquesta part aburgesada del passat de Fidel, inclòs el matrimoni amb la Mirta, que es va celebrar l’any 1948 i set anys més tard va ser dissolt.
Els impactes de bala produïts a l’interior del palauet durant el combat es veuen encara a la paret de marbre, seguint l’escala sumptuosa cap amunt fins a la sala dels miralls, inspirada en el palau de Versalles. A Batista li va anar d’un pèl que no el matessin; va escapar per una escala interior que menava del seu despatx, sorprenentment petit, habilitat en una habitació angular assolellada, al seu pis privat com a president, en una planta superior de l’edifici. L’anterior sotsoficial treballava en un entorn força modest. L’escriptori, amb un petit arxivador, està tallat d’una fusta sòlida, polida; les poques cadires, revestides de cuiro blau. En una tauleta lateral hi ha el telèfon daurat que Edmund Leavy, el cap de la companyia telefònica nord-americana ITT, va regalar al seu amic cubà en agraïment pels privilegis que el dictador havia atorgat a la seva empresa. Als anys cinquanta Cuba era tecnològicament més avançada que els països del seu entorn. Grans empreses nord-americanes assajaven els seus invents i procediments a la Cuba veïna. Quan la tecnologia funcionava a Cuba, era introduïda als Estats Units.
Continuo caminant fins al parc contigu, fins a la baluerna d’un pavelló de vidre on hi ha el Granma, l’embarcació que al novembre del 1956 va tornar Castro i els seus guerrillers de Mèxic a Cuba, a Playa Las Coloradas, a prop de Santiago de Cuba. Aquí, vuitanta-dos homes marejats i famolencs van ser rebuts amb un foc assassí pels soldats de Batista, que coneixien tots els detalls del desembarcament. Que vint-i-tres, entre ells els germans Castro, poguessin fugir vius cap a les muntanyes ha de qualificar-se com una manifestació més de la sort que va acompanyar Fidel durant tota la seva vida. Una jove guia una mica agressiva m’explica que Cuba és la democràcia perfecta. Quan li retrec que Castro és un dictador, i que, amb Batista, al Congrés —que no queda gaire lluny d’aquí— hi havia diversos partits polítics que competien entre ells i diaris seriosos amb opinions dissidents, em respon mordaç: «Jo tinc la meva llibertat. Puc votar en favor o en contra del candidat que el partit presenta a la meva circumscripció». Precisament això, germana meva!
La fàbrica de cigars Partagás —que dona a un carrer principal rere el Congrés, anomenat El Capitolio, una còpia molt bona del Congrés a Washington— és, com es podia esperar, un infern de soroll i gentada, distribuïda entre quatre o cinc plantes, bastida l’any 1902 i segurament no gaire modernitzada des de llavors. Don Jaime Partagás y Ravell, immigrat des de Catalunya, va obrir la seva primera fàbrica de cigars l’any 1848, i dirigia un pròsper negoci quan vint anys més tard va ser mort en una plantació de tabac a la Cuba occidental. Cargolar cigars és encara una feina manual, necessita destresa i concentració. Que els obrers de la fàbrica ara propietat de l’estat puguin produir al dia milers de cigars, vigilats pels inspectors del règim, sembla un miracle. Aquí té lloc una explotació que no permetria cap sindicat decent en un país capitalista. En un moment de descuit deixo el meu grup i entro a la cantina de la fàbrica per veure el que mengen els treballadors per dinar. Tinc temps d’observar que se’ls dona un bol petit de sopa transparent i un altre bol petit d’arròs, el plat del dia aquí com a tants altres llocs de Cuba. Aleshores apareix una senyora de mitjana edat i rabassuda, de la seguretat; em treu a empentes, sense més ni més. Durant la resta de la meva visita a Partagás m’estalona sense treva. A la Cuba comunista s’espera que els visitants s’interessin per les platges tropicals i el folklore, no pas per les condicions reals dels treballadors.
Moure’s pel nucli de l’Havana és, escriu Alejo Carpentier, l’inoblidable escriptor cubà, com moure’s en un bosc de columnes. Pertot arreu, columnes que es van erosionant en aquesta barreja de sal i de sol, que no aguanta cap mur. Les porxades són viaranys que travessen una selva urbana, les façanes s’alcen, sovint erosionades, degradades, com vessants de muntanya en un país rocós. Els habitants d’Havana Centre són gairebé tots morens, més o menys, una barreja de races de segles, començant amb l’arribada dels primers esclaus de l’Àfrica, segurament també una gota o dues de la sang dels indis exterminats. Els sons i les olors són exòtics. Passo per davant d’una llibreria de vell gairebé invisible, amagada i oblidada en un pati interior. No hi ha gaire cosa d’interès i, amb una única excepció, cap aiguafort sobre acer o coure de l’Havana Vella, que m’hagués agradat de comprar. Amb tot, compro una edició pirata d’El nostre home a l’Havana de Graham Greene, que fa anys que no he rellegit, i una bona edició d’ocasió, i ben d’ocasió!, d’In Another Country d’Ernest Hemingway, sobre el seu temps com a voluntari de la Creu Roja al front de l’Isonzo, a la Primera Guerra Mundial. L’encarregat de la botiga, un senzill cobert de posts, també em proposa El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez. Declino l’oferta. D’una banda, em recordo molt bé de l’edició danesa, traduïda pel meu amic, ara finat, Jan Stage; de l’altra, García Márquez no m’agrada tant. Li reconec la seva fantasia i el seu art com a escriptor, però el considero inacceptable per haver servit la dictadura cubana durant anys i per haver conreat una amistat moralment reprovable, al meu entendre, amb Fidel Castro.
Una ciutat s’ha enfonsat, no necessàriament una ciutat molt millor que l’Havana d’avui en dia, sinó una ciutat diferent: la ciutat de Batista i de la màfia nord-americana, plena de vida i mortalment perillosa, de rics i pobres, sobretot de pobres, però també d’una burgesia que al llarg del dia atenia els seus negocis, mercats, bancs i cafès. La nit tenia els seus antres de joc i els seus clubs, bars i bordells, teatres i cabarets, sovint llocs lúgubres, sovint anònims, freqüentats per professionals de la nit, molts dels quals s’envoltaven de guardaespatlles. La vida de la ciutat era desordenada, però grosso modo lliure, cosa que suscitava la crítica dels fariseus. ¿Això pot ser la causa que Fidel Castro, fill d’Oriente, no només deixés a les fosques aquesta relluent i temptadora capital, sinó que també —després de la victòria de l’any 1959— es girés contra les guerrilles urbanes que havien lluitat paral·lelament amb el Moviment del 26 de Juliol, a les muntanyes, i que es consideraven en igualtat de drets amb aquest moviment? A Cuba, com en altres llocs, es pot observar la victòria de la província sobre el que és urbà i cosmopolita: estretor de mires a costa de perspectiva ampla.
Al llarg de la selva de rengleres de columnes, arribo a Greenelàndia, el barri de Graham Greene entre Paseo i Virtudes, Obispo i O’Reilly, la transició de l’Havana popular, l’autèntica, a l’Havana Vella, l’anomenada Havana històrica, l’Havana de les il·lusions, l’Havana escenificada, l’Havana dels turistes i de l’ensarronada. A l’est del Paseo, a la Plaza de Armas i davant la catedral de la Virgen María, hi transita un formigueig d’estrangers, servits per cubans, que amb afalacs i somriures afectadament alegres ho venen tot als forasters, des de canotiers fins a falsos mojitos, falsos cigars i samarretes amb retrats del Che. El Paseo, el carrer de luxe de la capital antany tan florent i potser una mica massa enèrgic, amb les seves rengleres de palauets, s’ha transformat en uns esfereïdors baixos fons habitats pels pobres de la ciutat milionària. A diversos llocs els balcons s’han desplomat i han anat a aterrar a la vorera. A l’alçada de la segona o tercera planta hi ha forats espectaculars, tapats provisionalment amb contraplacat o posts per impedir que infants i vells facin el mateix viatge pels aires. A l’oest del Paseo, a l’Havana Centre, la impressió és de decadència i misèria, de cases desballestades, carrers fets malbé, de botigues buides, de crits i xiscles, deixalles a dojo, gossos estranys i automòbils peculiars, assemblats, mitjançant soldadura, amb peces de diferents models ja fora de producció.
Aquí, a l’Havana Centre, no hi ha cap idil·li romàntic, cap nostàlgia revolucionària, cap restaurant o bar artificialment alegre. Aquí hi ha la dura realitat, l’enfonsament de la revolució, el xoc de les promeses buides amb la realitat. A menys de deu minuts de passeig de l’encara distingit hotel Sevilla, llavors Sevilla-Biltmore,
