són éssers vius seria molt exagerat.
En tot cas, vius o no, el que necessitem és entendre’ls per poder combatre’ls quan causen malalties. També per poder aprofitar-los quan ens interessi. En realitat, debatre si els virus són vius o no només és una discussió estrictament acadèmica i gairebé filosòfica.
10 / 100
COM ES MATA ALLÒ QUE NO ESTÀ VIU?
Si un virus no el podem considerar estrictament un ésser viu, apareix un problema que deixa de ser conceptual per esdevenir del tot pràctic. Com ho fem per matar una cosa que no està viva? Perquè, davant d’una malaltia vírica, el que volem és matar, esclafar, destruir, desintegrar i fer desaparèixer el maleït virus, igual que fem amb els bacteris.
Doncs la veritat és que resulta més difícil del que sembla. Com que els virus no tenen cap mena de metabolisme, no podem actuar buscant medicaments que interfereixin algunes de les seves funcions, tal com ho fem amb altres microbis. Són uns punyeters paràsits que aprofiten les funcions de les nostres cèl·lules per reproduir-se, de manera que per destruir la seva maquinària de reproducció caldria destruir la nostra maquinària cel·lular. Mala idea!
Sí que podem, per exemple, intentar impedir-ne l’entrada a les cèl·lules. Així evitem que progressi la malaltia, i molts medicaments van per aquesta línia, però en realitat no matem el virus.
Per eliminar un virus, el que cal fer és desmuntar-ne l’estructura. Un virus no deixa de ser un entramat de proteïnes i àcids nucleics adequadament organitzats. Unes peces que, a més, s’associen espontàniament per formar una estructura específica gràcies a la forma i les característiques de les càrregues elèctriques que tenen per la superfície. Si separem les peces, la funcionalitat es perd i el virus queda destruït, sempre que no es pugui tornar a autoacoblar.
Per aconseguir-ho, el que ens cal és alterar les proteïnes que formen la càpsida. Si encaixen entre elles és perquè les càrregues elèctriques dels àtoms que les formen estan ben ordenades, de manera que les càrregues positives queden al costat de les negatives i es mantenen unides. Si alterem aquestes càrregues, les unions es desfan i tot es desmunta. Això ho podem aconseguir de maneres diferents. Productes àcids o alcalins canvien la distribució de càrregues i alteren les proteïnes de manera efectiva. És genial per destruir els virus que pugui haver-hi en una superfície, però, és clar, no serveix per als que ja tenim dins el cos. És evident que tot el que destrueixi les proteïnes del virus també destruirà les nostres proteïnes.
La calor també pot servir. Recordem que, a mesura que augmenta la temperatura, el que passa és que les molècules vibren més intensament. Si la vibració és prou gran, arriba un moment en què el moviment supera la força d’atracció entre les molècules, les proteïnes se separen i, de nou, l’estructura de la càpsida vírica es desfà. Una vegada més, això pot servir per esterilitzar objectes contaminats amb el virus, però és inútil quan el virus el tenim a dins. Durant la pandèmia de la Covid-19, n’hi havia que defensaven prendre begudes calentes, ja que l’escalfor pot destruir el virus. Oblidaven que abans mataríem les nostres cèl·lules que no pas el virus.
Tot plegat indica que és relativament fàcil eliminar un virus mentre està en una superfície, però resulta molt complicat fer-ho quan el tenim dins el cos. O, almenys, és complicat fer-ho sense destruir les nostres cèl·lules.
11 / 100
ELS VIRUS I LA GEOMETRIA DE PLATÓ
Pels voltants de l’any 360 abans de Crist, Plató va escriure Timeu, un dels seus coneguts diàlegs, en què reflexionava sobre la naturalesa de l’univers. L’obra és coneguda, entre altres coses, perquè fa la primera descripció del que a la llarga s’anomenarien sòlids platònics: el tetraedre, el cub, l’octaedre, el dodecaedre i l’icosaedre. En les seves especulacions, Plató lligava cada un d’aquests objectes geomètrics amb algun dels elements que, segons ell, formaven l’univers. Així, unia el tetraedre amb el foc, el cub amb la terra, l’octaedre amb l’aire i l’icosaedre amb l’aigua, a més del dodecaedre, que lligava directament amb el cosmos.
Amb el pas dels segles, va haver-hi intents, més o menys imaginatius, de lligar aquests sòlids amb fenòmens de la natura. Als humans ens agrada aquesta mena d’especulacions, de manera que s’han buscat correlacions entre els sòlids i els planetes o amb les estructures dels orbitals electrònics. En realitat, a la natura es poden trobar formes relacionades amb aquests elements geomètrics i una de les més espectaculars és la càpsida vírica, la càpsula de proteïnes que envolta el material genètic i que molt sovint constitueix un extraordinari icosaedre.
L’icosaedre, recordem-ho, és un sòlid fet per vint cares triangulars i, per tant, dotze vèrtexs. Si alguna vegada heu jugat a jocs de rol, és probable que hagueu fet servir un dau de vint cares en forma d’icosaedre. Doncs, si heu patit algun refredat, el responsable era un virus amb la càpsida en forma d’icosaedre.
La gràcia és que el virus pot construir la seva càpsida icosaèdrica fent servir només dues proteïnes diferents. Una per fer les cares dels triangles i una per fer els vèrtexs. Alguns virus fins i tot ho aconsegueixen amb una de sola que fa les dues funcions. Això és optimització de recursos i la resta són romanços!
Això va fer que els viròlegs s’haguessin de posar a repassar conceptes de geometria per esbrinar les fórmules que definien els diferents virus. Per exemple, cada cara triangular de la càpsida pot estar feta per un nombre determinat d’unitats de proteïna i ha de tenir contacte amb sis unitats més, mentre que les dels vèrtexs tenen contacte amb cinc unitats. Hi ha virus petits fets amb seixanta unitats, mentre que alguns de més grans en fan servir 720. Moltes peces, però totes construïdes amb una única proteïna.
A la pràctica, vol dir que el virus només necessita fer unes proteïnes amb les càrregues elèctriques disposades de manera que s’atreguin en la forma correcta i l’estructura de la càpsida es formarà per si mateixa quan hi hagi prou unitats fabricades. Una vegada més, els virus optimitzen les coses per no haver de fer gairebé res per part seva.
12 / 100
ESCALES DE CARAGOL PER FER LA CÀPSIDA
L’icosaedre genera unes càpsides víriques ben mones i molt útils de cara a l’empaquetament del material genètic del virus. Però, malgrat que és molt habitual, no és l’única manera que s’han empescat els virus per recobrir-se de proteïnes que els protegeixin. Hi ha una altra manera, encara més senzilla, que han adoptat molts virus dels vegetals. Un sistema que permet guanyar en simplicitat a costa de sacrificar una mica l’optimització de l’espai. Si l’estructura en icosaedre seguia les normes d’un sòlid platònic, aquesta seria la versió vírica d’una escala de caragol. Són les anomenades càpsides en espiral.
Aquest sistema d’empaquetament el que fa és mantenir el genoma del virus, sigui DNA o RNA, ben estirat. Si ens parlen del DNA, de seguida recordem l’estructura en forma de doble hèlix. Això no és perquè la natura tingui una passió per les formes que permeten fer logos bonics a les empreses de biotecnologia, sinó perquè el DNA està fet per peces, anomenades nucleòtids, unides una a continuació de l’altra formant una llarguíssima cadena. El secret és que la manera com s’uneixen no és completament recta, sinó que ho fan en un cert angle, de manera que de mica
