d’alfabetització de l’any 1961.
A la Plaza de Armas han muntat un mercadet amb rampoines de tota mena, destinades al turisme de masses: cartells, camises de guerriller, gorres militars, imants de nevera, postals antigues, bitllets de banc amb la signatura del Che, manca de gust a dojo, tot plegat una completa falsedat. En una caixa de llibres hi trobo un primet History of Cuba, embolicat en un plàstic negre. La història sempre m’ha interessat, i no m’interessa poc de saber com una dictadura es presenta a si mateixa; així doncs, em poso a fullejar una mica aquest volum d’aspecte innocent i ben fet. No s’hi troba cap paraula sobre la massacre a la fortalesa de Cabaña, no gaire lluny, on el Che Guevara, el favorit declarat de Fidel, durant els primers mesos després de la presa del poder va fer executar centenars de presos polítics. Tampoc no m’ho havia esperat. Però quan ensopego amb la constatació que després de la revolució la terra ja va pertànyer plenament als pagesos, deixo de banda el llibre. Això no és un pecat d’omissió, és una mentida. Després del 1959 tota la terra va ser expropiada pel nou estat. Més tard el mateix estat, en la seva pretesa bondat, va permetre que cada pagès conreés uns pocs metres quadrats per a ell mateix, quan acabés el seu treball forçós com a membre d’una explotació col·lectiva dirigida per l’estat. El resultat és una mancança de queviures per raons ideològiques. Fins la llet i el pa són impossibles d’aconseguir en el comerç lliure; només se’n pot comprar, en quantitats modestíssimes, mitjançant l’odiada libreta, la llibreta de racionament que se suposa que tenen tots els cubans.
Torno cap al Malecón. Tot caminant passo per davant d’una botiga de mobles, d’un cert nivell si s’ha de jutjar pels aparadors. Hi entro a donar una ullada, la impressió és bona, senzillesa, línies depurades. «Tot ha estat dissenyat a Cuba, tenim uns dissenyadors magnífics», em remarca el venedor, que parla anglès. I on es produeixen els mobles? Sospira: «A Espanya. No tenim maquinària. Tot és tan complicat aquí a Cuba».
Pocs minuts després em trobo davant el mar, amb la badia de l’Havana a la dreta, i al davant meu l’estret de Florida, refrescat pel vent que bufa de l’est. Colossals masses vidrioses d’aigua trenquen contra la tanca de pedra del passeig, per després enretirar-se, furioses pel seu desembarcament frustrat.
A primera hora del vespre un taxista d’una certa edat m’acompanya a la meva casa a la Habana Centro, l’Havana de la misèria, que cal no confondre amb la Habana Vieja, l’Havana Vella ben mantinguda, muntada com un terreny de joc per als turistes. Aquest xofer està que treu foc pels queixals dins el seu automòbil, un Lada del 1986. M’explica que, abans de començar a guanyar diners amb les curses, ha de lliurar diàriament a l’estat dos-cents pesos o vuit euros per fer servir el cotxe, que amb prou feines s’aguanta sense desballestar-se. Un monopoli estatal administra la venda de la gasolina, que s’importa de Veneçuela; els dos països passen comptes a un «preu d’amics» especial, i el combustible es revèn als consumidors al preu del mercat mundial, és a dir, gairebé a un euro el litre, impostos inclosos. «Tinc un amic que treballa en un ministeri», diu, «així és que sovint em surt més barata. Que si no, no podria viure». Li recordo que ens trobem en una dictadura i que vagi amb compte amb el que diu. «Vostè és estranger», explota. «Amb vostè no necessito vigilar. Si tinc un client cubà, no dic res. Tots els cubans tenen la impressió de viure amb una pistola a la templa, però no tenim tanta por com abans. Però és que estem farts d’aquesta banda de gàngsters que ens ho han robat tot, més que farts. Cregui’m, això no pot durar gaire més».
En altre temps, els cubans —almenys els acomodats— eren coneguts per les seves sabates i botes ben enllustrades. No hi havia una cantonada sense un enllustrador que oferís el seu útil servei. Ja no hi són, aquests limpiabotas respectats i sovint de rèplica ràpida. De betum per a sabates, ja no n’hi ha. Per la mateixa raó, no es veuen sabates de cuiro. Els cubans deambulen pels carrers amb unes sabatilles d’esport desgastades o unes xancles del Vietnam als peus. Per això realment impressionen els escolars. Malgrat l’escassetat d’aigua i de productes de neteja, sempre fan goig, amb els seus uniformes escolars, sempre amb camises blanques com la neu i planxades a la perfecció, i amb un fulard blau o vermell.
Em trobo amb una dona jove negra. No deu tenir gaire més de vint-i-cinc anys, silenciosa i intensa, els ulls com carbó. Em mostra un llibre fet a casa amb els seus poemes. És mestra de formació, diu, però ha deixat aquesta feina tan miserablement pagada, en benefici de la seva ocupació actual. Que consisteix a rentar els terres i canviar la roba dels llits en una fonda privada, una activitat que de tant en tant li dona un dòlar o un euro. Em conta la història del metge en cap d’un dels hospitals de la ciutat. Se’n va acomiadar xiulant d’entusiasme després d’haver aconseguit, mitjançant un suborn, una feina de maleter d’un hotel a l’Havana Vella. La propina, calculava, li permetria viure millor que no pas amb el salari de metge.
Es pot subsistir amb vint pesos cubans convertibles, és a dir, vint euros al mes? «Per descomptat que no», em respon una mestra de mitjana edat, primeta i potser prostituta a mitja jornada, que, com jo, ha buscat recer de la pluja al Bar Neruda, un negoci no del tot reeixit del Malecón. En principi, la idea era crear, en la bona tradició cubana, un cafè literari. En conseqüència van batejar l’establiment en memòria de Pablo Neruda, el premi Nobel xilè del 1971. Però els llavors tan celebrats poetes i autors o bé s’han exiliat, o bé no es mostren en públic. Així doncs, el cafè va passar a negocis més prosaics. «Mira», diu la Lidia amb un to com si parlés a un nen retardat, «el sou, per molt modest que sigui, no te’l donen tal qual. Abans que el director de l’escola et doni els teus diners al cap del mes, en reté un import per al centre —en realitat per a ell mateix—, després diferents imports per al partit, el sindicat, el moviment de la joventut, la milícia o per a més coses que ell s’inventa. Potser et queden quinze CUC. La meva filla va emigrar fa un parell d’anys als Estats Units. Si no fos per l’ajut que m’envia, no sobreviuria». Es balanceja una mica, amb un còctel a la mà. Llavors diu bruscament: «Aquest és un país de merda! Si sabessis que sola que et pots arribar a sentir aquí!».
Un senyor de mitjana edat, de galtes vermelles i cabells esclarissats, lleugerament obès i suat, aconsegueix trobar un lloc en una taula per a una mulata joveneta. Va vestida amb un vestit blanc estret, un rellotge blanc de polsera i unes sabates blanques de plataforma tan altes que amb prou feines pot caminar. Ell evidentment és estranger, ella, amb la mateixa evidència, és nadiua. Demana dos mojitos, la beguda cubana tan popular, feta de rom blanc, suc de llimona, sucre i hierba buena, la menta cubana que creix pertot arreu de l’illa. S’hi queden una estoneta, agafats de la mà, sense intercanviar paraula. El comentari de la Lidia cau com una martellada: «Ella no vol diners per això. Espera uns regals, potser un cap de setmana a Varadero, una excursió a Trinidad, una mica de variació, una mica de luxe… La sort que tenen és que no poden parlar-se».
El misteri del gall que canta es resol. Al carrer San Miguel, en una terrassa a l’alçada d’un segon pis, hi ha tot un galliner que cloqueja vivament. Subministra pollastres per dinar i ous sense parar. El consum d’ous als països castellanoparlants és colossal: truita per esmorzar, truita per dinar, ou fregit damunt el bistec al vespre —no el cubà, perquè no existeix—, ous, ous, ous. L’índex de colesterol deu correspondre-hi. Un metge m’explica que els cubans són massa grassos, no perquè mengin en abundància, sinó perquè mengen equivocadament. El sou del mes s’ha gastat al cap de dues o tres setmanes. Després, la gent es manté amb vida a base d’aigua amb sucre, la qual cosa dona una sensació agradable, però falsa, d’haver menjat i tenir energia.
Probablement hi ha més diners en circulació que els que deixen entreveure les estadístiques oficials i sovint mentideres. Un conegut meu, de nom Javier, va comprar fa uns pocs anys un Lada de segona mà, al comptat: vint-i-vuit mil pesos convertibles o gairebé vint-i-set mil euros, que, d’una banda, havia anat estalviant a casa sota el matalàs, i de l’altra, havia manllevat a familiars i amics a Cuba i a Florida. El cotxe el va utilitzar per fer de taxista il·legal, abans de vendre’l amb benefici i invertir-ne el rèdit en
