i de cadena doble o simple és, probablement, el fet que condiciona més marcadament el que pot fer. Recordem que un virus és, essencialment, una mica de material genètic envoltat de proteïna.
D’altra banda, també es classifiquen depenent de la càpsida, la “capsa” de proteïnes que envolta el material genètic. Depenent de com sigui, tenim virus amb càpsida icosaèdrica, helicoide o complexa. Aquesta última és, simplement, una combinació de les dues anteriors.
Finalment, hi ha virus nus, que només tenen el material genètic ficat dins una càpsida, i virus envolts, en els quals, a més, hi ha una membrana que ho envolta tot.
I, finalment, s’agafa la seqüència genètica, es comparen les unes amb les altres i es poden establir classificacions per proximitat evolutiva. Això permet comparar molt fàcilment, però dificulta catalogar, ja que tenen tantes variacions, mutacions i canvis que al final el que hi ha és un grapat de diferents versions de la mateixa seqüència i no sempre és fàcil decidir on posar límits entre espècies, varietats i soques. No ho és en els organismes grossos, però aquesta dificultat és molt més gran en els virus.
18 / 100
VIRUS DNA
Els més senzills, per entendre com s’ho fan per multiplicar-se, són els virus que fan servir DNA com a material genètic. Més que res perquè és el mateix que tenen les nostres cèl·lules, de manera que l’únic que han de fer és ficar-se dins la cèl·lula i deixar que la maquinària de copiar DNA que tenim els faci la feina.
Sembla senzill, oi?
Doncs no ho és tant. Amb els virus tot són detalls amagats. El problema que tenen és que, quan un virus entra dins d’una cèl·lula, es troba al citoplasma, però la maquinària per copiar el DNA està situada junt amb el DNA, dins el nucli de la cèl·lula. De manera que el virus se les ha d’empescar per viatjar fins al nucli. Això ho fan a través d’uns porus que hi ha a la membrana que forma el nucli, com sempre, aprofitant els sistemes de transport de la mateixa cèl·lula.
Quan arriba dins el nucli, la càpsida ja es pot desmuntar i el DNA començarà a multiplicar-se una vegada i una altra, fent servir uns enzims de la cèl·lula, anomenats DNA-polimerases. En realitat, per copiar el DNA calen moltes proteïnes i el procés és molt complex, però a la cèl·lula li és igual quin DNA tingui al davant. Ella fa còpies i prou.
Hi ha alguns virus que no tenen les dues cadenes del DNA. Amb una de sola ja en tenen prou. Això, però, no és cap problema, ja que quan entren dins la cèl·lula, aquesta fabrica la cadena complementària per reconstruir la doble hèlix i ja pot començar a fer còpies de la manera normal.
D’altra banda, a part del DNA, al virus també li cal que es fabriquin les seves proteïnes. Les de la càpsida, algunes que té a dins per empaquetar el DNA, ocasionalment algunes que actuen inhibint les defenses de les cèl·lules i sovint n’hi ha algunes que encara no sabem quina funció tenen. El virus necessita que es fabriquin totes i en grans quantitats.
Però tampoc no hi ha cap problema. La maquinària cel·lular encarregada de fer RNA i de fabricar proteïnes a partir de l’RNA es posa a disposició del virus i li fa la feina. Amb el temps, la cèl·lula s’anirà omplint de proteïnes i de DNA del virus, de manera que al final només caldrà que s’empaquetin convenientment totes les còpies del virus que es puguin construir. Hi ha un munt de detalls sobre com es mouen les proteïnes per la cèl·lula, com s’inhibeixen enzims que podrien degradar-les o com surt del DNA víric del nucli que són objecte d’investigació, ja que serien punts on es podria actuar amb algun fàrmac per tallar la producció de més virus i aturar la progressió de la malaltia.
Però de moment encara no tenim manera de frenar-lo i, quan ja hi ha molts virus, comencen a anar sortint de la cèl·lula per encaminar-se cap a altres cèl·lules on aniran repetint el procés sense aturador.
19 / 100
VIRUS RNA
Quan els investigadors van trobar-se que alguns virus feien servir RNA com a material genètic, va resultar una sorpresa important. L’RNA del virus podia fer-se servir per promoure la fabricació de noves proteïnes, però com aconseguien fer més còpies de l’RNA? L’enzim que fan servir les nostres cèl·lules per fabricar l’RNA s’anomena RNA-polimerasa, però només serveix per fer còpies a partir d’un motlle de DNA.
En realitat, el seu desconcert hauria d’haver sigut encara més gran, ja que els virus se les han empescades de diferents maneres per solucionar-ho. Ara sabem que entre els gens vírics n’hi ha que serveixen per fabricar una RNA-polimerasa que fa les còpies directament a partir de l’RNA. Hi ha detalls més tècnics, que fan passar una bona estona als investigadors i que els permeten separar categories de virus RNA de cadena directa, de cadena inversa o bicatenaris, però no canvien l’essència del sistema.
És un sistema ràpid i eficient, però que està sotmès a més errors que el sistema de la cèl·lula. Els nostres enzims, per treballar amb DNA i RNA, verifiquen amb molta cura que no es cometin errors quan fan la còpia. I, si detecten errors, disposen de sistemes de correcció i reparació. Per això les nostres cèl·lules tenen una taxa de mutació relativament baixa. Però, en el cas de l’RNA-polimerasa del virus, el nombre d’errors que comet és d’un per cada deu mil intents. Sembla poc, però és que els nostres enzims en comenten un de cada cent mil intents!
Això vol dir que, quan es facin còpies del material genètic del virus, apareixeran mutacions amb freqüència. Però això li és igual, al virus. Moltes de les còpies que faci no serviran, però, com que en fa tantíssimes, continuarà infectant sobrerament. D’altra banda, algunes d’aquestes mutacions poden generar virus amb més capacitat per infectar. En realitat, és gràcies a aquests sistemes de còpia poc precisos que els virus poden anar evolucionant molt més ràpidament que cap altre organisme.
De virus que funcionin amb RNA en tenim molts i de molt coneguts. El de la grip, el coronavirus, el de la poliomielitis, el de l’Ebola, el de la febre groga, el del xarampió o el de la ràbia. Fins i tot el del refredat comú és un virus RNA.
Però, si amb tot això no en tenim prou, també hi ha una altra família de virus que tenen RNA però que fan servir un sistema encara més sofisticat per infectar i multiplicar-se. Una família de virus que es van fer famosos a finals del segle passat a causa de l’epidèmia de la sida: els retrovirus. Aquests es mereixen un capítol a part.
20 / 100
ELS RETROVIRUS
Si ets un virus que ha aconseguit infectar una cèl·lula, de seguida et poses a segrestar la maquinària metabòlica per fer-la treballar per als teus interessos. En poques hores l’interior de la cèl·lula estarà ple de virus que aniran sortint a mesura que es tornin a muntar o, en casos extrems, la mateixa cèl·lula finalment rebentarà i alliberarà de cop tota la càrrega vírica.
Un sistema eficient de multiplicar-te, però poc sofisticat. Un virus sofisticat pot fer-ho millor si aconsegueix incorporar-se definitivament a la cèl·lula i, sense matar-la, fer que vagi fent còpies del virus al llarg de tota la vida. La manera és ficar-se dins del genoma de la cèl·lula. Essencialment, es tracta de fer un tall a la cadena del DNA cel·lular, ficar el DNA del virus entremig i tornar a segellar els extrems. El DNA del virus quedarà integrat al genoma de la cèl·lula. Quan la cèl·lula es multipliqui, el virus
