va ser enderrocat i extradit als Estats Units, on el van sentenciar a quaranta anys de presó. A l’Havana pressentien el que els esperava. En un intent d’impedir coses pitjors, van trencar amb el càrtel de Medellín i van donar un exemple per als de casa… potser un xic massa agressiu segons el punt de vista del Kremlin. Ochoa i tres més, afusellats a l’alba el 13 de juliol de 1989.
¿Fidel va passar comptes amb un cos d’oficials del qual podia témer que li fes front? ¿Es tractava d’una repetició de la paranoia que als anys trenta va induir Josif Stalin a exterminar la cúpula militar de la Unió Soviètica? ¿El popular general Ochoa de Cuba fent el mateix paper que el popular mariscal Tukhatxevski de Rússia? El meu informador fa que sí amb el cap, però afegeix que Fidel també volia donar un escarment a Raúl, ja que sospitava d’ell que era massa indulgent en la seva relació amb el cos d’oficials. Va obligar el germà a veure la filmació de la mort dels quatre oficials, inclús el moment que Ochoa, íntim amic de Raúl, dret davant l’escamot d’execució, va refusar la bena preceptiva davant els ulls i personalment va ordenar a la fila de soldats que obrissin foc. Raúl va tenir una crisi nerviosa, durant setmanes es va donar a la intoxicació etílica, per a més enuig de Fidel. El comandant en cap va fer cridar el germà per comunicar-li que o bé es comportava decentment i reprenia la feina, o bé seria depurat. Raúl va perdre els estreps del tot, va apuntar la seva pistola en direcció a Fidel però va errar el tret. Raúl, el sempitern número dos en relació amb Fidel, va tornar sense més al seu ministeri, més que mai l’eina de Fidel, més entès en els camins i caminois del poder, en els quals encara es mou, ara amb la discreció amb què se suposa que s’envolten els jubilats.
Ara bé, tot això és veritat? ¿És possible que els guardaespatlles de Fidel permetessin al mentalment trastornat Raúl anar a veure el seu germà amb una pistola, a més a més, carregada al cinturó? Realment, hi va haver un tret? On eren els guardaespatlles durant la conversa entre els dos germans? Sempre hi va haver, des de la primera joventut, un conflicte entre Fidel, egocèntric, despietat, i Raúl, més disciplinat però també menys impressionant, tots dos registrats com a fills d’una relació extramatrimonial entre Ángel Castro Argiz, treballador del camp, immigrat de Galícia i posteriorment terratinent, i la seva cuinera, Lina Ruz González, però amb la diferència no del tot negligible que l’Ángel durant molt de temps va sospitar que la Lina s’havia fet embarassar de Raúl fora de la llar.
Els arxius haurien de ser alguna cosa més que les despulles dels difunts, alguna cosa més que la pols del passat. Realment, què sabem de les lluites pel poder i dels conflictes personals de la cúpula directiva cubana? Molt poc. De rumors n’hi ha un munt. Un d’aquests rumors pretén que Celia Sánchez va ser morta d’un tret fortuït en un enfrontament violent entre els revolucionaris, i que amb les presses es va inventar la història de la seva mort per càncer. A l’Havana els secrets de l’Arxiu de la Revolució estan esperant ser escampats a la llum del dia, en la mesura que no hagin estat destruïts en la foscor de la dictadura.
Ja de retorn a Europa, m’adrecen a un cubà que ha abandonat l’illa i que viu discretament dels diners que com a diplomàtic havia pogut invertir a Occident abans de fugir cap a una nova existència, dedicat a la seva família, els seus llibres i la seva música. M’explica que, en la seva qualitat de diplomàtic, va entrar en un cercle reduït que va rebre informació confidencial de l’afer Ochoa, i que els seus nous coneixements van contribuir a la decisió, seva i de la seva esposa, d’abandonar Cuba. En això no hi ha res de nou pròpiament dit, però cal afegir una precisió: Ochoa va ser executat únicament i exclusivament perquè Castro sospitava amb raó que el general altament respectat i anterior comandant superior a l’Àfrica preparava un cop d’estat. Quan en un escorcoll el servei de seguretat va trobar un dipòsit d’armes considerable al xalet del general, Fidel va començar a témer que els russos preferissin Ochoa —i és possible que ho fessin— a ell, el comandant en cap. Així doncs, Ochoa havia de morir. Però no es podia al·legar com a motiu que volia enderrocar el règim, perquè això només hauria servit per fer augmentar el seu prestigi ja de per si considerable. Així es van empescar la història de la implicació d’Ochoa en el narcotràfic. Stalin o Hitler no haurien pogut fer-ho millor.
A la parada de l’autobús davant l’Arxiu de la Revolució hi està esperant una gernació gairebé incalculable. Quants poden ser? Desenes, mig centenar? A on van? Per què no hi ha autobusos? Jo soc nou en aquesta ciutat abrasadora. Només puc avançar preguntant o, millor dit, obtenint resposta a les meves preguntes, que deuen semblar ben peculiars als cubans. Una mulata de mitjana edat, carregada de cistelles de plàstic, m’explica que ha d’anar al Centre, no a l’Havana Vella, que pertany als estrangers rics. «Espero aquí des de fa gairebé una hora», sospira eixugant-se la suor del front amb un mocador brodat, blanc com la neu. «Potser vindrà un bus, potser no». Els cubans esperen. Esperen un bus, esperen el futur, esperen aigua neta i més menjar. Entre les meves primeres experiències a l’Havana hi ha aquesta: esperar és una virtut cubana.
De l’Arxiu de la Revolució al Museu de la Revolució, de la casa de la memòria a la casa de la propaganda, habilitada a l’anterior palauet presidencial. Entre les figures relacionades amb aquest impressionant edifici neogòtic de començament del segle xx, totes de fama més o menys dubtosa, hi havia Fulgencio Batista, el darrer dictador abans de l’entrada de Fidel. Que el palauet ara funcioni com a lloc de culte, més per al moviment del 26 de juliol que per a la revolució com a tal, sembla un frau. Abans de la fugida de Batista, Fidel Castro i els seus camarades mai no es van fer notar a l’Havana. Per la mateixa raó van decidir, després del 1959, mantenir-se a distància del palauet, que evidenciava més que clarament al gran públic que ells no pertanyien a la capital i que venien de la província llunyana d’Oriente. L’episodi decisiu de la història recent del palauet va ser l’atac de la guerrilla urbana Directorio Revolucionario el 13 de març de 1957, liderada per l’estudiant José Antonio Echeverría, de la Universitat de l’Havana, i per l’advocat Menelao Mora Morales, de Los Auténticos, un partit polític en part nacionalista, en part socialista i corporativista, que tres anys abans havia perdut les eleccions al parlament contra la Coalición Nacional Progresista de Batista, fins avui les últimes eleccions mitjanament regulars a Cuba. El propòsit del Directorio Revolucionario era liquidar Batista. L’assalt va fracassar i va costar la vida a quaranta guerrillers urbans, entre ells Echeverría i Mora. Tots dos es consideraven del costat burgès, encara que a l’esquerra del centre. Mora era catòlic practicant. Sabien el que passava a Oriente i es consideraven ells mateixos com una part independent d’un moviment de resistència més ampli, que tenia com a meta una democràcia liberal, no la dictadura comunista que s’apropava de Sierra Maestra.
El jove Fidel Castro era comunista? És difícil de dir. Es pot ser comunista de disposició mental sense ser membre del partit, i es pot ser membre del partit sense ser comunista de convicció. Tinc la impressió que Fidel Castro mai no es va interessar gaire per la ideologia i les solucions polítiques, i en absolut per la disciplina de partit exercida per d’altres que no fossin ell mateix. Era mandatari en un sentit molt llatinoamericà, un caudillo, en el seu cas, a grans trets d’esquerres, però no de gaire bona punteria. Si d’alguna manera seguia una línia, això tenia menys a veure amb els principis i més amb la tàctica, amb el profit, amb la voluntat de sobreviure, en cas necessari a costa d’altri. Castro personificava la lluita armada, aquesta lluita que calia que no parés mai. Sent estudiant de dret a la Universitat de l’Havana, amb els estudis finançats pel pare benestant, Fidel es va unir a diferents grups d’índole més o menys criminal i va participar en diverses batusses, que fins i tot des d’una òptica cubana es podien considerar més com a aldarulls de carrer que com a enfrontaments polítics o ideològics. L’any 1947 Fidel es va apuntar al Partido Ortodoxo, dirigit pel senador Eduardo Chibás, un anticomunista burgès d’esquerres. L’objectiu declarat de Fidel era ser elegit diputat del Congrés. ¿Això era fruit d’una madura deliberació, o era només un rampell passatger? És indubtable que Fidel en aquella època festejava —i més tard s’hi va casar— amb Mirta Díaz-Balart, la família de la qual estava molt unida al règim de Batista. El viatge de nuvis, de tres mesos, va ser als Estats Units, segons
