i aquesta és una característica particular dels virus, no tots tenen DNA. N’hi ha molts (de fet, la majoria) que només tenen RNA.
Pot semblar un detall tècnic d’aquells que agraden tant als investigadors i que la resta del món pensa que no té gaire importància, però descobrir organismes sense DNA va representar una petita revolució en el camp de la biologia.
Fins aleshores semblava que teníem molt ben establert el mecanisme bàsic de tots els éssers vius. Un mecanisme que constava de tres passos. Primer: hi havia el DNA amb totes les instruccions. Segon: es feien còpies d’RNA dels gens que interessaven. Tercer: l’RNA es llegia als ribosomes per fabricar proteïnes. Essencialment, podem dir que la informació genètica flueix del DNA a l’RNA i d’aquest a la proteïna. L’única excepció seria quan es fa servir el DNA per fer la còpia de més DNA durant la divisió de les cèl·lules. Això servia per a animals, plantes, fongs, bacteris, protozous i qualsevol cosa que pogués interessar a un biòleg. Es considerava un mecanisme tan general que el van anomenar el dogma central de la biologia.
Un dogma que els virus es van saltar sense miraments.
Efectivament, hi ha virus amb DNA, que seguirien aquest esquema, però aviat es van descobrir virus que no tenien DNA. Només tenien RNA. Amb aquest RNA es podien fabricar les proteïnes que fessin falta, però com es podien fer més còpies de l’RNA? Les nostres cèl·lules no ho poden fer. El dogma central deia que no es podia!
Però els virus poden. A les instruccions de l’RNA del virus hi ha les necessàries per fabricar unes proteïnes que poden fabricar DNA a partir d’RNA. Just al revés del que és habitual. I no només això. Resulta que altres virus poden fabricar RNA directament a partir del mateix RNA, de manera que no els cal el DNA per a res.
Encara més sorpreses. Normalment diem que el DNA es reconeix per la seva característica forma de doble cadena. Una de les cadenes conté les instruccions i l’altra és la que fa de motlle per poder fer més còpies quan cal. En canvi, l’RNA és més ensopit i només té una cadena. És normal, ja que, si ens cal més RNA, el que fem és fer còpies a partir del DNA, que és la mare de tota la informació. Doncs els virus també trenquen aquesta idea i trobem virus que tenen RNA d’una sola cadena, però també hi ha virus amb RNA de doble cadena!
Essencialment, per a qualsevol idea general sobre la filosofia de la vida a escala molecular que poguessin tenir els biòlegs hi ha algun virus que la va fer saltar pels aires.
08 / 100
SOFISTICADA SIMPLICITAT
Un gra de sorra posat entre dos engranatges pot espatllar del tot una maquinària complicada i sofisticada. De la mateixa manera, els virus han jugat la carta de no complicar-se la vida i obtenir el màxim benefici amb el mínim de complicacions. Aquesta simplicitat no fa que sigui més senzill lluitar contra ells. Més aviat al contrari. Hi ha moltes maneres d’espatllar una màquina complicada, però intenta espatllar una baldufa!
El cas dels virus és un exemple en l’àmbit molecular d’aquest principi. La majoria d’organismes que habiten el planeta han anat guanyant complexitat per poder adaptar-se de manera més eficient al medi que els envolta. Això ho podem veure, per exemple, en la quantitat de gens que tenim al nostre genoma. Al DNA dels humans hi ha al voltant de 27.000 gens. Un ratolí frega els 30.000 i la planta de l’arròs en conte uns 50.000. Per fer una mosca, en canvi, n’hi ha prou amb 13.000 gens.
N’hi ha que se sorprenen amb aquestes xifres. Alguns les consideren massa baixes i altres massa elevades. També n’hi ha que no entenen que una planta com l’arròs tingui gairebé el doble de gens que nosaltres, però obliden que la clau no és la quantitat bruta, sinó la sofisticació amb què les coses es coordinen.
En tot cas, per a animals i plantes parlem de desenes de milers de gens. Què passa amb els microbis? Doncs aquests tenen menys complexitat estructural i, per tant, les xifres baixen notablement. El bacteri més ben conegut segurament és Escherichia coli, un habitant de la nostra microbiota. El seu genoma està fet per 4.300 gens. Si voleu fer pa o cervesa, us farà falta el llevat Saccharomyces cerevisiæ, que conté gairebé 6.000 gens. I el bacil que causa la tuberculosi, Mycobacterium tuberculosis, té un genoma amb prop de 4.000 gens.
Els organismes vius amb els genoma més senzill que coneixem són bacteris paràsits. Un és Mycoplama genitalium, que només conté 525 gens. Però el rècord, per ara, el té Nasuia deltocephalinicola, un bacteri paràsit de les amebes que només necessita 169 gens.
Però continuen sent xifres grans si ho comparem amb els genomes del virus. Aquí sí que anem a la mínima expressió de la informació genètica. Per exemple, el virus de la grip està fet únicament per onze gens, el de la sida en té nou, la mateixa xifra que el SARS-CoV-2, mentre que el de la pòlio en té deu. Cal dir que els virus són els campions de les excepcions i també s’han trobat virus gegants amb molts gens, però en general el parasitisme estricte dels virus els ha permès portar la simplicitat genètica fins a la màxima expressió.
09 / 100
VIUS? INANIMATS? NO VIUS?
Una discussió eterna i que acostuma a caure als exàmens dels estudiants de biologia fa referència a l’encert o no de catalogar els virus com a éssers vius. Perquè, efectivament, es reprodueixen. Un dia tens un virus i poques setmanes després pots tenir tot un planeta ple de gent infectada. I no són uns elements inerts, ja que poden causar malalties. A més, tenen el mateix material genètic i amb el mateix codi genètic que la resta d’organismes. És cert que, a més del clàssic DNA, també poden emprar l’RNA, però no s’han inventat cap molècula nova.
D’altra banda, en realitat, els virus per si mateixos no fan res. Per multiplicar-se deixen que la cèl·lula que han parasitat ho faci tot. Ells no tenen metabolisme, no generen residus, no consumeixen res, no envelleixen… Si només féssim cas del fet que es poden multiplicar, potser també hauríem de ficar els cristalls de sal dins del grup dels éssers vius. Fins i tot podríem considerar que els cromosomes estan vius, ja que, igual que els virus, tenen material genètic i aconsegueixen fer còpies d’ells mateixos fent servir la maquinària bioquímica de la cèl·lula.
Aleshores…?
El problema amb els virus és que són massa complexos per catalogar-los com a productes inerts i massa simples per ficar-los al sac dels éssers vius.
Però en realitat aquest és un típic exemple dels problemes que ens generem els humans amb la mania de fer classificacions estrictes. Classificar ens ajuda a entendre el món que ens envolta, però no hem d’oblidar que les classificacions són conceptes inventats pels humans i que la natura és massa complexa per poder establir categories que no tinguin cap excepció.
Malgrat que podem tenir claríssima la diferència entre el dia i la nit, sabem que hi ha una estona en què el Sol ja s’ha post però encara hi ha massa llum per considerar que hem entrat a la nit. Hem hagut d’establir un nou concepte, el crepuscle, per a aquella breu franja de temps en què ja hem deixat el dia però encara no hem entrat a la nit. Sabem que pot ploure i també que pot nevar, però de vegades cau aiguaneu, un punt intermedi entre els dos fenòmens.
Doncs els virus són, precisament, en aquella franja difosa entre els conceptes de viu i inanimat. Que als humans ens molesti el fet de no poder-los fer encaixar en les categories que ens agraden els és ben igual, als virus i a la natura en general. A les pel·lícules de zombis o de vampirs es parla dels “no morts”
